XIII Premis de la crítica

Parlaments

Acta de lliurament dels Premis

Vicent Salvador Liern, secretari de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, seu de Castelló, FAIG CONSTAR:

Que el Consell General de l'Institut, reunit el dia 6 de maig de 2016, va acordar per unanimitat acceptar les propostes que les diverses comissions, en reunions celebrades a finals de febrer i principis de març, hi havien elevat per a l'atorgament dels XIII Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Castelló, 12 de maig de 2016
Modalitat de Creació Literària Josep Palàcios per Alfabet Terminal. València, Universitat de València, 2015.
Josep Palàcios és un autor fonamental de la literatura catalana contemporània, malgrat que siga un desconegut per al gran públic. La seua prosa és el resultat d'un procés d'elaboració molt acurat, que ha durat dècades. Alfabet Terminal és la culminació d’aquest procés. Una versió ulterior dels anteriors alfabets palatins, la darrera, amb T majúscula, de «terminal» que proposa a la petita legió d’admiradors de l’escriptor de Sueca la lectura definitiva.
Modalitat de Literatura Infantil i Juvenil Raquel Ricart per El ciutadà perfecte. València, Andana, 2015.
El Jurat destaca la qualitat i l’ambició de la novel·la de Raquel Ricart i l’eficàcia a l’hora de bastir una distòpia situada en el 3014 a partir de la qual l’autora planteja uns interrogants del tot pertinents i suggeridors sobre el nostre present, com ara la maternitat, l’absència d’emocions, etc. Una reflexió, al capdavall, sobre el que som i el que ens fa ésser humans.
Modalitat d’arts escèniques i audiovisuals Josep Lluís Sirera Turó a títol pòstum. Amb aquest premi es vol reconèixer la trajectòria i les aportacions de Josep Lluís Sirera des de la dècada dels anys setanta del segle XX, com a autor dramàtic, guionista, gestor cultural i investigador del teatre. Entre els seus darrers projectes hi hagué la posada en marxa d'Episkenion, una plataforma centrada en la publicació d'una revista electrònica sobre teatre contemporani i en l'edició de textos dramàtics i d'estudis, entre els quals hi ha una obra, ben recent, El Teatro Talía. Un escenario para Isabel Tortajada (2015), escrita amb Remei Miralles, amb la qual Josep Lluís va escriure altres estudis, la contribució de la qual també volem reconèixer amb aquest guardó.
Modalitat de Comunicació i Difusió Cultural Isabel-Clara Simó i Xavier Dalfó per la tasca periodística desenvolupada en els darrers anys i a Xavier Dalfó a títol pòstum per la seua trajectòria en aquest camp, que es concreta en els seus inicis en la revista Canigó, creada per Xavier Dalfó el 1954, en l’activisme cultural i la seua constant presència als mitjans de comunicació en la nostra llengua. 
Modalitat de Estudis Lingüístics i Literaris Amadeu Viana per Tempesta de signes. Giambattista Vico i Charles S. Pierce. Lleida, Pagés ed., 2015.
Es tracta d’una obra d'un alt nivell intel·lectual de caràcter interdisciplinari. Considerem que en aquest sentit és una aportació científica de valor perquè arriba a diverses branques dels estudis relacionats amb la llengua, la literatura i el pensament.

Discurs del vicerector de Cultura de la Universitat Jaume I

Benvolgut Cap del Servei Territorial de Cultura i Esport de Castelló, Josep Cristià Linares; Sr. Inspector de Patrimoni Cultural, Josep Gil; Sr. Director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Joan Rafael Ramos; Sr. Lluís Meseguer, repesentant de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; Sr. Ramon Roselló, representant del Consell Valencià de Cultura; Sr. Degana de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I de Castelló, Rosa Agost; distingits senyors i senyores; col·legues i amics.

Ens reunim avui per celebrar una festa de la cultura, un reconeixement festiu als homes i les dones que ens han obsequiat amb una obra creativa que esperona la imaginació, cultiva la sensibilitat i contribueix a l’elaboració del pensament. 

Però no és un fet aïllat el d’avui, sinó que correspon a un seguit d’actes similars que l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana ha anat organitzant durant anys i que ara arriba a la seua tretzena edició. No és això poca cosa en una època i en un país on les iniciatives semblen tindre una data de caducitat molt curta. En un context en el qual la improvisació i el caprici de les modes semblen arramblar amb moltes iniciatives culturals, la continuïtat és un fenomen poc freqüent i ha de celebrar-se com mereix. El número 13 és avui una xifra no només positiva, contra el tòpic que l’acompanya, sinó fins i tot esplèndida, perquè és un desafiament a la societat d’obsolescència programada en què vivim. Tretze festes de la cultura que l’IIFV ens ha proporcionat al llarg dels seus 38 anys d’història: una història que es va encetar amb la fundació de l’Institut per iniciativa del recordat professor Sanchis Guarner, que en tantes coses fou arquitecte capdavanter i dissenyador tenaç del futur del seu país. 

