Saltar apartados

Benirrama (la Vall de Gallinera)-la Vall d'Ebo

Informació de l'etapa

  • Distància: 19,9 km
  • Desnivell positiu: 1002 m
  • Desnivell negatiu: 915 m
  • Altitud màxima: 603 m
  • Traçat de l'etapa: gpx, kml

 

Benirrama (la Vall de Gallinera)-La Vall d'Ebo

 

 

Benirrama (la Vall de Gallinera)-La Vall d'Ebo

 

Informació complementària

 

«Tracta sobre unes valls singulars de la Marina, caracteritzades per la presència de destacades estratificacions històriques i paratges naturals amb un valor extraordinari. Els autors desitgen que les seues propostes escapen del món teòric i puguen influir en la conservació i valoració del paisatge cultural d'aquestes valls, que és precisament la major potencialitat per al seu desenvolupament socioeconòmic.»

«Aquest és un paisatge sagrat perquè és el cor d'una comarca, la Marina Alta. I perquè des de fa més de dos mil·lennis els éssers humans van protagonitzar entre aquests cingles i aquestes valls una manera de viure i de ser al món plasmada en unes manifestacions arquitectòniques i culturals que han arribat pràcticament intactes fins als nostres dies. Aquest miracle ha sigut possible perquè aquest lloc s'ha salvat de la depredació urbanística que ha esborrat la identitat de molts altres paratges, cosa que li ha permès conservar la seua.» (Presentació a l'agost de 2016).

 

«Cal ser insistent: l'expulsió general dels moriscs d'Espanya al començament del segle XVII va ser un esdeveniment que va somoure la societat hispana contemporània, un succés de primer ordre que, tot i tenir per a nosaltres el caràcter d'etnicidi, es va revestir en aquella època amb trets de designi diví. A partir d'aquesta consideració, els testimonis que recullen l'èxode morisc i les seues cruels vicissituds van ser lògicament abundants: la major part atribuïen als mateixos moriscos la responsabilitat de ser foragitats (ells, sempre fermes en "la seua pertinàcia"); una mínima part treien a la llum els sentiments de desconhort i pietat que suscitaven en els seus conveïns cristians.

Tota aquesta literatura fonamentalment dels apologetes de l'expulsió té també un reflex, encara que menys conegut, en les arts plàstiques. Un únic reflex conservat, això sí, però d'extraordinària importància. Després de la pèrdua del quadre Expulsió dels moriscos amb el qual Velázquez va guanyar el famós concurs del 1627, la col·lecció de llenços pertanyents a Bancaixa -i que donen nom a una de les sales de la seua seu central a València- queda com l'únic testimoni plàstic contemporani a l'expulsió.»

 

«La importància d'aquesta sèrie de pintures rau principalment en seu caràcter de document històric; constitueix una autèntica crònica visual de la traumàtica expulsió dels moriscos del Regne de València.

Les obres recullen, amb un realisme extraordinari, un seguit d'escenes sobre aquest dramàtic esdeveniment del començament del segle XVII: des de l'embarcament dels membres d'aquella minoria religiosa en els ports valencians fins al desembarcament en el port nord-africà d'Orà.»

 

Fragment del programa Medi Ambient, capítol 669, de Canal 9, Ràdio Televisió Valenciana, emès el dia 23 de febrer de 2012, que mostra la Vall de Gallinera a través de les rutes que es proposen al llibre La Vall de Gallinera: per camins de moriscos i mallorquins, de Vicent Morera i Juanjo Ortolà.

 

Ventpluig, l'associació cívica de la Vall del Castell de Guadalest, entre les serres Aitana, Serrella i Xortà, i que comprèn els pobles de Confrides, l'Abdet, Beniardà, Benifato, Benimantell i el Castell de Guadalest. Modestament treballem per fer conèixer i preservar el patrimoni natural, cultural i paisatgístic d'aquesta vall valenciana de la Marina Baixa.

