Saltar apartados

Laudatio a Antoni Miró amb motiu de l'entrega de la Medalla d'Or de la Xarxa Vives

Llegir la notícia completa

Entrega premi Xarxa VivesMagnífic Sr. rector de la Universitat Oberta de Catalunya
Magnífics Sr. rectors de les Universitats de la Xarxa Vives
Senyores i Senyors:

De Toni Miró recorde que és tímid, afectiu, artista, solidari, alcoià, tossut, retossut, formiga, cavall pur, gat oriental, envejat, castigat, generós i estimat.
(Ovidi Montllor dixit)

La vida d'Antoni Miró naix vinculada a l'art com a l'Edat mitjana passava amb el fills menuts, destinats des del bressol a formar part del clergat. L'últim fill d'un matrimoni dedicat a una empresa de carrosseries, de xiquet va passar un temps malalt al llit on va començar a dibuixar. Aquell va estar l'origen de la frase "vull ser pintor", que va dir al seu germà major, Vicent, quan tenia vint anys i no sabia ben bé com dirigir la seua vida. Uns inicis a un Alcoi de la postguerra on no era gens fàcil dur endavant aquesta decisió. Potser per això altres ciutats com Dover o Altea van donar-li, en un inici, l'empenta necessària per engegar la seua carrera. Amb tot, Alcoi es convertiria en la seua particular capital dels Països Catalans, on el mas del Sopalmo, sa casa, esdevindrà la capital del seu estat, del seu món.

Des d'aleshores, aquest desig ha sigut l'objectiu de la vida d'aquest artista que ha aconseguit que els seus llenços traspassen la finalitat estètica, que la seua mirada reflectesca la vida allunyada dels costums per a retratar la societat que l'envolta, de vegades de manera ferma en defensa de la seua llengua i del seu país, de vegades donant vida pictòrica a personatges que representen cànons socials i referents amb el seu art.

Amb els anys, Antoni Miró s'ha convertit en un dels principals baluards de l'art que porta la bandera de la nostra cultura. Més que mai, esdevé el testimoni silenciós i inaturable del seu temps, una imatge del compromís social que han d'adquirir sempre els artistes més enllà de l'estètica i una figura indispensable per a conéixer-nos i perquè ens coneguen els que vindran en el futur. Aquest és el seu principal llegat. Fa possible, doncs, la màxima de Joan Fuster del 1966: "Quan el pintor pinta, el món creix".

Miró sempre ha estat un minuciós observador de la realitat. Des del primer dia de l'any 1958, l'artista anotava les activitats quotidianes que vivia i veia en un conjunt d'agendes. Ara fa deu anys vaig tenir el privilegi de llegir-les. En les seues notes d'adolescent, enumerava els elements del paisatge que contemplava; des de la il·luminació dels carrers d'Alcoi en festes, a la impressió d'espais desconeguts i de les localitats on viatjava, però també es descobreix com un jove preocupat per les seues pròpies inquietuds, pels esdeveniments socials o polítics del seu entorn i també per un món en costant evolució sociopolítica. I jo m'emocionava, sense poder-ho dir, només bastint la biografia que pretenia enllestir. Sense saber-ho, Antoni Miró es convertia en el millor biògraf de la seua vida. I d'això, jo n'era ben conscient.
Les primeres obres pictòriques de l'artista són de l'any 1957, amb tretze quadres que tenen com a punt temàtic de referència diversos paisatges rurals i de la costa. Aquestes aquarel·les mostraven ja la preocupació del jove pintor per l'observació del seu entorn. Només un any després apareixien els retrats humans de una vessant que marcaria una de les seues senyes d'identitat: la mirada particular d'Antoni Miró.

Des d'aquell punt de partida, les exposicions individuals i col·lectives es poden compten per centenars i les seues obres han viatjat arreu del món. Seria una tasca difícil i ingrata quedar-nos només amb algunes d'elles i deixar-ne de costat d'altres, però correrem el risc en destacar-ne algunes:

  • Els orígens: el 1960 és l'any en el qual Miró rep el seu primer guardó, el primer premi de l'Ajuntament d'Alcoi de la VII Mostra de Pintura, Escultura i Dibuix del Centre Excursionista d'Alcoi (CEA). A finals del 1961, Miró obté el tercer premi en la XVIII Exposició d'Art de l'Obra Social i Descans d'Alacant i l'any 1962 obté el primer premi del Primer Certamen Nacional d'Arts Plàstiques d'Alacant. Arrancava la seua trajectòria amb impuls.
  • La consolidació: la galería Novart de Madrid al 1972, a la Spanish American Cultural de Connecticut als Estats Units o a la sal·la Gaudí de Barcelona. Cal destacar que va estar fundador del grup Alcoiart i, més tard, del Grup Denunzia, durant la seua estada a Brescia.
  • Els darrers anys: centenars i centenars d'exposicions individuals i col·lectives. Una de recent, el passat mes de febrer a la sala de l'antiga Llotja del Peix d'Alacant va acollir l'exposició "Mani-Festa. Personatges S/T". Va ser la primera iniciativa de la càtedra de la Universitat d'Alacant que porta el seu nom, recentment constituïda, i que va mostrar a l'Antoni Miró més reivindicatiu.

Milers d'obres, majoritàriament pintures, que són agrupades per l'artista en sèries com "Les Nues" (1964), "La Fam" (1966), "Els Bojos" (1967), "Experimentacions i Vietnam"(1968), "L'Home" (1970), "Amèrica Negra" (1972), "L'Home Avui" (1973), "El Dòlar" (1073-80), "Pinteu Pintura" (1980-90), "Vivace" (anys noranta) o "Sense Títol" (fins a l'actualitat). Diversitat de formats i de tècniques però amb un punt en comú: la càrrega social i la voluntat de denúncia contra l'opressió i en defensa per la llibertat. I una voluntat clara, un compromís ferm, per la pròpia identitat cultural. Potser aquest sentit reinvidicatiu ha motivat que el nostre artista no sempre haja estat còmode per als qui ens han governat...

