Saltar apartados
  • UA
  • Oficina del Rector
  • Cloenda del Curs Acadèmic 2011-2012, i..causa" de l'Excm. Sr. Filippo Coarelli

Cloenda del Curs Acadèmic 2011-2012, i Investidura com a Doctor "Honoris causa" de l'Excm. Sr. Filippo Coarelli

Alacant, 14 de maig de 2012

Celebrem en el dia d’avui l'acte de clausura del curs acadèmic 2011/2012. Com en anys anteriors, hem lliurat el màxim títol acadèmic que les universitats podem atorgar: el títol de doctor. A aquesta estrada han pujat els nous doctors i doctores de la Universitat d'Alacant que han culminat el seu programa de doctorat en la nostra universitat i han rebut el birret que els acredita d’aquesta manera. Igualment, en aquest acte solemne hem lliurat els Premis a l'Excel•lència Docent del curs 2010/2011, concedits pel Consell Social al professorat que se n'ha fet mereixedor.

Però coincidiran amb mi que aquest acte ha quedat especialment realçat per dos fets singulars. D'una banda, s'ha portat a terme la investidura del professor Filippo Coarelli com a doctor honoris causa per la nostra universitat i, d’una altra, hem lliurat la Medalla d'Or de la nostra universitat, a títol pòstum, al nostre benvolgut company Balbino Mancheño Magán.

A més, no puc ocultar que aquest acte de clausura té un significat especial per a qui els parla, ja que es tracta de l'últim acte acadèmic que em correspon presidir, una vegada conclòs el meu mandat com a rector d'aquesta universitat. Com vostès saben, el passat dia 8 la comunitat universitària va elegir Manuel Palomar Sanz com a nou rector. Demà la Junta Electoral portarà a terme la proclamació definitiva, per la qual cosa vull aprofitar la meua intervenció en aquest acte per a expressar-li, en nom de tots, la meua més sincera felicitació per l'èxit aconseguit. Felicidades Manolo.

Fa tres anys el Consell Social de la Universitat d'Alacant va decidir unir-se a la iniciativa de la Conselleria d’Educació, Formació i Ocupació d'instituir uns premis que reconegueren l'excel•lència docent del professorat. Amb aquests premis, el Consell Social ha volgut encertadament estimular, impulsar i valorar el treball docent dels professors universitaris.

En la universitat ens devem als nostres estudiants, que són la nostra principal raó de ser. La seua formació és la primera funció que ens correspon portar a terme. És el nostre compromís formar els professionals qualificats que la societat reclama i sobre els quals recaurà la responsabilitat de construir el nostre futur.

La dedicació del professorat és imprescindible per a aconseguir que aquesta primera funció de formació dels nostres estudiants la portem a terme de manera plenament satisfactòria. Aquesta tasca la fa el nostre professorat tots els dies i ha de ser reconeguda. Per això, s’ha de donar la benvinguda a la iniciativa que el Consell Social ha pres de reconèixer amb el Premi a l'Excel•lència Docent aquelles professores i aquells professors que s'han distingit, a judici del jurat, per l'excel•lència en l'acompliment d'aquesta funció.

Hem lliurat fa un moment aquests Premis a l'Excel•lència Docent corresponents a l'últim curs acadèmic. Vull felicitar Josefa Eugenia Blasco Mira (Pepa), Pablo Gil Vázquez, Carmen Martínez Mora i Teresa Morell Moll pel premi que tan merescudament heu obtingut. Vosaltres sou la millor prova de l'esforç que la nostra universitat fa per a proporcionar la màxima qualitat en la formació dels nostres estudiants. Però, deixeu-me que estenga també aquesta felicitació a la Facultat d'Educació, a l'Escola Politècnica Superior, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials i a la Facultat de Filosofia i Lletres, que són els centres en què exerciu el vostre treball i que es beneficien del vostre bon fer.