 

 

«La historiografia sobre els moriscos i la seua expulsió ha estat determinada per tot un conjunt de prejudicis ideològics. Els contemporanis de l'expulsió, si més no els que van tenir l'ocasió d'expressar-se per escrit, van adoptar una posició que podem denominar com a moriscòfoba. Consideraven que la població morisca valenciana era econòmicament poc rellevant, atès el caràcter minifundista i endarrerit de l'agricultura que practicaven. Al mateix temps pensaven que aquesta població creixia a un ritme major que la cristiana, a causa del matrimoni universal i precoç que practicaven, ja que les que anomenave «càrregues del matrimoni» eren per a ells poc exigents i no coneixien el celibat. Els historiadors i publicistes del segle XIX, fonamentalment els liberals, van adoptar una actitud moriscòfila, fonamentada en una percepció absolutament contrària. Els moriscos eren una minoria econòmicament molt activa i eficient. Per tant, la seua expulsió l'any 1609 va suposar un greu trasbals. No obstant això els historiadors conservadors, interessats en la canonització del patriarca Ribera, van mantenir el punt de vista moriscòfob. Els historiadors actuals han oscil·lat entre la moriscofília i la moriscofobia, però per raons menys ideològiques, com una explicació d'un suposat endarreriment econòmic valencià, conseqüència de l'expulsió dels moriscos i una repoblació que va reforçar el règim senyorial.»

 

«Ocupaven àmplies zones de les muntanyes de l'interior, especialment les conques del Millars i del Palància, a Castelló, del Túria i del Xúquer, a València, del Sèrpis i del Vinalopó, en l'actual província d'Alacant, la costa valenciana des de Cullera a Dénia, la muntanya alacantina i diverses poblacions de la regió d'Oriola, que fita amb el regne castellà de Múrcia.»

 

«Les seues principals línies d'actuació són dues, i totes dues tenen per objectiu conservar el nostre medi natural de manera sostenible, així com sensibilitzar i implicar la ciutadania en la conservació del patrimoni natural valencià.


1. Difusió i foment de l'ús d'espècies autòctones en jardineria, d'interès especial des del punt de vista ecològic i de la conservació de la naturalesa.


2. Gestió responsable del territori. Compra i custòdia de terrenys d'alt interès ecològic per a la seua conservació integral.»

«La Vall de Gallinera és un enclavament amb uns excepcionals valors botànics, faunístics i paisatgístics. Presenta una elevada heterogeneïtat d'ecosistemes, gràcies a la seua variada topografia i diferents microclimes. Hi ha 823 taxons autòctons i 62 endemismes. Aquests valors naturals s'han mantingut gràcies al relatiu aïllament de la vall respecte de les dinàmiques econòmiques d'àrees properes.»

 

  • La Garriga. Diputació d'Alacant, Alacant Natura, Espais naturals.

«La Garriga està situada al terme municipal de la Vall de Gallinera, al costat del poble d'Alpatró, a la comarca de la Marina Alta.

Està enclavat en la vall del riu Gallinera, del qual pren el nom el municipi, tancat entre les serres de l'Almirall, l'Albureca i la Foradada, en un dels paisatges més bonics d'Alacant.

És una vall fèrtil, amb aigua abundant i nombroses fonts, que es dedica a l'agricultura, principalment la coneguda cirera de la Muntanya d'Alacant, que disposa de denominació d'origen.»

 

«El 1992, la Unió Cultural va adquirir una vella almàssera del poble d'Alpatró, l'almàssera dels Moltó.

L'edifici necessitava una restauració important per a tornar a ser funcional i per això tots els recursos de l'associació, tant humans com econòmics, es destinaren a aquella finalitat.

L'edifici custodia la maquinària que s'utilitzava en el passat per a obtenir oli: trompellot de tracció animal, premses... Però també recull una mostra ben important d'eines relacionades amb la confecció i l'emmagatzematge del líquid daurat. També s'hi exposen altres utensilis de treballs antics o de la vida rural.»

 

«Conèixer el patrimoni que ens han llegat els nostres avantpassats (ubicació, característiques, conservació, vulnerabilitat...) és el primer punt per a tractar d'estudiar-lo, protegir-lo i divulgar-lo.

