Devuélveme la Voz

Els anys cinquanta van suposar per al franquisme la fi de l'aïllament internacional i el reconeixement internacional que tant necessitava com a respatler, al socaire de l'esclat de la "Guerra Freda". En 1953 es va signar el Tractat militar amb EUA i es va establir el Concordato amb la Santa Seu. Un reconeixement internacional que va aconseguir el seu punt àlgid amb l'admissió d'Espanya en l'ONU en 1955, col·locant al dictador Franco en el cénit del seu poder, sobretot amb la visita oficial en 1959 del general Eishenhower, President d'EUA.

En aqueix context d'èxit internacional, la instauració de la V República a França a l'octubre de 1958 va suposar una important reactivació de les relacions franc-espanyoles, que es van tornar més estretes i intenses sota l'auspici del President conservador Charles De Gaulle, heroi mític de la II Guerra Mundial. Cosa que es va traduir en una major pressió del Govern francès sobre els exiliats espanyols a França, mentre Franco feia el propi respecte a la qüestió algeriana (una qüestió que havia portat a França a la vora de la guerra civil). Òbviament, l'absència de democràcia a Espanya va condicionar la normalització de relacions en el plànol estrictament polític. I encara que va haver-hi moments simbòlics, com la visita a Madrid del ministre d'Afers exteriors francès al maig de 1964, (i una entrevista entre Franco i De Gaulle que només va tenir lloc en el plànol estrictament privat, després de la dimissió del propi President francès), amb el que no va haver-hi grans avanços en aquest terreny, sent molt més importants en el plànol econòmic (incloent polítiques turístiques i migratòries) i cultural.

De forma paral·lela a tot el que s'ha dit, es va ser desenvolupant el procés de construcció europeu, amb el qual una part fonamental de l'exili es va sentir ideològicament connectat des del principi, i els integrants de “Ràdio París” no van ser una excepció. Però el govern espanyol no va sol·licitar obrir negociacions amb la Comunitat Econòmica Europea fins a febrer de 1962, tenint per objectiu aconseguir un estatut de país associat primer, i la plena integració poc després, sota el ministeri de Castiella. No obstant això, episodis com el "Contubernio de Munich", la repressió dels vaguistes asturians en 1962-1963, la campanya "Gibraltar, espanyol" i l'affaire "" Grimau, van posar en guàrdia a la majoria de països europeus contra el franquisme. I encara que França s'autoproclamó garant i defensora de l'ingrés d'Espanya en la CEE, només ho va fer com a propaganda davant les autoritats espanyoles, sense que aquest suport es materialitzara en la pràctica, doncs França temia la competència econòmica espanyola. Al juliol de 1970, el govern espanyol -amb López Bravo com a Ministre d'Afers exteriors- va aconseguir signar un simple Acord Comercial Preferencial amb Europa, d'escassa poca importància, ja en època del President Pompidou, antiga mà dreta de De Gaulle, i amb el Príncep Juan Carlos com a successor oficial de Franco.

En el terreny militar, França va ser partidària de mantenir relacions bilaterals amb Espanya, de cara a signar acords puntuals, al marge de l'OTAN. França va obtenir a més bons beneficis amb la venda de material bèl·lic a Espanya, amb diverses operacions de gran envergadura. D'altra banda, el procés de liberalització econòmica -sense llibertats polítiques- engegat a Espanya durant els anys seixanta per a fer perdurar al règim sense canviar en l'essencial, va obrir noves perspectives als mitjans econòmics francesos, que va produir un ric intercanvi de diners, idees, productes i cooperació mútua.

Tot açò es va traduir en un intercanvi cultural, emprat per França quasi sempre com a estratègia de suport a l'intercanvi econòmic. I “Ràdio París”, com a emissora estatal francesa de propaganda política, va ser una peça clau en el desenvolupament d'aquests processos, o almenys d'una part substancial dels mateixos. De fet, al llarg del catàleg es conserven nombroses emissions que tracten sobre les relacions franc-espanyoles des de múltiples nivells, amb l'horitzó europeu com a teló de fons i la democràcia com a principal reivindicació implícita. Per exemple:

-Trobada entre els ministres d'indústria de França i Espanya a París

-Visita de Maurice Schumann a Madrid

-Cimera del Grup Amistat entre França i Espanya, en l'Assemblea Nacional Francesa, amb la visita d'una delegació de les Corts Espanyoles

-Ministre espanyol a Paris

-Relacions econòmiques França i Espanya

-Reunió de la Comissió Franco-Espanyola de Fronteres, entrevista amb Robert Barbara de Labelotterie de Boisseson

-Reunió de la Comissió Franco-Espanyola de Fronteres, entrevista amb Ramón Martín Herrero

-En la frontera de Le Perthus

-[Entrevistes durant les jornades d'Estudis sobre el Comerç Español]

Universitat d'Alacant. Biblioteca Universitària. Fonoteca