Etimològicament, doctor -el qui ensenya, el docte- és una paraula que defineix el mestre, el professor, el qui genera coneixement. La primera col•lació del títol de doctor va tenir lloc, el 1140, a la Universitat de Bolonya, a la qual van seguir, al cap de poc de temps, altres universitats europees. En els nostres dies, el títol de doctor està associat al reconeixement de la capacitat investigadora.

La generació de coneixement -de nou coneixement- és una de les funcions inexcusables que la universitat ha de portar a terme; sense aquesta no podríem parlar pròpiament d'universitat. Per a exercir adequadament aquesta funció, la nostra universitat ha de propiciar tots els anys l'aparició de noves cohorts d'investigadors que s'incorporen al procés de creació i d'ampliació del coneixement per mitjà de la investigació.

Per tant, és un motiu d'orgull, per a tots els que formem part d'aquesta Universitat, comprovar que l'esforç i la dedicació dels nostres investigadors han donat el seu fruit amb aquesta cohort de noves doctores i nous doctors.

Vull felicitar, doncs, els que heu rebut avui el birret que simbolitza la vostra nova condició. Després d’anys d'esforços heu aconseguit la col•lació del grau acadèmic més alt que concedeix la universitat: el títol de doctor.

Sabeu bé que durant tot aquest temps heu tingut el suport de la institució i de moltes persones de la nostra comunitat universitària. Heu comptat, en particular, amb l'orientació i l'ajuda de les vostres directores i directors de tesi, als quals agraïsc públicament la dedicació i la tenacitat que han posat perquè cadascú de vosaltres hàgeu contribuït amb les vostres tesis doctorals a generar nou coneixement, i també a obrir noves vies per a futures investigacions. Estic segur que per a cadascun dels vostres directors i directores és un motiu de satisfacció i d'orgull veure-us reconeguts amb el títol de doctor que avui acabeu de rebre.

Amb el vostre birret de doctors assumiu també noves responsabilitats. La vostra tesi doctoral representa l'inici d'una nova etapa. Ara heu d’aconseguir que els resultats de la vostra investigació es materialitzen en publicacions que acrediten la qualitat del vostre treball investigador. I, una vegada que aquest objectiu estiga cobert, haureu de demostrar la vostra autonomia investigadora i trobar noves línies d'investigació, perquè la generació de nous coneixements ha de ser per a vosaltres -els nous doctors-, com ho és per a la Universitat, un objectiu permanent.

L'acte de avui ha tingut, també, un contingut singular i especialment emotiu pel seu significat. La nostra companya M. Dolores García Ivars ha recollit la Medalla d'Or que la Universitat d'Alacant ha concedit, a títol pòstum, a Balbino Mancheño Magán.

La Medalla d'Or és la distinció honorífica més alta que la universitat pot atorgar i només pot recaure en persones que hagen contribuït de manera especialment rellevant a construir la realitat que és avui la nostra Universitat. Aquest ha sigut, per descomptat, el cas de Balbino Mancheño, i així ho va valorar el Consell de Govern quan, el passat dia 30 de gener, i per unanimitat, va reconèixer l’important treball que havia fet a favor de la Universitat d'Alacant.

Balbino ha sigut un universitari exemplar tant en la seua faceta docent com en la seua activitat investigadora. Tots hem pogut constatar els altíssims nivells d'autoexigència que Balbino s'imposava com a professor i com a universitari. També hem pogut comprovar com es va involucrar, al llarg de la seua vida universitària i sempre amb passió, en l’exercici d'importants càrrecs de responsabilitat, des dels quals va prestar uns serveis extraordinaris a la nostra institució. Els seus 8 anys al capdavant de la Facultat de Ciències van deixar una empremta que perdura; els programes de pràctiques externes, de pràctiques de laboratori, de pràctiques de camp i de mobilitat internacional dels estudiants de la Facultat de Ciències són un bon exemple de la seua empenta com a degà.

Poc després la seua energia es tornà a fer patent, a partir de març de 2011, quan va ser nomenat director del Parc Científic. Aquesta etapa va ser, lamentablement, molt breu, però durant aquest temps Balbino Mancheño va aconseguir donar un impuls organitzatiu considerable al nostre Parc.