Tan important com això és també el coneixement de la legislació que protegeix aquests béns.

En aquest apartat us oferim una llista general del patrimoni natural, històric i cultural que tenim a la Vall de Gallinera i la legislació que regula la seua protecció i conservació.»

 

Què veure: Castell de Forna, etc.

«L'Atzúbia és una població d'origen iberoromà donada per Jaume I després de la conquesta cristiana a Arnau de Romaní el 1258. Va quedar despoblada després de l'expulsió dels moriscos el 1609, per a ser repoblada per mallorquins en 1611. El poblat de Forna i els seus voltants, donat també a Arnau de Romaní, va ser convertit en baronia i repoblat amb cristians vinguts del nord de la corona d'Aragó. La població morisca va ser desplaçada a la veïna l'Atzúvia. La baronia va estar en mans de diversos senyors: els Cruïlles, en el segle XVI, els Figuerola, en el XVII i els Julià i el baró de Santa Bàrbara durant el segle XIX. El 1910 Forna va acabar agregada al municipi de l'Atzúvia.»

 

Què veure: castells d'Alcalà i de Benirrama, etc.

«D'origen musulmà, la Vall de Gallinera va ser el nucli de resistència de les revoltes del cabdill Al-Azraq contra Jaume I. En el segle XIV, el senyoriu va ser propietat de l'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume II, per a passar posteriorment a les mans del duc de Gandia.

Els seus habitants moros van lluitar activament contra el decret d'expulsió el 1609.»

 

«La fortificació, que domina la petita població de Forna, s'alça sobre un tossal situat al sud. S'accedeix a la porta d'entrada a través d'una senda rural que puja a poc a poc cap al castell mentre es distingeix la població de Forna als seus peus i l'estreta gola que uneix l'enclavament amb la localitat de Vilallonga, situada ja a la comarca de la Safor.

A la seua condició de residència en època feudal, el castell de Forna reuneix unes condicions estratègiques evidents, ja que vigila el pas entre les províncies d'Alacant i València, i és una de les sendes naturals més utilitzades des d'antic per la gent de la vall de Gallinera per a arribar a la plana d'Oliva i Gandia.»

Castell de Forna. «El castell arabotempler de Forna, declarat Bé d'Interès Cultural, amb categoria de monument, és una dels fortificacions medievals més ben conservades de la Comunitat Valenciana.»

 

«La visita a la cova de Canolobres és una dels activitats més recomanades per a tots aquells que vulguen conèixer l'Atzúbia-Forna. L'accés a la cova està perfectament habilitat, i l'interior està ben il·luminat per a poder observar les curioses i originals formes que han pres les estalactites i estalagmites amb el pas del temps.»

Zona d'acampada El Tossal del Llop

 

«El recorregut ens permet transitar des dels cims de massissos carbonatats (àrees d'infiltració preferencial) on la pluja perfila terrenys agrestos, seminus, de roques esquerdades i deformes (lapiaz o rasclers), als barrancs escarpats i encaixats en els quals les aigües de vessament es canalitzen salvatges cap a les planes costaneres, o penetrar en el mitològic i ancestral inframon dels avencs i coves subterrànies per a descobrir les mil i una formes capricioses que el líquid element modela al seu pas. Finalment, aquesta mateixa aigua, després d'un laboriós i lent treball de dissolució, torna a aflorar en naixements sorprenents i inesperats, per a tancar un cercle vital que acaba en la mar.

Ruta que comença en el municipi de Pego i acaba en la cova de les Calaveres (Benidoleig), un dels dos LIH de les nostres comarques amb major valoració per l'elevat interès didàctic, científic i recreatiu, així com pel seu valor paisatgístic. En aquest itinerari de cinquanta-nou quilòmetres de longitud contemplarem cims, barrancs, avencs o coves càrstiques.»

 

Facilita un document de 58 pàgines, l'itinerari i un mapa de la ruta en format PDF

 

  • Pego. Ruta de Pego. Rutas Jaume I

Què veure: Castell d'Ambra, muralla, museu etnològic, etc.

