El descobriment Cabezo Redodndo (Villena, Alcant)

Ir a contenido Ir a Estudios, Gobernanza y organización
Logo UA
Realizar búsqueda
Menú
Altres llocs
Logo Cabezo Redodndo (Villena, Alcant)   Cabezo Redodndo (Villena, Alcant)
Cabezo Redodndo (Villena, Alcant)

El descobriment

José María Soler va recopilar les escasses notícies sobre el Cabezo Redó anteriors a la seua primera aportació sobre el jaciment, publicada en la revista de festes de Villena en 1949. En el seu pacient treball d'arxiu va recuperar l'acta d'una reunió en l'Ajuntament de Villena, de 26 de gener de 1851, en la qual se sol·licita permís per a extraure aigua del subsòl del cabezo, mitjançant l'excavació de diversos pous dels quals encara es conserven alguns en la zona de contacte del vessant SW amb les terres planes.
També va arreplegar la notícia de la visita de Juan Vilanova i Piera publicada en el número 49 del setmanari El Demòcrata de Villena, corresponent al 19 de Julio de 1891: %u201CEl dijous vam tenir l'honra de ser visitats pel cèlebre geòleg i paleontòleg D. Juan Vilanova, que va venir a recórrer aquests terrenys per a completar els seus estudis geològics de la província d'Alacant. Va trobar l'anomenat Cabezo Redó format de guix i una escorça de dos metres de terreny sobreposada per la mà de l'home, composta de terra cremada, que segons sembla correspon a les etapes protohistòriques, necessitant-se alguns segles per a reunir tanta quantitat de restes. El més probable és que pertanguen a l'edat de la pedra polida. Va parlar de la necessitat de recaptar una subvenció de l'Estat i a l'objecte es proposa demanar-la, per a fer excavacions que servisquen d'estudi i complement a les dades que té recollits en altres parts sobre l'edat protohistòrica en la nostra província%u201D.
En les excavacions del vessant occidental s'han detectat diverses remocions antigues en forma de forats de tendència circular, d'amb prou faenes uns 1,20 m de diàmetre i 2 m de profunditat, excavats en el farciment arqueològic i després emplenats de pedres, que potser pogueren relacionar-se amb aquests intents de cerca d'aigua o, més probablement per la profunditat que aconsegueixen, amb la visita de Vilanova. En un d'ells s'han recuperat dues %u201Cgosses xiques%u201D de 5 cèntims, encunyades a Barcelona entre 1870 i 1876, encara que la data que figura en les monedes és sempre la de 1870.
En el capítol dedicat Geologia i Paleontologia en la Geografia General del Regne de València (1913), Daniel Jiménez de Cisneros fa referència a uns cabezos de guix a l'oest de la població, en un dels quals assenyala un %u201Cjaciment neolític amb fragments de ceràmica, sílex tallats, etc.%u201D que, com indicara Soler, ha de tractar-se del Cabezo Redó.
En la revista de festes de 1943 el canonge Gaspar Archent fa referència al Cabezo del Guix, que Soler identifica amb el nostre jaciment, assenyalant la presència de %u201Cbastants molins de pedra i gran quantitat de fragments o tiestos de ceràmica prou pertanyents a atuells destinats a la cocció d'aliments, doncs ben clarament es nota en ells l'acció del foc%u201D. Un altre canonge de la Metropolitana de València, a qui va consultar G. Archent, va opinar que pel %u201Cbast de la matèria, el seu grossor, l'ample del coll, l'esponjosidad de les parets i el no haver-hi incisió alguna de punxó, ens fa sospitar que les restes dites pogueren ser de finalitats del període protohistòric o també ibéro en la seua primitiva forma%u201D.
Uns anys després, també en la revista de festes de 1949, José María Soler s'ocupa per vegada primera del Cabezo Redó, identificat com un poblat prehistòric que relaciona amb %u201Cla cultura argárica, és a dir, al principi de l'Edat del Bronze o últims temps de la del Coure, que es van desenvolupar cap a l'any 2000 abans de Crist%u201D. A partir d'aquest moment, i sempre de la mà de Soler, s'inicia una nova etapa en la recerca sobre el jaciment, mentre les pedreres de guix mosseguen el contorn del turó i amb la dinamita dels barrenos es volen murs i materials arqueològics.

