Saltar apartados

Un estudi internacional identifica cinc espècies de plantes medicinals diferents sota el mateix nom "dictamnus"

El grup de treball està format per investigadors de les universitats d'Alacant, Murcia, Miguel Hernández i Londres

No va ser fins que els metges d'Itàlia i Espanya, Pietro Andrea Mattioli i Andrés Laguna, van publicar la seua traducció de Dioscòrides, que es va aclarir el malentès

A la Comunitat Valenciana el dictam (D. hispanicus) té una importància especial que es veu reflectida en el nom popular, propi i diferent, que rep en cadascuna de les nostres tres províncies, timó reial a Alacant, alfàbega de pastor a València i gitam a Castelló



Alacant. 18 de febrer de 2016

El dictam és una d'aquelles plantes antigues amb una rellevància que, al llarg dels temps, s’ha posat de manifest tant en la medicina com en la màgia, com a component de les fórmules magistrals de Dioscòrides o dels encantaments per a invocar àngels i dimonis en el Grimorium Verum, també denominat Clavícula de Salomó, sens dubte, un dels llibres més buscats i incinerats pels tribunals de la Inquisició. 

«Però el problema rau en el concepte que tenien els antics sobre les plantes, més utilitari que científic, i això permetia que un mateix nom designara diverses plantes molt diferents botànicament parlant, però amb virtuts terapèutiques similars», explica el professor de Botànica de la Universitat d'Alacant, investigador de l'Institut Universitari d’Investigació CIBIO i director de l'Estació Biològica-Jardí Botànic de Torretes, Segundo Ríos Ruiz. Per a resoldre aquest vell enigma, el grup d'investigadors compost per Vanessa Martínez Francés, de la UA; Diego Rivera, de la Universitat de Múrcia; Conchita Obón, de la Universitat Miguel Hernández; M. Heinrich, de la UCL School of Pharmacy de Londres, i Segundo Ríos Ruiz, de la UA, han estat investigant i recopilant informació escrita des del segle v a. de C. fins als nostres dies, i fins i tot evidències arqueològiques més antigues, com els frescos de Knossos a Creta, amb l'objectiu d'aclarir i saber a quina espècie o espècies botàniques es referia cadascí. 

Les conclusions d'aquesta investigació s'han publicat com una àmplia revisió en la revista científica Journal of Ethnopharmacology el desembre de 2015, sota el títol «An ethnopharmacological and historical analysis of “Dictamnus”, a European traditional herbal medicine». Dins d'aquest estudi, els autors reconeixen que, sota el concepte antic de dictamnus es van utilitzar en les farmàcies de tot el món antic almenys cinc espècies de plantes medicinals diferents, pertanyents a les famílies botàniques de les rutàcies i lamiàcies, usades tradicionalment per a problemes ginecològics, prepart i postpart, altres malalties greus com l'epilèpsia, o simplement, com a antídots de tota mena de verins. Així va passar amb l'intent d'enverinament amb arsènic del papa Luna (Benet XIII), confinat en el seu castell de Peníscola, a qui un monjo jueu convers li va salvar la vida gràcies a un beuratge en el qual figurava el dictam entre els seus components. El papa va esquivar la mort i des de llavors es coneix aquesta fórmula com a tisana del papa Luna.