L’Institut de Filologia Valenciana que Sanchis Guarner va fundar a la Universitat de València es va desenvolupar i enfortir com un pi esponerós fins esdevenir un centre de recerca interuniversitari amb tres branques que corresponen a les tres universitats valencianes amb més dedicació als estudis filològics, lingüístics i literaris, entre les quals la nostra va ser la darrera a incorporar-se però ho féu amb fecunditat innegable. Les memòries que cada any elabora la institució donen compte del gruix de la seua producció estrictament investigadora. Però al costat de la recerca –inobviable– que genera, l’IIFV té una altra tasca a acomplir davant una societat com la valenciana que conserva encara les marques d’una història convulsa que ha produït tantes turbulències: el conflicte lingüístic, l’autoodi, la satel·lització respecte a poderosa literatura veïna, la inconstància, la improvisació autosatisfeta, el meninfotisme descarat... El foment de la cultura –del cultiu de la llengua i la literatura pròpies– és el millor antídot contra aquests vicis inveterats. 

L’IIFV tenia aquest repte: contribuir al creixement cultural des d’una institució universitària, la casa acadèmica on durant molt de temps, durant èpoques de tenebra, s’havia aixoplugat el seny i la resistència lúcida, l’arxiu de la memòria viva, la racionalitat il·lustrada i l’empenta irrenunciable per construir un futur esperançador. L’IIFV va acceptar el repte de contribuir a la difusió coneixement filològic, al guiatge en la normativa lingüística i al foment dels estudis literaris. En el cas que ara ens ocupa, la tasca realitzada ha estat la d’ajudar a discernir els valors literaris, teatrals, periodístics, culturals i cívics en un sentit pregon. Els premis instituïts, que avui arriben a la tretzena edició, són, per dir-ho així, uns premis en segon grau, una mena de meta-premis que recauen sobre obres publicades o sobre aportacions ja consumades. Es posen com a fita dibuixar críticament una àmplia panoràmica de la producció cultural valenciana. Els que tot seguit s’atorgaran focalitzen el segment cronològic del bienni 2014-2015. S’han buscat, amb aquest propòsit, uns jurats de prestigi indiscutible. I, com a complement de luxe a l’acte de lliurament, el diàleg tête a tête entre dues figures de primeríssim rang de la nostra cultura: el nostre benvolgut professor de la casa, investigador i escriptor de trajectòria tan brillant i variada com extensa, Joan Francesc Mira; i un altre escriptor, periodista i primmirat orfebre de l’estil com és Enric Sòria, profund coneixedor de l’obra de Mira, sobre la qual reflexionarà en veu alta. 

S’ha tingut, d’altra banda, l’elegància de deixar fora del camp d’allò premiable tot autor o editorial que estiguen vinculats a la institució que lliurava els guardons. Certament aquesta darrera decisió podria considerar-se un escrúpol excessiu, però no deixa de comportar una lliçó de moral higiènica en un escenari social on els escrúpols ètics i els miraments de estricta estètica són, per dir-ho suaument, un bé escàs.

La Universitat Jaume I celebra avui aquesta festa amb la qual vol una aportació més a la difusió del coneixement, de la literatura, de la cultura cívica i del sentit crític en l’àmbit valencià. Com a Vicerector de cultura de la Universitat Jaume I i en representació del Rector, tinc l’honor i el plaer d’obrir l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica de l’IIFV en la seua tretzena edició.

Discurs del director de l'IIFV, Dr. Rafael Ramos

Sr. Vicerector de Cultura, Extensió Universitària i Relacions Institucionals de la Universitat Jaume I, Wenceslao Rambla; Cap del Servei Territorial de Cultura i Esport de Castelló, Josep Cristià Linares; Sr. Inspector de Patrimoni Cultural, Josep Gil; Sr. Lluís Meseguer, en representació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; Sr. Ramon Roselló, en representació del Consell Valencià de Cultura; Sr. Degana de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I de Castelló, Rosa Agost; membres de les diferents comunitats universitàries valencianes (Alacant, València i Castelló), distingits senyors i senyores que avui ens acompanyen; col·legues i amics Joan Francesc Mira i Enric Sòria, a qui agraïm també públicament la seua interessant i il·lustrativa conversa que ha precedit aquest discurs. 