També m'agradaria destacar, especialment, el magnífic paper que va exercir participant, de manera entusiasta, en una gran varietat d'òrgans de govern i representació de la nostra Universitat. Entre altres òrgans, el Consell de Govern, el Claustre de la Universitat i el Consell Valencià d'Universitats i Formació Superior han sigut testimonis de la seua participació i de les seues aportacions. Tots som coneixedors de la intensitat amb què Balbino es bolcava en tots aquests òrgans i en les seues comissions, i també som coneixedors del bon nombre d'acords aconseguits en aquests òrgans que porten la seua empremta personal, entre els quals, per descomptat, es troben una part gens menyspreable dels continguts de l'Estatut de 2004 i de l'actual Estatut de la nostra universitat, que va entrar en vigor el passat mes de febrer.

Però si haguera de resumir en una única paraula tota la trajectòria en la nostra universitat de Balbino Mancheño, aquesta paraula seria compromís.

Compromís amb tots aquells objectius i responsabilitats que ell va assumir. Compromís amb la seua Facultat de Ciències, compromís amb la investigació de qualitat, compromís amb el Parc Científic. Compromís amb la nostra institució, compromís i lleialtat a la seua universitat.

Fa 4 mesos tots vam experimentar un dolor profund per la pèrdua inesperada de Balbino. M. Dolores i Mónica: sabeu que l'empremta que Balbino ha deixat en la nostra Universitat ha sigut molt profunda. Sabeu que tota la universitat ho valora i ho sent així, però jo, com a rector d'aquesta universitat, vull i dec dir-ho públicament. I també heu de saber que el record de Balbino continuarà sempre entre nosaltres.

Fer ciència és el pilar fonamental sobre el qual se sustenta una universitat. El prestigi de qualsevol universitat està, per tant, decisivament relacionat amb la seua contribució al coneixement; per això les universitats volem que s’asseguen en el nostre claustre aquelles persones que han fet aportacions fonamentals.

Aquest és l'origen del Doctorat Honoris Causa, o ad honorem, només atribuïble en raó de rellevants mèrits acadèmics, una distinció amb què la universitat vol honrar la persona homenatjada i amb la qual la institució es beneficia -ens beneficiem- del prestigi del nou doctor que, amb aquest procediment, queda incorporat al nostre claustre.

Avui, la Universitat d'Alacant s'engrandeix per haver atorgat la seua més alta distinció al professor Filippo Coarelli. És un verdader orgull per a la nostra Universitat que haja acceptat aquest nomenament, perquè això ens permet aprofitar-nos del seu prestigi i aprendre dels seus coneixements.

En nom de tots els presents, en primer lloc, he de felicitar la Facultat de Filosofia i Lletres per haver proposat d’incorporar al claustre de la nostra universitat el Dr. Coarelli, felicitació que vull dirigir particularment al Departament de Prehistòria, Arqueologia, Història Antiga, Filologia Grega i Filologia Llatina per haver pres la iniciativa que ens ha conduït a l'acte acadèmic que acaba de tenir lloc.

Així mateix, vull fer públic el nostre reconeixement al padrí, el professor José Uroz Sáez, que ha exposat de manera resumida, però clara i convincent, els mèrits sobrats que concorren en el nostre nou doctor i que fonamenten indiscutiblement la incorporació al nostre claustre.

No m’estendré a glossar el treball desenvolupat el professor Filippo Coarelli al llarg de la seua vida, perquè els seus mèrits ja han sigut exposats pel padrí molt millor que jo no podria fer ací. En tot cas, podem concloure que el nostre nou doctor és un acadèmic del màxim prestigi internacional en la investigació sobre l'antiguitat.