«L'arribada dels musulmans l'any 726 és a l'origen del primer nucli de població de Pego, que va adquirir una certa importància dins de la taifa de Dénia. El 1244, Jaume I ocupa el lloc després de pactar amb el rebel Al-Azraq, encara que l'estabilitat de la zona no serà definitiva fins a la derrota del cabdill el 1258.

A partir de llavors, Pego i els seus territoris van ser lliurats a l'infant Pere, que crea la baronia el 1262 per a enfortir l'enclavament. Al llarg de diversos segles van ser titulars de la baronia membres de la casa reial i diferents famílies nobles. El decret d'expulsió dels moriscos, el 1609, va provocar un conat de rebel·lió que acabaria amb la despoblació pràcticament total del lloc.»

 

«La subcomarca de Pego i les Valls es compon de Pego, l'Atzúbia, la Vall d'Ebo, la Vall d'Alcalà i la Vall de Gallinera, al nord d'Alacant (Espanya).

Fragment del documental de trenta minuts que fa un recorregut per les quatre estacions i reflecteix tant les diferents tasques agrícoles que s'hi practiquen, com els esdeveniments naturals corresponents a cada estació.»

 

«Reportatge emès el 18/12/2005 en el programa Arrels de Punt 2-RTVV. La cova del Rull a la Vall d'Ebo (la Marina Alta). Origen i història. La Vall d'Ebo és una petita població a l'interior nord de la província d'Alacant, a dotze quilòmetres de Pego.»

 

«La formació de la cova també està lligada a altres factors geològics de caràcter tectònic, com són les falles i els plecs, traduïts en una fracturació del massís rocós que possibilita l'entrada de l'aigua i la seua circulació a l'interior de la cova. D'una manera lenta i progressiva, aquest flux d'aigua ha anat erosionant i eixamplant les fractures per on ha circulat. Sota certes condicions de pressió i de temperatura, l'aigua infiltrada ha pogut dissoldre el CO2 de l'atmosfera o l'existent en el terreny per acció bacteriana per a constituir un àcid que, tot i ser feble, ataca el carbonat de calci de les roques calcàries (insoluble en aigua), que es transforma en bicarbonat càlcic (soluble), el qual és dissolt i transportat per l'aigua. Un canvi en les condicions existents pot invertir aquesta reacció química, i el carbonat càlcic es pot dipositar en forma d'estalactites i d'estalagmites i tornar a allibera el CO2. És evident, doncs, que el procés de creixement de la cova només és possible amb una circulació contínua d'aigua i si cessa la circulació, el desenvolupament de la cova es limita al produït per enfonsaments.»

 

«El Museu Etnològic de la Vall d'Ebo, situat en una casa antiga a l'avinguda de la Marina Alta, exposa una col·lecció d'eines i curiositats aportades pels veïns del municipi.»

«Situat a la planta tercera de la Casa Museu, el centre d'interpretació de l'Art Rupestre de la Vall d'Ebo (declarat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1998) ofereix al visitant reproduccions facsímils de tots els gravats i pintures rupestres del nostre terme explicats a través de vitrines i plafons amb fotografies en 3D.»

 

«Entre verds camps de cítrics, l'Atzúbia ens mostra un pintoresc nucli antic d'origen musulmà en el qual destaca la font morisca, que aporta aigua de la serra, i la torre campanar de l'església de Sant Vicent Ferrer.»

 

«El Museu d'Etnologia aplega principalment elements relacionats amb el cultiu de l'arròs i la seua comercialització. En segon terme s'inclouen els oficis tradicionals i la taronja. Al final del segle XVIII creix en la població l'interès per produir el cultiu de l'arròs a la marjal, una zona pantanosa apreciada ja en època musulmana.

Aquest cultiu es converteix en genuí de la zona i exerceix una gran influència sobre tota la societat, tant en l'economia, artesania, gastronomia, folklore, etc.

Un recorregut per les sales del museu ens mostren de manera pedagògica dues grans seccions, el cultiu i la molineria amb la seua posterior comercialització.