Avui tenim el gust de celebrar la XIII edició dels Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, una nova edició que té els seus orígens en l’any 1998 i que té com a objectiu reconéixer el treball que, des de diferents àmbits socials i culturals, duen a terme moltes persones compromeses amb la nostra llengua i la nostra cultura. Des de la primera convocatòria, han passat més de quinze anys, uns anys que ens han servit per fer-nos veure que, malgrat les difícils vicissituds sociopolítiques que hem viscut, val la pena seguir treballant per la nostra llengua i per la nostra cultura. Avui, en aquest nova edició bianual (2014-2015), és un d’aquells dies que tenim l’oportunitat de posar-ho de manifest amb el lliurament dels Premis de la Crítica, uns premis que no fan més que contribuir a tenir present que hi ha molta gent que s’estima la llengua, que la fa esdevenir útil i que sap projectar-la perquè altres n’agafen el testimoni. 

Encara puc recordar que, en la darrera edició dels Premis de la Crítica, celebrada a la Universitat d’Alacant l’any 2014, ens lamentàvem del tancament de la RTVV, de la clausura de Catalunya Ràdio i de la inquietud que ens generaven les actuacions educatives i culturals de l’anterior govern autonòmic. Malgrat això, la societat valenciana ha sabut aguantar, i dos anys després, vivim, amb una il·lusió renovada, un nou panorama polític. És cert que la situació econòmica no ens és favorable, però, com a mínim, la manera d’actuar de la nova política autonòmica posa de manifest unes noves formes més sensibles a la promoció cultural i educativa, i una major identificació i compromís amb el fet valencià, que d’alguna manera també és el que guia aquests premis. Recordem que els Premis de la Crítica es concedeixen a persones o entitats valencianes que excel·leixen en el seu treball, o a autors no necessàriament valencians que han abordat amb gran rigorositat temes valencians. 

Amb el canvi polític al País Valencià, s’han generat noves expectatives: l’ús del valencià apareix més sovint en les intervencions dels polítics i pareix que està reconduint-se el tema del valencià a la televisió amb la reobertura de la RTVV. Permeteu detenir-me breument en el que pense que hauria de ser aquesta nova televisió. En primer lloc, hauria de ser més repectuosa amb la llengua i integrament en valencià. Amb uns criteris de selecció del personal que evidencien una preocupació real per la formació en valencià dels professionals, i amb un model lingüístic i uns continguts televisius que donen prestigi i solidesa al valencià. No hem de perdre de vista que, si bé la nostra societat ha millorat molt en coneixements escrits de la llengua, l’ús espontani de la llengua és cada vegada més escàs. La gran quantitat de canals de televisió integrament en castellà i les polítiques del govern espanyol que treballen sempre en contra d’un estat plurilingüe, arraconen cada volta més la nostra llengua. Necessitem que la gent veja usada la llengua a la televisió. No sols perquè és una manera subtil d’entrar a les cases, sinó perquè l’ús televisiu la identifica amb una cosa important i útil. La televisió projecta la llengua sobre tota la societat, i alhora li recorda, a aquesta societat, que és la llengua pròpia dels valencians. Eixir a la televisió continua sent un signe de prestigi i de model a imitar; per tant, és fonamental que no sols els professionals del mitjà, sinó també els nostres polítics, quan hi intervenen, ho facen en valencià. El nou govern valencià ha obert aquest camí; però serà un camí ple de clots, si no utilitza la llengua amb una convicció completa i no deixa de fer equilibrismes electoralistes entre el valencià i el castellà. 

En l’àmbit educatiu, són molts els esforços personals que encara han de fer els mestres i els professors perquè les línies en valencià tinguen una continuïtat a l’escola i als centres de secundària. I, si no és prou la pressió que exerceix el castellà, ara ens en ve una altra, embolcallada per l’aurèola de la modernitat, ens referim a l’anglés. No ens ha de fer por aprendre més llengües, però sí que crec que hem de ser cauts, quan aquest ensenyament, teòricament plurilingüe, pot comportar arraconar la llengua pròpia. De fet, aquest plantejament mal entés de la modernitat ja ha estat assumit demagògicament per més d’un partit polític. De manera especial, per un partit que se sent molt còmode amb el color blau, però s’identifica propagandísticament amb el color carabassa (i que em disculpe el Sr. Rivera, si denominar el seu color carabassa, li pot sonar de poble); o que s’ompli la boca amb la paraula igualtat per a tots els espanyols, però alhora reserva totes les llengües de l’Estat espanyol no castellanes a usos estrictament folklòrics.

En aquesta voràgine irracional cap a l’anglés, caldrà vigilar també perquè les polítiques universitàries que potencien les classes en anglés no vagen en detriment dels progressos que ha anat fent i encara necessita fer el valencià en l’àmbit universitari. En aquest punt, és just agrair l’esforç que estan realitzant les universitats públiques valencianes per incrementar la presència del valencià a les aules. 

