Devuélveme la Voz

En els primers anys setanta, sobre la base dels canvis socioeconòmics i culturals ocorreguts a Espanya al llarg de la dècada anterior, i amb la crisi política i l'estancament econòmic en què estava sumit el règim des de 1969, va haver-hi un enfortiment significatiu de l'oposició política i sindical, encara que encara es mostrava dividida i atomitzada. Per aquest motiu els diferents grups opositors cercaren formes d'acció conjunta contra el franquisme, com també alternatives globals pròpies. De fet, en 1974, i atès que el "fet biològic" (com es denominava eufemísticamente a la mort de Franco) es mostrava imminent, diferents forces de dissidència democràtica van cercar accelerar el procés d'unitat, amb l'objectiu de presentar un front comú alternatiu a la dictadura. Va haver-hi així dues grans plataformes polítiques diferents d'objectiu anàleg: la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica.

La primera va ser la Junta Democràtica, integrada fonamentalment pel PCE, el PSP de Tierno Galván, el Partit Carlista de Carlos Hugo de Borbó Parma, Comissions Obreres, el Partit del Treball, diferents representants de tendència monàrquica propers a Don Joan, i algunes personalitats independents. Sent els seus principals representants el líder comunista Santiago Carrillo, Rafael Calvo Serer (ideòleg de l'OPUS Dei i antic director del Diari Madrid), Antonio García Trevijano, Rafael Rojas-Marcos (fundador de l'Alianza Socialista por Andalucia) i José Vidal-Beneyto. Sense oblidar la figura de José Luis de Vilallonga, aristòcrata, escriptor i actor espanyol exiliat a França -i en aquell temps amic personal de Julián Antonio Ramírez-, la xarxa del qual de contactes per Europa va concedir a l'organització una dimensió internacional.

La presentació pública de la Junta Democràtica va tenir lloc en un doble acte, celebrat a Madrid i a París, el 30 de juliol de 1974, aprofitant que Franco estava ingressat en l'hospital, afligit d'una greu tromboflebitis, i que el Príncep Juan Carlos havia assumit temporalment la Prefectura de l'Estat. L'acte de París va tenir per protagonistes a Santiago Carrillo i Rafael Calvo Serer. En definitiva, se cercava la ruptura amb el franquisme, plasmada en els articles del seu programa. Fonamentalment, rebuig a la successió del Principe Juan Carlos, amnistia per a tots els presos polítics, reconeixement de totes les llibertats civils, polítiques i civils, separació entre l'Església i l'Estat, establiment d'un govern provisional, i convocatòria d'un referendum universal per a l'elecció del tipus de règim (monarquia parlamentària o república). La Junta Democràtica va tenir un fort impacte polític, i va ser la plataforma més activa i dinàmica del moment, però amb prou faenes va aconseguir més suports i adhesions que les que tenia en origen.

El problema és que molts grups van recelar de l'hegemonia del PCE, sobretot el PSOE, donada la discòrdia existent entre ambdues forces des dels temps de la guerra civil. Pel que el PSOE -renovat després del Congrés de 1972- va iniciar la seua pròpia proposta política, plasmada al juny de 1975, sota el nom de Plataforma de Convergència Democràtica, més àmplia i amb més suports, però menys dinàmica que l'anterior. Amb el PSOE i UGT al capdavant, estava integrada per forces democristianas, socialdemòcrates, nacionalistes i comunistes, amb un programa similar al de la Junta Democràtica, però més posibilista i més oberta a la negociació amb moderats i reformistes. Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, la proclamació de Juan Carlos I, i l'embranzida imparable de les mobilitzacions socials i sindicals, ambdues plataformes van decidir fusionar-se al març de 1976, donant lloc al grup Coordinació Democràtica, coneguda popularment com "la Plata-Junta".

Universitat d'Alacant. Biblioteca Universitària. Fonoteca