Les peces que parlen!

 

 

 

Escultura ibèrica Tors del guerrer

Núm. de referència: LA-884

Final del segle V, començament del IV a. de la n. e.

Es tracta d’un fragment d’una escultura major feta sobre pedra calcària local de la qual només es conserva el tors. Representa un guerrer iber dotat amb una luxosa panòplia en la qual destaca la cuirassa o kardiophylax ornamentada amb un cap de llop en relleu que emergeix del tondo metàl·lic que l’emmarca. La peça, que mostra una gran qualitat en la factura i cisellat, permet advertir els diferents materials de l’original: una camisa de lli amb el coll de pic que cobria el cos, les cingles de cuir –engalanades amb bellotes entre línies meandriformes– que unien els tondos metàl·lics anterior i posterior, i fins i tot els reblons metàl·lics són perfectament apreciables. La cintura se cenyeix amb un cinturó de placa, decorat amb un motiu geomètric de volutes entrecreuades. La peça constitueix una de les principals obres de l’estatuària ibèrica.

 

 

Escultura ibèrica de griu

Núm. de referència: LA-688

Final del segle V, començament del IV a. de la n. e.

Aquest fragment d’escultura ibèrica va aparèixer un dia 19 de setembre de 1949, al costat del conegut com a tors del guerrer, formant part de l’empedrat d’un carrer excavat per Alejandro Ramos. Representa un griu, animal fantàstic híbrid amb cap d’àguila i cos de lleó. Només conserva el cap, quedant el seu costat dret molt erosionat i l’esquerre en bon estat. Posseeix uns ulls prominents, orelles morrudes i una cresta dorsal que, al costat de les plomes, ratifiquen la meitat de la seua naturalesa com a àguila. Aquests animals fantàstics solien formar part dels heroa, conjunts escultòrics de lluites mitificades entre escultures humanes i bèsties fantàstiques que, en aquest cas, es denominen grinmàquies.

 

 

 

Vas de l’heroi

Núm. de referència: LA-1762

Final del segle II, primera meitat del s. I a. de la n. e.

Aquest gran contenidor de ceràmica local amb decoració pintada de l’estil il·licità correspon tipològicament a un pitos. És cridanera la seua decoració, que es disposa sobre gran part de la superfície de la peça. En una cara representa un jove vestit amb un gipó que li cobreix els cabells amb un ret. Amb la mà dreta sosté una llança que dirigeix cap al terra, i amb l’altra captura la llengua d’una bèstia –que s’assembla un llop idealitzat– la feresa del qual ha aconseguit amansir sense esforç. El revers l’ocupa un gran ocell –potser un rapinyaire– amb les ales obertes i un bec llarg i afuat. La lectura iconogràfica del vas ens remet a una acció heroica o iniciàtica vers l’estatus de guerrer: el que sotmet les forces terrestres, aèries i vegetals de la natura, representades en una germinació feraç.

 

 

El vas de les Pepes o El vas de La Tonta del Bote

Núm. de referència: LA-1779

Primera meitat del segle I a. de la n. e.

Aquest gran vas de ceràmica local pintada és un dels més representatius del denominat estil il·licità. Va ser recuperat entre 1943 i 1944 per Ramos Folqués en les excavacions d’una domus de la zona nord-est del jaciment. Formalment és un càlat d’època avançada totalment decorat. Els motius són figurats i es distribueixen bigarrats en tres frisos horitzontals on campen entremesclats animals mítics il·licitans: els llops i els ocells en comunió amb una exuberant vegetació que germina per onsevol. L’espai davall de les dues anses semilunars és el reservat a dos rostres femenins que, per les galtes enceses, demostren la seua condició de deesses ctòniques. Aquest és el motiu del seu qualificatiu com a vas de les Pepes o de La Tonta del Bote, perquè la imatge d’una d’elles té una retirada a la protagonista d’una pel·lícula del 1939 de Gonzalo Delgrás titulada així. No obstant això, A. Ramos Folqués va assimilar totes dues imatges a la deessa púnica Tanit.

 

 

La taula d’Ilici

Núm. de referència: LA-2102

Finals del segle I a. de la n. e.