Però, si ens centrem en l’àmbit de la investigació universitària, hi ha una dada cada volta més preocupant: la tendència de les agències oficials d’avaluació a valorar més positivament les publicacions redactades en anglés, emparant-se en criteris com el de la difusió i l’impacte, que passen a confondre’s, en una estratègia sovint mercantil, amb el criteri de la qualitat. Aquesta circumstància ha contribuït a disminuir l’ús del valencià en les publicacions científiques i a buscar publicar en revistes indexades de fora de la nostra àrea lingüística, fet que també redueix les possibilitats d’acceptació del valencià no sols com a llengua de la redacció de l’article, sinó com a llengua d’estudi. 

Enfront d’aquesta inèrcia, l’IIFV, des de la seua creació l’any 1978, ha treballat en la línia de realitzar una investigació de qualitat sobre el valencià, però sense deixar de banda el seu compromís perquè aquesta també siga la llengua vehicular d’aquestes investigacions. Des de llavors, no ha parat de publicar estudis de gran rellevància filològica: fins al 2016, podem comptar 85 monografies dins de la col·lecció Biblioteca Sanchis Guarner, de les quals gran part han sorgit de tesis doctorals; i 25 volums miscel·lanis dins del col·lecció Symposia Philologica, que sol recollir actes de congressos i reunions científiques. Aquestes publicacions es complementen amb 16 manuals que ha publicat dins de la col·lecció Essencial. 

Però una de les publicacions de les quals ens sentim més orgullosos és la revista Caplletra, que enguany compleix 30 anys. Al llarg d’aquest extens període, la revista ha adquirit un gran prestigi internacional sense haver de renunciar a l’ús preferent del català en els seus articles, i a la participació de destacats filòlegs i lingüistes nostrats, entre els quals no vull deixar d’esmentar un castellonenc il·lustre, col·lega nostre i amic, Germà Colón, el qual dóna també nom a aquesta sala que ara ens acull. 

És en aquest context de reivindicació de la llengua com a objecte d’estudi i com a vehicle de difusió científica i cultural que hem d’emmarcar l’organització dels Premis de la Crítica de l’IIFV. És la manera que tenim d’agrair i de reconéixer la tasca que duen a terme els escriptors, les editorials, els mitjans de comunicació, els agents socials, les entitats i institucions que treballen per la llengua, i la societat valenciana en general. Aquesta idea de ser transversals és la que també justifica que els nostres premis tinguen cinc modalitats: Creació literària, Literatura Infantil i Juvenil, Arts escèniques i audiovisuals, Comunicació i difusió cultural, i Estudis lingüístics i literaris. 

Si bé és cert que no són uns premis amb dotació econòmica, sí que volem remarcar que el guardó que lliurem als guanyadors simbolitza tot el nostre reconeixement institucional i l’agraïment per una faena ben feta, per un treball que no és fruit d’un activitat puntual, sinó que és una conseqüència de molts anys de dedicació a la llengua i a la cultura dels valencians. En aquesta edició, comptem amb premiats de primera fila: Josep Palàcios, Raquel Ricart, Amadeu Viana i Isabel Clara Simó (i el seu estimat Xaviar Dalfó); a tots ells, la nostra ben sincera felicitació i l’ànim per a continuar treballant per la llengua. Una menció especial vull fer en el cas del guanyador del premi d’Arts escèniques i audiovisuals, que completa la llista de premiats, concedit a títol pòstum al nostre enyorat Josep Lluís Sirera. A Remei Miralles, dona de Sirera i incansable col·laboradora en nombrosos projectes sobre les Arts escèniques, li agraïm la seua presència i és just reconéixer-li també tota la seua dedicació als estudis dramàtics. 

Per un altre costat, també és per a l’IIFV una gran satisfacció haver comptat amb la col·laboració de dos grans erudits valencians: Joan Francesc Mira i Enric Sòria, que, encara que no s’inclouen en la nòmina dels premiats, també podrien ben bé formar-ne part per la gran dedicació que han prestat i encara continuen prestant a la llengua, com avui han posat de manifest amb la seua suggeridora conversa. Que servisquen, per tant, aquestes paraules meues com a homenatge i agraïment. 

Per acabar, cal donar les gràcies també a tots els membres dels jurats de cada una de les modalitats dels Premis pel treball d’avaluació de les obres presentades. El seu rigor i bon criteri queda de manifest en aquesta nòmina de premiats. Així mateix, vull reiterar el meu agraïment a la Universitat Jaume I que avui ens acull i a totes les persones que ens acompanyen, perquè, d’alguna manera, amb la seua presència contribueixen al reconeixement dels premiats i enforteixen els vincles sempre necessaris entre la Universitat i la societat valenciana. Moltes gràcies.