No obstant això, vull referir-me a alguns aspectes de la personalitat del professor Coarelli. En primer lloc, m'agradaria destacar la passió envers la història, l'arqueologia i les humanitats, que sempre, des de molt jove, ha sentit el nostre nou doctor. Així ho ha expressat el doctor Coarelli en alguna entrevista, en què recorda l'empremta que li va deixar la seua primera experiència com a arqueòleg quan va trobar unes restes de l'època medieval. Llavors tenia poc més de 7 anys, i estava refugiat, amb part de la seua família, esperant els imminents bombardejos de Monte Cassino. Aquesta experiència precoç li va despertar l’interès pels temes antics i la seua voluntat d'estudiar història; encara que aquesta va haver d'esperar fins que, amb la majoria d'edat, als 21 anys i contrariant la voluntat paterna, va decidir abandonar els estudis de Dret per a matricular-se en la Facultat de Lletres, on va conèixer el professor Bianchi Bandinelli, qui li va obrir el camí a la seua dedicació a l'arqueologia.

L'altre aspecte que voldria destacar de la personalitat del nostre nou doctor honoris causa és el suport que sempre ha prestat a tots els grups d'investigació amb què ha estat en contacte, i així ho hem experimentat a la Universitat d'Alacant des de fa molt de temps.

La presència de Filippo Coarelli a la nostra universitat es remunta a l’any 1987, a través de la seua participació en diferents cursos i seminaris que s'anirien repetint al llarg dels anys, i que ens van permetre tenir-lo com a professor convidat.

La seua primera estada amb nosaltres va tenir com a resultat la signatura, un any després, el 1988, del Programa d'Intercanvi Erasmus entre la Universitat de Perugia -la seua universitat- i la Universitat d'Alacant. Aquest programa Erasmus és el més antic de la nostra Universitat i ha permès a molts dels nostres estudiants completar la seua formació acadèmica amb el professor Coarelli. Alguns d'aquells estudiants avui formen part del nostre quadre de professors; altres són professors d'institut; altres, qualificats tècnics arqueòlegs que treballen en museus o exerceixen la professió com a autònoms. En tots els casos, la seua formació s'ha vist beneficiada substancialment pels ensenyaments del professor Coarelli.

Així mateix, els vincles entre les universitats de Perugia i d'Alacant han permès que diversos doctorands de la nostra universitat feren una bona part de les seues tesis doctorals sota la tutela del professor Coarelli, que va arribar a ser, en alguns casos, codirector d'alguna tesi.

Igualment he de destacar que des de 1989 els professors Uroz i Coarelli han organitzat conjuntament, tant a Itàlia com a Espanya, diferents congressos sobre arqueologia, en què han participat més de 150 professors d'universitats dels dos països.

Tota aquesta intensa relació que el nostre nou doctor ha propiciat ha permès que les nostres dues universitats hagen participat conjuntament en un elevat nombre de campanyes d'excavacions arqueològiques. Així, professors i estudiants de la nostra universitat han participat en 16 campanyes d'excavacions arqueològiques a la vila de Plinio en San Giustino (Perugia). I, per descomptat, és obligatori destacar que, des de 2004, equips de les universitats de Perugia i d'Alacant porten a terme excavacions conjuntes a Pompeia.

Així doncs, durant un quart de segle hem pogut mantenir unes fecundes relacions professionals amb el professor Coarelli, de les quals la nostra Universitat ha eixit molt enfortida.

Permeteu-me, ara, que em dirigisca, breument, en italià al nostre nou doctor.

Professor Coarelli: per venticinque (25) anni, lei ha sostenuto il lavoro di molti insegnanti e studenti della nostra università. E' stato disposto a collaborare in tutte le forme possibili di cooperazione accademica: con gli studenti della nostra università, con i nostri docenti ai quali ha orientato le ricerche, con i nostri dottorandi in riunioni scientifiche e negli scavi archeologici. La generosa collaborazione che ha fornito ai nostri ricercatori è una testimonianza dell' impegno verso l'eccellenza accademica che ha caratterizzato la Sua carriera universitaria. Voglio dirle che l'Università di Alicante le è molto riconoscente per il sostegno che ci ha accordato ed è molto onorata di cooptarla, oggi, nel suo "claustro de doctores".

