Saltar apartados

Ocupabilitat, formació universitària i ocupadors

Diari INFORMACIÓ d'Alacant, 26 de febrer de 2013

L’ocupabilitat és l’aptitud, l’actitud i la capacitat que té una persona per a un lloc de treball. Una persona ocupable té actituds, aptituds, capacitats, coneixements i experiències professionals que li donen un valor de mercat per a accedir, i mantenir-se en, l’acompliment d’una funció professional.

Sobre la base d’ocupabilitat, voldria subratllar el compromís ferm del sistema universitari públic valencià amb la promoció d’una ocupació major i millor per als nostres titulats, patent ja en el fet que totes les universitats públiques valencianes disposen d’observatoris per a la inserció laboral. Som, en fi, conscients que l’èxit professional i social dels nostres titulats són essencials per a l’èxit i el prestigi de les universitats mateixes, la qual cosa les obliga a desenvolupar el conjunt de les seues activitats vetlant pels assoliments futurs dels seus graduats, de la mateixa manera que esperen d’ells el reconeixement i el respecte que redundarà en l’enfortiment de les universitats en què van obtenir les seues destreses.

Amb aquesta finalitat, les universitats públiques valencianes promovem, com ja assenyalem, un ajust millor entre oferta i demanda d’estudis, sense desatendre la crida de les vocacions aparentment improductives. Obligades, per tant, a afinar la informació sobre els processos d’inserció laboral, les oportunitats per a les quals habiliten les diverses titulacions, i els problemes que afronten en el mercat de treball. Millorem, dia a dia, la formació per a l’ocupació, orientades a les necessitats expresses del teixit productiu, dissenyant itineraris formatius en aliança amb les empreses veritablement interessades en la inversió en capital humà, i oferint complements de formació essencialment pràctics. Igualment, actuem per a millorar l’oferta de formació contínua per als ja titulats, conscients que hauran de cursar al llarg de la seua vida laboral tantes hores dedicades a l’aprenentatge formal després d’acabar el grau com les invertides a obtenir un títol oficial, perquè millora l’ajust als llocs de treball efectius i facilita el desenvolupament professional.

Les universitats públiques valencianes, no ho dubteu, assumim aquests desafiaments amb el mateix ànim auster amb què hem afrontat transformacions decisives en els últims i terribles anys. No obstant això, cal ressaltar que l’ocupabilitat no és una responsabilitat exclusiva, ni tan sols, potser, essencialment de les universitats. No hi haurà ocupació sense creixement i recuperació econòmica. I no hi haurà recuperació econòmica si no aconseguim reorientar l’economia cap a activitats més productives i amb major valor afegit, més intensives en capital humà; cap a sectors, en fi, amb un alt potencial de creixement i ocupació, màximament en una conjuntura crítica, en una convergència de crisi en la qual l’esgotament del nostre model de creixement es verifica en un context de recessió econòmica en la zona euro i de canvis geopolítics fonamentals, canvis sense els quals no es pot entendre i afrontar la nostra brutal crisi d’ocupació.

Reorientar l’economia, no obstant això, no és una competència en exclusiva, malgrat les responsabilitats òbvies, les institucions i administracions públiques. És, sobretot, un assumpte que concerneix els agents privats, les empreses, ara que tendeix a carregar-se la responsabilitat de la crisi i de la recuperació sobre les espatles del públic, com si els actors empresarials no tingueren res a veure amb els nostres baixos nivells de productivitat, inversió, formació del capital humà, innovació, escassa competitivitat i irresponsabilitat fiscal.

Resultaria curiós, com a mínim, que així fóra. En realitat, com he assenyalat en altres ocasions, resulta fatalment contradictori apostar retòricament per una economia competitiva i innovadora, al mateix temps que els fets, en termes de prioritats d’inversió, formació del capital humà en les empreses, innovació, responsabilitat fiscal i competència efectiva, desmenteixen aquesta retòrica. I crec que, alhora, l’argument val per a les administracions públiques, que degueren, com les empreses, satisfer la distància que hi ha entre allò que s’és i es fa i allò que es diu que es vol ser i fer.