Els resultats d'aquesta revisió no solament han constatat totes les espècies relacionades amb el dictam, de les quals les més importants són Dictamnus albus i Dictamnus hispanicus (fam. Rutaceae), Origanum dictamnus i Ballota pseudodictamnus (fam. Lamiaceae), sinó que han posat de manifest dues tradicions antagòniques respecte d'aquestes plantes; d'una banda i seguint els textos clàssics grecollatins, el sud d'Itàlia, Grècia, Creta, Turquia, Palestina, nord d'Àfrica, i en general tots els països islàmics, van usar i van recomanar O. dictamnus (una orenga endèmica de Creta) que, si no es tenia a l’abast, s'adulterava tot sovint amb B. pseudodictamnus (un malrubí molt abundant a Itàlia). D'altra banda, la tradició balcànica, centreeuropea i ibèrica que recorre les grans serralades d’ Europa, des dels Carpats, Alps, Pirineus fins a Sierra Nevada, que sempre van usar Dictamnus albus (també D. hispanicus a l'est, sud-est i sud d'Espanya) de la família Rutaceae. Des de Suècia, el científic Linné (1753), quan va anomenar aquestes tres plantes, va concedir més crèdit a la tradició botànica germànica i va deixar per a aquestes últimes el nom llatí a nivell de gènere, tot i deixar el rastre de l'antiga confusió en els seus epítets específics. «És curiós com, a Espanya, malgrat la forta herència de la medicina àrab, es va imposar si més no popularment, la tradició nòrdica enfront de la tradició mediterrània», afirma el botànic. 

 

El dictam a la Comunitat Valenciana

Però, sens dubte, la gran importància d'aquesta planta a la Comunitat Valenciana queda reflectida en un fet singular. El dictam (D. hispanicus) d'aquesta zona té un nom popular propi i diferent per a cadascuna de les nostres tres províncies: timó reial a Alacant, alfàbega de pastor a València i gitam a Castelló. 

A Alacant, el timó reial és precisament una de les plantes més buscades per a l'elaboració de l'herbero, beguda hidroalcohòlica basada en la maceració de nombroses plantes medicinals. A Castelló, la seua importància és potser més gran encara, i el licor d'herbes es denomina, així mateix, gitam. A les províncies limítrofes manxegues, murcianes i andaluses, aquesta planta es denomina tarraguillo, i els seus efectes afrodisíacs queden patents en la dita popular «Si en tu huerta criases el tarraguillo, estaría toda la noche, que te agarro, que te pillo». A la Comunitat Valenciana, recorda Segundo Ríos, també ha quedat un «bonic rastre de l'ús màgic del dictam, en les Rondalles valencianes d'Enric Valor; en concret, s'esmenta en la rondalla «El rei Astoret», que malalt d’amor, visita un mag, el qual, al seu torn, a la vista del problema, invoca una fada fent una sufumigació amb pólvores de tres plantes màgiques: blenera, herbeta de la sang i timó reial, a l'aroma de la qual la fada no tardar a acudir».

«Fins ben entrat el segle xvi, no es va poder determinar la magnitud d'aquesta gran confusió entre plantes tan diferents», assegura Ríos Ruiz. No va ser fins que els metges d'Itàlia i Espanya, respectivament, Pietro Andrea Mattioli (any 1554) i Andrés Laguna (any 1555), van publicar la seua traducció de Dioscòrides que es aclarir el malentès. Laguna va nàixer a Segòvia, va estudiar a Salamanca, i potser perquè era descendent de conversos, va preferir treballar en altres països d'Europa. Els dos autors van ajudar a diferenciar clarament entre els diferents dictamnus que circulaven entre els apotecaris i que «a l'hora d'usar-los com a medicaments, el problema era de tal magnitud que es podia prescriure per confusió una “orenga” (Origanum dictamnus) per als atacs d'epilèpsia en lloc d'arrels del gitam (Dictamnus albus, D. hispanicus), que sí que servia com a guariment», assegura el científic.



Referències bibliogràfiques:

«An ethnopharmacological and historical analysis of “Dictamnus”, a European traditional herbal medicine». Review Article

Journal of Ethnopharmacology, volume 175, 4 December 2015, pages 390-406

V. Martínez-Francés, D. Rivera, M. Heinrich, C. Obón, S. Ríos.

 

Dictamnus1 Dictamnus2

Fotografies de la planta del dictam

Imatges cedides per la investigadora Vanessa Martínez Francés, del CIBIO

 

 

 

 

Actualitat Universitària


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3400

Fax: (+34) 96 590 3464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464