Com he dit al principi, aquest és l'últim acte acadèmic que em correspon presidir, ja que conclou el meu mandat com a rector de la Universitat d'Alacant. Vull expressar, en aquests moments, el meu profund agraïment a la comunitat universitària per haver-me concedit la seua confiança durant tots aquests anys, en els quals he tingut l'enorme privilegi de ser el rector d'aquesta universitat.

En l'acte de presa de possessió del meu primer mandat com a rector vaig expressar que la Universitat d'Alacant era una universitat competitiva i de prestigi reconegut. Avui, més de 7 anys després, crec que podem continuar afirmant, amb orgull, que tenim una universitat prestigiada, reconeguda internacionalment i arrelada en el nostre entorn social. I tot això és fruit de l'esforç de milers de persones que al llarg de tants anys han fet possible -heu fet possible- que avui la nostra societat dispose d'aquesta magnífica Universitat.

Acabe el meu mandat al capdavant d'aquesta Universitat, d'aquesta magnífica Universitat, en uns temps difícils, en uns temps molt difícils. Últimament s'han estat difonent afirmacions que atribueixen la responsabilitat de la mala situació econòmica al balafiament de les administracions públiques, però, especialment, al balafiament de les comunitats autònomes i, també, al balafiament de les universitats, de les universitats públiques. Aquestes afirmacions manquen totalment de fonament i han de ser rebutjades amb rotunditat, encara que haguérem de reconèixer que les administracions públiques hagen tingut excessos -fins i tot importants excessos- en alguns dels seus programes de despesa i que les universitats tinguem en el nostre interior ineficiències -importants ineficiències- que hem de corregir. Però en cap cas es pot sostenir que les administracions públiques o que les universitats ens trobem en l'origen de la crisi econòmica.

Permeteu-me que, en aquesta part final de la meua intervenció, m'estenga un poc exposant algunes reflexions sobre aquests temes, abusant de la meua condició d'economista.

Els problemes que avui tenim comencen a manifestar-se a finals de 2007, quan es va iniciar un canvi en el cicle econòmic de totes les economies occidentals que, un any després, al setembre del 2008 es va plasmar, bruscament, en una aguda recessió, la intensitat de la qual ens retrotrau 80 anys arrere.

Avui està comunament acceptat que l'origen d'aquest brusc canvi de cicle cal situar-lo en els extraordinaris volums de deute -fonamentalment de deute privat- acumulats durant una dècada, durant la dècada immediatament anterior. A més, aquest deute acumulat està distribuït asimètricament entre els diferents països, tant a escala mundial com a l’interior de la Unió Europea i dins de l'àrea de l'euro. Aquesta forta asimetria deixa veure amb claredat l'existència d'interessos contraposats entre els països creditors, que veuen substancialment difícil recuperar els seus actius financers, i els països deutors, que tenen extraordinàries dificultats per a fer front a les seues obligacions, i fa que aquesta contraposició d'interessos siga especialment aguda al si de la Unió Monetària Europea.

A partir de 2008, en un país deutor, com són els Estats Units, tant la Reserva Federal Nord-americana (Fed) com el Govern federal van posar en marxa polítiques monetàries i fiscals expansives i anticícliques, amb l'objectiu de reduir progressivament el valor real del deute acumulat i facilitar, així, el creixement econòmic. Avui ningú pot negar com ha sigut d'encertat per als Estats Units posar en marxa i sostenir aquestes polítiques expansives.

No obstant això, com ben sabem, des de fa ara dos anys al si de la Unió Europea s'han imposat amb rotunditat severes polítiques d'austeritat, totalment equivocades que, eufemísticament, denominen consolidació fiscal. Aquestes polítiques, totalment alineades amb els interessos dels creditors, estan provocant uns acusats i prolongats efectes recessius que afecten tots els països de la Unió Europea, però amb especial intensitat els països deutors.

L'origen de la crisi econòmica cal situar-lo, per tant, en aquell lloc i no en un altre. Cal situar-lo, d'una banda, en l'extraordinari volum de deute acumulat, distribuït asimètricament, i, d'una altra banda, en la política contractiva i procíclica que s'està aplicant.