Les universitats públiques valencianes, en fi, som plenament conscients que les nostres aportacions a la societat i a l’economia ens converteixen, o ens haurien de convertir, en un dels pilars bàsics del desenvolupament econòmic i del benestar de la societat valenciana, i en una de les principals fortaleses en les quals s’ha de recolzar per a transformar-la. Fer valdre aquestes aportacions és una demostració de responsabilitat, que no sols serveix per a convèncer l’opinió pública que les nostres contribucions són substantives i mereixen ser secundades, sinó, a més, per a reivindicar un paper més actiu de les universitats en la transformació ineludible que l’economia valenciana necessita per a fer front a l’actual crisi econòmica.

En aquesta tasca, no obstant això, les universitats públiques valencianes no poden substituir l’acció de les administracions públiques, de les empreses, de la societat civil en conjunt. Avui com ahir, volem acompanyar i ser acompanyades, ajudar i ser ajudades per a afrontar un canvi de pell tan difícil com estimulant.

Així, de les Administracions esperem un marc de finançament suficient i estable, sostenible i públic, que considere, com va demandar el comunicat de rectors i rectores de les universitats públiques espanyoles emès al desembre de l’any passat, l’educació superior, la investigació, el desenvolupament i la innovació, intrínsecament unides entre si, no com una despesa, sinó com una inversió, ja que sense coneixement no hi haurà progrés. A canvi, les universitats ens comprometem –i cite literalment– “a incrementar l’eficàcia i eficiència de les nostres institucions i a continuar amb la transparència i la rendició de comptes davant la societat, amb la finalitat que les nostres universitats continuen impulsant la cohesió social al nostre país i siguen motors i fonts de coneixement i riquesa”.

Esperem, també, de les diverses administracions que secunden totes les iniciatives que puguen redundar en un millor acompliment econòmic dels territoris en què se situen, així com polítiques actives d’ocupació per als joves titulats, com les que preteníem impulsar a través de l’acord sobre ocupabilitat, conscients que el retard en la incorporació al treball no sols destrueix talent i dilapida el capital públic invertit, sinó que impedeix l’acumulació d’experiència i corroeix la confiança personal i en el futur.

De les empreses, voldríem el seu ajut i suport, a través de múltiples vies, que han de definir-se de mutu acord i mitjançant contactes regulars i constants. Primer, fent-nos partícips de les seues necessitats de formació, inicial o contínua, per als titulats que ja treballen en les seues plantilles, i oferint possibilitats de millora per als estudiants en pràctiques formatives i pràctiques laborals. Segon, assumint que en el món nou, incert i canviant en el qual vivim, i bé siga motiu de celebració o temor, les velles pràctiques ja no són útils. No sols són més ràpids els canvis que ens afecten, sinó que també són més imprevisibles i de major impacte, i ens aclapara la complexitat de les interaccions sistèmiques entre variables econòmiques, empresarials, polítiques, socials, demogràfiques, mediambientals i geopolítiques. Pensem simplement, per exemple, que al final de la segona dècada d’aquest segle, més de la meitat de la producció mundial correspondrà als països emergents i en vies de desenvolupament, no sols com a exportadors de productes bàsics, sinó manufacturats i de serveis. I fixem-nos en l’impacte d’aquest fet sobre les condicions actuals dels països avui considerats desenvolupats, però envellits, endeutats i amb Estats minvants, si persistiren les tendències actuals.

En aquestes circumstàncies, l’especialització i la internacionalització de les empreses no és una opció, sinó una necessitat. I la internacionalització i l’especialització de les activitats empresarials requereix personal qualificat, capaç de gestionar la complexitat major que comporta, per més que el geni emprenedor siga insubstituïble, i que la capacitat de conformar entitats col·lectives d’alta productivitat siga el vertader eix d’una economia competitiva i dinàmica.

A més, pensem que, en condicions d’incertesa i risc com les actuals, els serveis públics i el compromís moral i polític dels Estats envers el benestar dels seus ciutadans és més exigible i necessari que mai.

En la tasca de potenciar la formació per a l’ocupació i en la de millorar el sistema universitari públic valencià sempre ens trobarem, aqueferats amb les nostres tasques, però àvids de col·laboració amb les institucions polítiques i econòmiques que ens donen sentit i ens proporcionen el suport financer necessari, ferament orgullosos de la nostra aportació al benestar i a la riquesa col·lectives.

Manuel Palomar Sanz

Rector de la Universitat d’Alacant

President de la Conferència de Rectors de les Universitats Valencianes (CRUV)

 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464