Els textos s'amplien amb dos protagonistes originals: les ferramentes que són donacions de famílies vinculades a aquest cultiu, i les fotografies fetes per fotògrafs professionals amb estudi fotogràfica a la ciutat que eixien al camp per fer reportatges que venien als interessats. Amb el temps han passat a ser un document gràfic de gran importància històrica.»

 

«El terme i Pego estan farcits de restes arqueològiques que ens diuen d'alguna manera que l'home des de molt antic ha viscut en aquesta vall beneficiada pel paisatge de muntanya, la proximitat de la Mediterrània i l'abundància d'aigua.»

«Els jaciments o restes arqueològics constitueixen part integrant del patrimoni cultural de la comunitat, que ens possibilita conèixer, encara que siga parcialment, el desenvolupament cultural, social i material en altres èpoques històriques, raó que justifica la seua protecció i les limitacions a qualsevol acció que puga degradar-los, segons l'article 166 de la Normativa urbanística.»

 

«Per terres alacantines s'alcen castells per pràcticament totes les ciutats i pobles, però el de Pego, per les seues característiques estructurals, ens fa viatjar a la part més profunda de l'epíleg musulmà a les nostres terres valencianes.

Abans de la conquesta cristiana, el territori s'estructurava per districtes, els quals tenien com a centre el castell, situat gairebé sempre en altures escarpades, del qual depenien una sèrie d'alqueries escampades pel terme. Pertanyien al districte castral -hisn- d'Ambra (Pego) les alqueries següents: Atzaila, Atzeneta, Avengalip (Benigalip-Benigani), Beniomer, Beniparri, Benituba, Benumeia, Benixat, Benisuleima, Castelló, Cotes, Favara, Forna, Gaià, Atzúbia, Massil, Rupais, Salamona, Sorell i Uxola.»

 

 

Senderes PR i SL

 

  • Lenar de Vall d'Ebo. Microruta associada a Rutas Azules por el Patrimonio Hidrogeológico de Alicante. Diputació d'Alacant, Departament de Cicle Hídric

«Aquesta microruta, d'aproximadament 1,7 quilòmetres (trajecte d'anada), comença en el refugi La Figuereta, l'entorn del qual està condicionat amb font, bancs, taules i miradors des dels quals es pot observar la plana de Pego, la marjal i la mar Mediterrània.

A més de la morfologia clavillada del lapiaz o rascler de la Vall d'Ebo (superfície formada per solcs o acanaladures de diferents mides), es visiten cavitats càrstiques denominades avencs (l'avenc Ample, Estret i del Mig).»

 

«El CEP està format per amics de diferents generacions, amants de la natura i dels esports d'aventura i de muntanya. Gran part dels membres del CEP som joves d'entre 20 i 30 anys, amb gran dedicació i entrega en tot allò que fem.

Actualment, el CEP té dues seccions principals: d'una banda aquells que fan senderisme tant per la zona com per terres més llunyanes, aprofitant els caps de setmana i ponts festius. D'altra banda, hi ha un altre grup més dedicat a l'escalada, majoritàriament esportiva, bloc i clàssica.»

Senderisme. «A més del foment del senderisme, el CEP també duu a terme importants i laborioses tasques de recuperació, catalogació i manteniment dels senders del PR-CV 58. Per tant, cal tenir en compte i valorar aquest treball sense el qual no seria possible la pràctica del senderisme.»


«La guia descriu detalladament un itinerari principal i una sèrie de variants que es poden recórrer en circuits circulars o anar enllaçant-les l'una amb l'altra, caminant per els muntanyes de l'Atzúbia, Tormos, Ebo i Pego.

Cada ruta conté totes els indicacions necessàries per contemplar la bellesa dels paisatges de muntanya del nord de la comarca, a més de recomanacions sobre els llocs d'obligada visita per a tots els amants de la natura i de les activitats culturals.»

Sender GR de la Muntanya d'Alacant


Universitat d'Alacant
Carretera Sant Vicent s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3400 - Ext. 2393

Fax: (+34) 96 590 3464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464