Centre d'Autoaprenentatge de ValenciàCentre d'Autoaprenentatge de Valencià
El Centre d'Autoaprenentatge de Valencià vol posar a la teua disposició una nova eina d'aprenentatge. Es tracta d'una columna d'opinió, sobre diversos aspectes lingüístics i sociolingüístics d'actualitat, escrita en valencià, a fi que practiques la lectura. A més, pots usar aquests textos com a temes de conversa per a les classes o les cites que tingues amb nosaltres.
6 de març de 2012
La música en valencià ha experimentat un important auge en els últims anys, sobretot a cavall del canvi de segle. Grups i artistes com Obrint Pas, La Gossa Sorda, Pau Alabajos, Arthur Caravan, VerdCel, Mugroman, Sant Gatxo, Feliu Ventura, Rafa Xambó o Bajoqueta Rock, entre molts d’altres, dibuixen un panorama musical engrescador, en què la qualitat de les cançons i la llengua en què s’expressen no només no s’interfereixen, sinó que, per contra, realcen el producte final.
La música en valencià, com la literatura, mostra una autèntica mala salut de ferro, una manera molt visual de dir que encara és secundària però, alhora, ofereix símptomes de gran vitalitat. De fet, la presència del valencià en aquests àmbits només pot ser interpretada com un avanç ressenyable en el procés de normalització lingüística de la nostra llengua, encara en bolquers (o ni això) en altres àmbits, com els mitjans de comunicació, l’ensenyament universitari o l’ús en l’administració pública i entre la classe política.
Encara secunda més aquesta interpretació la presència d’artistes com Sènior i el Cor Brutal, que usen el valencià amb propòsits estrictament comunicatius (tal com ha reconegut en nombroses entrevistes) i no tant amb propòsits reivindicatius. De fet, Sènior subratlla constantment que les seues arrels s’endinsen en el folk-rock nord-americà i que molts dels referents assumits per grups i cantautors valencians actuals (Raimon, Ovidi, Al Tall...) no l’han influït gens ni miqueta.
En aquest sentit, l’opció de Sènior pel valencià hauríem de catalogar-la com a absolutament normal, entés l’adjectiu com a terme primitiu del concepte normalització lingüística. Salvant les distàncies, que un cantant use el valencià sense afany reivindicatiu en les seues composicions ve a ser com quan un escriptor fa novel·les de gènere en què el valencià és merament instrumental (podríem al·ludir ací a algunes novel·les de Silvestre Vilaplana o de Martí Domínguez, per posar-ne dos exemples) i no un element consubstancial (com ocorre en la poesia d’Estellés, de Joan Valls o de Lluís Alpera, en els assajos de Fuster o de Joan Francesc Mira, o en les novel·les de Ferran Torrent o Enric Valor).
En qualsevol cas, la música de Sènior i el Cor Brutal potencia un dels valors fonamentals que presenten totes les llengües, encara que no se’n reivindique explícitament l’ús: la capacitat d’agrupar gent al voltant d’eixos sons. Sens dubte, Sènior ens evidencia que, a pesar de l’enorme normalitat que l’ha menat a triar el valencià per a les seues composicions, una llengua no és només un sistema de comunicació neutre. És, per si se’ns havia oblidat, un element fonamental per a la cohesió social i, també, un dels factors de major rellevància a l’hora de configurar el sentiment identitari de qualsevol persona.
Si, a més, les cançons fetes en eixa llengua sonen bé, només ens queda recordar els versos d’Obrint Pas: “el poble que canta, mai no mor”. I felicitar-nos per una escena tan diversa i repleta de qualitat com la que ens ofereix la música valenciana (i en valencià) de l’actualitat.