La societat que veu actualment Antoni Miró són les protestes contra les retallades, les dels artistes contra la pujada de l'IVA cultural, les assemblees populars, a favor del Sàhara, contra els desnonaments, en defensa de la sanitat i l'educació, el Moviment 15-M, manifestacions contra la troica, la primavera àrab, i diferents protestes per tot el món, amb països reflectits com Palestina, Turquia, Itàlia, Portugal, Egipte, Tibet, Mèxic i Ucraïna. Un retrat minuciós i fidel dels entrebancs de l'home actual en la societat.

I per què pinta Antoni Miró? Perquè la pintura i Antoni Miró són dos fets que no es poden deslligar. Unes paraules de l'escriptora Isabel-Clara Simó, bona amiga de l'artista, ens ho aclareixen:

Si diem que Miró pinta per revoltar-se contra la bota dels opressors, estem dient una part de la veritat; si diem que Miró pinta per explicar-se a si mateix, i de passada als altres, el món que ens envolta, estem dient una part de la veritat però no tota la veritat; si diem que Miró pinta per necessitat emocional, estem també dient una part de la veritat. Però no tota la veritat. Crec que Antoni Miró és la seva pròpia pintura. Que no podem destriar-los.

En ocasió del 60é aniversari del pintor, vaig tenir l'ocasió, amb la complicitat de la Sofia Bofill, la seua dona, i del Zequi Moltó, d'organitzar-ne una celebració, diguem-ne, secreta. Allà mateix, amb més de 300 invitats, vaig poder preguntar a algun d'ells:  Què haguera estat l'Antoni, si no haguera estat pintor? Professor universitari, em va dir el col·lega de la nostra universitat, l'Armand Alberola. M'hi va fer pensar. Potser ara seria un dels nostres docents. El que és cert és que Miró ha estat el que va voler: pintor. També escultor, dissenyador, dibuixant i moltes altres coses. La figura de l'Antoni Miró m'ha enamorat, sens dubte, una vegada que he descobert que darrere d'un posat tímid, hi ha una persona plena de sentiments, que s'emociona amb facilitat, i que usa l'art com a eina expressiva, com a la seua veu. En una altra ocasió, vaig descobrir davant seu les cartes que li enviava Martí i Pol; l'Antoni em mirava i amb els ulls m'oferia l'emoció que encara sentia per aquell poeta que tant va admirar. Com tants altres companys i amics que l'han deixat. Perquè ell sempre s'ha envoltat de persones més grans -per a aprendre, de segur-, però que l'han anat deixant sol. Perquè a través dels seus pinzell, podem descobrir l'experiència vital d'un artista que impregna d'emocions cada traç de les seues línies.

I què hem de dir dels seus "homenots", o "donotes", si volem ser políticament correctes, cal dir que Miró homenatja els intel·lectuals que li interessen en la seua formació, en la construcció del seu discurs artístic i vital. Així, dedica el seu treball a les personalitats que li han deixat marca personal: polítics i pensadors com Salvador Allende, Karl Marx, Sigmund Freud, Puig Antich, el 'Che' Guevara, Fidel Castro o el comandant Marcos; escriptors i poetes como García Márquez, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Joan Valls, Miguel Hernández, Alberti o García Lorca; artistes com Gaudí, Dalí, Picasso o Antoni Tàpies; cantants i ballarins com Ovidi Montllor, Raimon, Víctor Jara, Antonio Gades o Sol Picó, entre altres, han tingut un lloc a la ment de Miró i son retrats en aquests últims anys de creació del pintor.
La seua admiració per Joan Fuster i Ausiàs March (fins i tot el seu fill és diu Ausiàs), el contacte amb figures de la pintura contemporània però, sobretot, l'amistat amb estimats referents de la nostra cultura com Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó o Sol Picó, entre molts altres, suposen bona mostra de la identitat que defensa Miró.

Diversos han estat els reconeixements i guardons que li han estat concedits:

Miquelet d'Honor extraordinari 2011, Premi Nacional de Cultura del Govern Cubà 2008, Appreciation Award del Hanseo University de Seül 2004, Diploma ACNUR de l'agència de la ONU per als refugiats de Barcelona 2004, Accademico Gentilizio per Belle Arti de l'Accadema Internazionale de Florència 2003,  i tants altres que han precedit l'acte d'avui.

En aquesta ocasió, a proposta de la UJI, amb el vistiplau de la resta d'universitats de la Xarxa, és l'ocasió de la nostra Medalla d'Or que, amb anterioritat havien rebut Germà Colon, Eliseu Climent, M. Antònia Canals, Joan Veny, Montserrat Casas. Ara, al costat de la matemàtica Pilar Bayer, és el torn de fer el reconeixement que Antoni Miró es mereix per tants anys de compromís amb la cultura catalana i la seua gent. Ara sí, és l'hora d'Antoni Miró i la seua mirada compartida de la cultura compartida per les universitats de la Xarxa Vives.


Carles Cortés
Universitat d'Alacant
Castelldefels, 10.07.2015

Càtedra Antoni Miró d'Art Contemporani


Secretariat de Promoció Cultural i Lingüística
http://web.ua.es/spcl
Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 9821

Twitter: http://facebook.com/culturaenlaua

Facebook: http://twiiter.com/culturaenlaua

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel. 96 590 3400 - Fax 96 590 3464