Aquesta peça de bronze amb inscripció llatina és una de les de més valor històric amb què compta el Museu de l’Alcúdia. És un fragment cadastral romà forjat en bronze que formava part d’un document més extens. Té un orifici en la part superior dreta que servia per a ancorar-lo a la paret, perquè molt possiblement devia estar instal·lat en alguna porxada del fòrum. Hi consten els noms de deu dels colons de la ciutat i els lots de terra corresponents, en referència als cardines i decumani. De la mateixa manera, també ofereix informació sobre els llocs de procedència d’aquells soldats llicenciats de les guerres als quals l’emperador August havia premiat amb terres a Ilici.

 

 

Mosaic hel·lenístic

Núm. de referència: LA-2342

Final del s. II, primera meitat del segle I a. de la n. e.

Aquest és un de mosaics epigràfics de tipus hel·lenístic de la península Ibèrica més significatius. Va aparèixer el 1959 en els sondejos que Alejandro Ramos realitzava per a l’ampliació del museu. El va trobar en els nivells inferiors d’una domus altimperial. Està compost amb tessel·les de tipologia variada, algunes pètries en colors rojos, negres, blancs, i també per fragments de ceràmica –possiblement retallades d’àmfores–, que componen motius geomètrics de roleus i escacats, florals i arquitectònics amb un llenç torrejat amb merlets. Però la seua importància radica en els signes epigràfics que l’acompanyen, noms d’origen indígena escrits en llatí, tema que ens mostra que l’aculturació romana a la ciutat d’Ilici va començar molt d’hora.

 

 

El càntar d’Ilici

Núm. de referència: LA-2370

Últim quart del segle I a. de la n. e.

Aquest vas singular ha sigut àmpliament estudiat d’ençà que aparegué en el subsol d’una domus altimperial el 1988. Formava part d’un depòsit d’objectes de tipus ritual. El recipient ceràmic correspon a un càntar fet en les cantereries locals d’Ilici i decorat amb tres personatges: en una cara una deessa alada amb enrojolaments, i en la següent dos homes de perfil amb dues serps protectores. Les interpretacions d’aquesta iconografia han sigut variades, però totes coincideixen en el seu gran valor documental que explica un fet transcendent de la Colonia Iulia Ilici Augusta en temps de la fundació l’any 26 a. de la n. e.

 

 

Llàntia dels cavalls

Núm. de referència: LA-3059

Segon quart del segle I d. de la n. e

Aquesta llàntia va aparèixer el 1956 en l’excavació d’una casa romana al sud-est del jaciment, prop del lloc de la troballa de la Dama d’Elx. Es tracta d’un magnífic exemplar de llàntia de volutes amb bec doble del tipus Dressel 12, ansa plàstica en forma de fulla vegetal i dos apèndixs amb caps equins. L’excepcionalitat d’aquesta peça importada la remarca el tipus de ceràmica amb què es va fabricar –vidrada en color verd– que imitava les llànties de bronze del mateix tipus.

 

Fragment d’escultura romana de marbre blanc

Núm. de referència: LA-3522

Entre els s. I-II d. de la n. e ., època altimperial.

D’escassos cinc centímetres, una òbila o mussol amb les ales entreobertes està posat sobre una mà trencada pel canell a la qual també li falten alguns dits. Es considera que devia pertànyer a una estàtua menor de Minerva, nom donat pels romans a la deessa grega Atenea, el símbol de la qual és el mussol comú europeu Athene noctua. Aquestes escultures se solien situar en ambients domèstics.

 

 

 

Motle de forner amb lleó

Núm. de referència: LA-3539

Segle II-III d. de la n. e

Aquesta peça de fang té forma circular i un apèndix per a prémer-lo en l’anvers que afavoreix que es puga imprimir sobre una matèria blana. Es tracta d’un signa pistoris o segell de forner, objecte decorat en relleu positiu que s’usava per a marcar els pans destinats a les celebracions o festivitats en commemoracions de tipus religiós. En el tondo del motle domina l’escena la figura d’un lleó de caire naturalista; sobre ell una branca d’arbre i, per davall, una planta que s’assembla un capoll de planta de cascall, composició que s’ha d’interpretar en clau al·legòrica.