Al febrer de 1950, després de deu anys de contínues visites i de sistemàtiques recollides de materials i informació, José María Soler va iniciar l'excavació arqueològica del Cabezo Redó, garbellant totes les terres i arreplegant fins a les més xicotetes esquirlas d'ossos i totes les llavors. Al mateix temps, continuaven els treballs en les pedreres que, impunement, arrasaven els murs de les cases recentment descobertes.
En amb prou faenes uns mesos dels anys 1959 i 1960 excava en el vessant occidental, en les vores de les pedreres i en la cresta superior del cabezo. Els seus treballs posen al descobert cases, enterraments humans i un excepcional conjunt de materials arqueològics que estudia de manera modèlica. Molts d'ells són analitzats per qualificats especialistes nacionals i estrangers, aplicant pioneres metodologies a Espanya, com serien els estudis zooarqueológicos o metalográficos.
En 1963 es recupera en la vora d'una de les pedreres del vessant sud-est un conjunt de petits objectes d'or que es coneixeria com el Tesorillo del Cabezo Redó. Uns mesos després es va descobrir el Tresor de Villena que Soler sempre va relacionar amb el jaciment.
De tots aquells treballs i troballes adonaria en nombrosos articles i en tres monografies, dues d'elles dedicades a l'estudi dels %u201Ctresors%u201D i una tercera, editada en 1987, que s'ha convertit en un referent per a l'estudi de l'Edat del Bronze de l'Espanya Mediterrània.
En 1968 el Cabezo Redó, conjuntament amb el casc antic de Villena, es declara Conjunt Històric Artístic, en l'actualitat Bé d'Interès Cultural. Dos anys després és adquirit per l'Estat i en 1986 la Generalitat Valenciana ho protegeix mitjançant un clos metàl·lic. Després es %u201Cvan restaurar%u201D els forns de guix de la pedrera del vessant sud-oest i es va plantar una frustrada tanca de xiprers, dels quals amb prou faenes han sobreviscut uns pocs exemplars.
Publicats els antics treballs i protegit el jaciment, s'inicia en 1987 una nova etapa d'excavacions, ara sota l'adreça de José María Soler i Mauro S. Hernández Pérez, fins a la mort del primer en 1996. Les campanyes anuals d'excavació, primer d'un mes durada i en els últims anys, per qüestions pressupostàries, d'amb prou faenes quinze dies, han continuat fins a l'actualitat, incorporant-se a l'adreça, a partir de 2008, Gabriel García Atiénzar i Virginia Barciela González.
En les seues excavacions Soler va utilitzar el terme departament per a designar els diferents espais delimitats per quatre murs, dels quals va identificar 18. En els treballs recents s'ha mantingut la denominació de departament, continuant amb la numeració fins a aconseguir en l'actualitat els 31 espais, a més de diversos passadissos i carrers que permeten l'accés i trànsit entre els diferents departaments excavats.
Quan va iniciar les seues excavacions, Soler es va proposar recuperar un jaciment que les pedreres destrossaven de manera sistemàtica. Per aquest motiu els seus treballs se centraren en les proximitats d'una de les situades en el vessant occidental -darrere dels forns-, on les extraccions de pedra havien posat al descobert restes de murs i abundants materials arqueològics. Va prestar, així mateix, una especial atenció a les notícies sobre enterraments humans en les vores d'altres pedreres i en covachas dels afloraments rocosos de la cresta, excavant alguns d'ells. L'àrea excavada per Soler, en part desapareguda i transformada pels treballs de la pedrera i una posterior consolidació d'alguns dels seus murs, s'aproximava als 1000 m2.
Els objectius de la segona etapa dels treballs de camp es van orientar des del començament a ampliar la zona excavada. En primer lloc es va concloure l'excavació del Departament XVIII i es va perllongar cap al nord la superfície exhumada fins a aconseguir els 1.400 m2. També es va plantejar conèixer l'extensió de l'àrea ocupada pel poblat, per a açò es van realitzar dues corts. Un d'ells, de 3 metres d'ample i 14 de llarg, es va realitzar en la part superior del turó, comprovant-se l'existència d'habitacions, encara que molt arrasades per l'erosió. L'altre, que es va traçar a partir del camí d'accés a la pedrera, a l'altura del que després es denominaria Espai Obert, tenia per objectiu delimitar el límit inferior del poblat. En aquesta ocasió la roca estava coberta per una irregular capa de terra vegetal, no detectant-se restes constructives, per la qual cosa l'última construcció del jaciment havia de situar-se a l'altura de l'actual camí, a uns 15 m sobre les terres planes.
En aquestes excavacions han participat més de dos centenars d'estudiants i llicenciats de les universitats d'Alacant, Castella-la Manxa, Granada, La Llacuna, Las Palmas, Murcia, UNED, València i Creta. Així mateix, cada any se celebren, en col·laboració amb el Museu Arqueològic Municipal de Villena, unes jornades de Portes Obertes, en les quals es mostren els resultats de la campanya i dels materials recuperats.