Saltar apartados

Arquebisbe Fernando de Loazes

Al prelat Fernando de Loazes, fill insigne i singular mecenes, li deu Oriola la creació de la universitat. Tal com evoquen les cinc mitres del seu timbre heràldic, fou bisbe d'Elna, després de Lleida i de Tortosa, arquebisbe de Tarragona, patriarca d'Antioquia i arquebisbe de València. Ell va manar alçar la grandiosa fàbrica renaixentista de Sant Domènec, malgrat que la construcció finalitzà molts anys després de la seua mort, amb la monumental portalada barroca i el claustre de la universitat, i va ser també qui va iniciar el llarg i complicat itinerari de negociacions que portaria, cent anys més tard, a l'assoliment complet de l'esmentada institució. Amb aquesta finalitat va fer abundants donacions, va llegar els seus béns mobles i immobles i va escollir el convent de dominics de la Mare de Déu del Socors i de Sant Josep, intramurs d'Oriola, com a embrió del centre d'estudis superiors que es proposava de fundar.

El procés d'erecció de la universitat no va ser breu ni fàcil. Va durar un segle i hi van tenir molt a veure les rivalitats entre els dominics i el capítol catedralici, així com les discrepàncies amb el Consell d'Oriola. Va caldre que remeteren aquestes diferències i una conjuntura favorable per a enfrontar amb èxit la vigorosa i tancada oposició que hi feia la ciutat de València, obertament contrària a la implantació d'estudis universitaris en l'extrem meridional del regne. La Santa Seu va matinar a l'hora d’aprovar la universitat oriolana, però l'autorització règia es va demorar molt: en 1552 una butlla de Juli III, al mateix temps que aprovava les donacions testamentàries susdites, concedia el rang de col·legi al convent triat per Loazes, i el facultava per a atorgar graus en Arts i Teologia als col·legials de l'orde. Uns anys després de la defunció de l'arquebisbe, Pius V, en 1569, convertia el col·legi en universitat, amb potestat per a graduar tant religiosos com seglars.

No obstant això, malgrat estar autoritzada per aquesta butlla a expedir titulacions i comptar, en 1610, amb un claustre de doctors en totes les especialitats, la Universitat d'Oriola, set lustres més tard, es limitava a constituir tribunals per a examinar dels diversos graus a estudiants procedents d'altres universitats. Sens dubte, això obeïa a la manca del permís regi, dificultat per l’antagonisme de València, al que, durant la seua oposició, s’hi va sumar el decisiu suport de l’apoderat Lerma, pertanyent, en qualitat de marquès de Dénia, a una de les grans cases de la noblesa valenciana. Finalment, el 30 de novembre de 1616, a més d'un trienni de la signatura del conveni entre Universitat i Consell d'Oriola, Felip IV de Castella i III d’Aragó concedia el Privilegi que reconeixia plenitud de drets a la Universitat d'Oriola.

Donada la nova situació legal, i per a regular la vida i funcions de la institució, el monarca mateix va ordenar l'elaboració d'un nou estatut. Després de la supervisió i el dictamen del Consell d'Aragó, va ser aprovat el 6 de març de 1655 i modificat en el transcurs del temps per diverses disposicions reals. Va ser reemplaçat per un altre en compliment de la real cèl·lula de 17 de maig de 1783, que va ordenar, així mateix, la supressió de la Facultat de Medicina i des de llavors hi va reduir els ensenyaments als d'Arts, Teologia, Cànons i Lleis. Aquesta disminució no era sinó el preludi de la desaparició del centre oriolà, que, al costat de la de les altres “universitats menors”, es va produir en virtut del reial decret signat el 5 de juliol de 1807 pel secretari de Gràcia i Justícia José Antonio Caballero. Els intents de reobrir-la, amb enceses protestes de fidelitat i devoció a Ferran VII, van resultar vans: el denominat Pla Calomarde, que prenia nom del ministre Francisco Tadeo Calomarde, va ratificar, en 1824, l'extinció dels estudis superiors a Oriola. Quedaven, així, tancades les portes de la universitat que, desbordant els límits de la seua diòcesi, va exercir una atracció notable sobre la de Cartagena-Múrcia i els espais limítrofs, va graduar batxillers durant dos segles i va investir doctors, tal com recorden els pàl·lids víctors en la grandiosa façana de Sant Domènec.

Pot consultar més informació en els següents enllaços:

  MESA SANZ, J. (2002): "FERNANDO DE LOAZES Y EL MUNDO CLÁSICO"
  MESA SANZ, J. (1996): "DON FERNANDO DE LOAZES FRENTE AL DIVORCIO DE ENRIQUE VIII. ANÁLISIS DE SU UTILIZACIÓN DE LA LENGUA LATINA Y DE ALGUNOS REFERENTES CLÁSICOS"
  ESTATUTO DEL COLEGIO DE PREDICADORES DE ORIHUELA, HECHOS...EN 28 DE ABRIL, 1590, EN EL REAL CONVENTO DE PREDICADORES DE VALENCIA

Càtedra Arquebisbe Loazes


Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 966 73 80 41 / 965 90 34 00

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464