 

                                     

Bol corinti romà

Núm. de referència: LA-247

Mitjan s. II, segona meitat del s. III d. de la n. e

Aquest bol complet procedeix de la troballa casual d’una inhumació a Santa Pola, a l’oest del cementeri antic, terrenys pròxims als del Portus Illicitanus. Va ser donat al Museu de l’Alcúdia juntament amb un pitxer de ceràmica comuna i un fragment de vora d’ungüentari de vidre, conjunt de peces que formaven el dipòsit funerari d’una tomba, datada cap al s. III d. de la n. e.

La forma, inspirada en la vaixella metàl·lica, és cilíndrica, amb perfil de doble motlura en la vora i senzill en la base. Per mitjà d’un motle s’obté un fris decorat que ocupa tota la superfície externa on es desplega , mitjançant escenes contínues, el relat dels treballs d’Hèrcules. Tot i la singularitat d’aquest vas, les figures conserven escassa definició i el vernís brunenc és poc adherent, sobretot en l’interior.

 

Motle de pastisser amb ramat

Núm. de referència: LA-3554

Segle III d. de la n. e

Aquest objecte de fang té forma lenticular i mostra una decoració interna en relleu que desplega una escena paisatgística de tipus pastoral, en una ciutat amb edificis en perspectiva que semblen d’arquitectura nord-africana. Es tracta d’un motle de pastisser per a realitzar uns pastissets denominats crustulum, fets amb una matèria comestible mal·leable –fruita, codony o most– que s’adheriria als plecs interns treballats en negatiu, i que, quan es retirava, devia ser un apetitós dolç amb formes o escenes en relleu. Segons les fonts antigues, es repartien com a obsequi en els espectacles públics.

 

                                                                                          

 

 

Conjunt de plata de tocador

Núm. de referència: LA-3200

Segles III i IV d. de la n. e

Aquests tres objectes de plata, un espill, una paleta de maquillatge i un dispensador, van ser trobats en el fons d’un pou brollador inutilitzat. Quan Alejandro Ramos els va extraure el 1952 en la zona de llevant, va comentar que encara conservaven la tela amb què els havien embolicat. A aquests objectes propis de l’adorn personal femení els acompanyaven altres utensilis de taula, com culleres o ligulae i un colum o colador, tots ells del mateix metall preciós. L’espill té el mànec decorat a la manera de la clava d’Hèrcules, i la paleta de maquillatge encara conserva els pigments rosats, blaus i blancs sobre una làmina de plata amb cos aquiliforme d’una factura excel·lent. El dispensador podia formar part del conjunt de taula o estar adaptat a les provisió de pólvores tamisades

 

 

Gelosia o cancell

Núm. de referència: LA-4391

Segona meitat del s. VI i VII d. de la n. e

Aquesta peça arquitectònica es va recuperar en fragments esparsos i va ser reconstruïda i adaptada de diferents maneres al llarg del temps. Els elements es van localitzar en dos moments: el 1905 en les excavacions d’Eugène Albertini quan va descobrir la basílica i, a partir del 1948, en les excavacions d’Alejandro Ramos dins del mateix lloc i al seu entorn. La seua atribució té diverses teories: com a gelosia de finestra, com a cancell calat o com a fenestrella confessionis, entre d’altres. Hi coexisteixen fragments de tipus divers: els geomètrics, amb decoració arquitectònica, els zoomòrfics i els llistons rectangulars que emmarquen les finestres o cancells. La que ens ocupa és de tipus animalístic i representa un bòvid al costat d’un element d’aparença vegetal

 

 

 

 

Dama d’Elx d’Ignasi Pinazo (reproducció)

Núm. de referència: LA-11.814

Còpia contemporània

El bust de la Dama d’Elx que presideix el Centre d’Interpretació és una còpia en escaiola acolorida adquirida per la Fundació L’Alcúdia al Museu del Louvre el febrer de 2008. La peça és el resultat del buidatge de la reproducció feta per l’escultor valencià Ignasi Pinazo el 1907 que conserva el museu francès, d’aquells dies en què el pensionat hi va treballar copiant l’original. Altres reproduccions de Pinazo es troben al British Museum, la Spanish Society, el Metropolitan de Nova York, o el Cercle de Belles Arts de València, entre d’altres