Les conseqüències d'aquest estat de coses són conegudes, dolorosament conegudes, per tots.

Una de les conseqüències més danyoses de la política econòmica que s'ha imposat al si de la Unió Europea afecta totes les administracions públiques. La important caiguda dels ingressos públics i les grans dificultats d'accés al crèdit, especialment per a les administracions perifèriques, estan fent extraordinàriament difícil el sosteniment de les polítiques de prestació dels serveis públics essencials que, com sabem, a Espanya presten les comunitats autònomes i no l'Estat central.

Senyora Consellera, som plenament conscients de les considerables dificultats econòmiques a què ha de fer front la Generalitat. Sabem que la Generalitat no és responsable de la forta caiguda d'ingressos que està experimentant. També som conscients que la forta caiguda d'ingressos pot fer inevitable les retallades de les despeses, que afecten la prestació dels serveis públics bàsics. Però és precisament en els moments més difícils quan es desvelen quines són les vertaderes prioritats de les decisions públiques.1

L'actiu més important d'una societat és, sens dubte, el seu capital humà, que inclou tots i cadascun dels seus ciutadans amb la seua formació i el seu grau de qualificació. I el segon recurs més important és la seua capacitat d'innovació, l'únic mecanisme que permet millorar la productivitat. D'aquests depèn la riquesa present i futura d'una societat i el seu nivell de vida.

En els dos processos les universitats intervenim decisivament, ja que som els qui ens encarreguem de la formació superior dels joves i els qui generem les dues terceres parts del nou coneixement que, a través de la investigació, s'obté a Espanya i que estem obligats a transferir a l'activitat productiva.

Està comunament establert en l'anàlisi econòmica que les dos activitats -la transmissió i la creació del coneixement- no sols beneficien privadament els qui reben la formació i els qui creen aquest coneixement, sinó que, a més, beneficien el conjunt de la societat. Com a conseqüència d'aquest fet, com a conseqüència dels efectes externs positius que l'activitat universitària genera, es justifica que la societat aposte per la universitat.

Per això, no tenim cap dubte que, encara que la societat aporta molt a les universitats, també passa que els retorns de les universitats a la societat superen el que rebem d'aquesta, és a dir, que les universitats siguem institucions socialment rendibles.

Fa ara tres anys, amb l'objectiu de tenir un coneixement precís i quantitatiu de la nostra contribució a la societat, les universitats públiques valencianes vam encarregar a l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) un estudi sobre l'impacte socioeconòmic de les nostres universitats.

Vull recordar ací dos dels resultats més rellevants d’aquest estudi. D'una banda, es va obtenir que les universitats públiques valencianes havíem aportat 0,95 punts percentuals a l'any al creixement econòmic de la Comunitat Valenciana, és a dir, el 30% del creixement econòmic experimentat. O, en altres paraules, sense la contribució feta per les universitats, en 2009 la nostra renda per càpita hauria sigut un 21% inferior.

El segon resultat que es va obtenir és que per cada euro que l'administració inverteix en les universitats, els seus titulats tornen en forma de més recaptació fiscal 1,35 €. Això es deu al fet que els impostos més grans que abonen els titulats universitaris i el menor recurs que aquests fan de les prestacions per desocupació compensen crescudament el total de les aportacions pressupostàries que les administracions públiques transfereixen a les universitats. Es pot afirmar, per tant, que les universitats valencianes, a més de ser socialment rendibles també ho som fiscalment.

Les universitats exercim, per tant, un paper fonamental en la nostra societat.

Per això no s'entén -no es pot entendre- que en els últims temps s'hagen posat en marxa campanyes que busquen sembrar el desprestigi de les nostres institucions, campanyes que responen al tipus de prejudici que eren normals fa dècades. No es pot tractar la societat del coneixement, les universitats, com si fórem un espectacle, des del tremendisme de titulars destructius faltats de fonament. Titulars efímers, però molt danyosos.

I és encara més incomprensible -i rebutjable- que el nostre ministre, el ministre d'Educació, Cultura i Esport, haja contribuït a alimentar aquestes campanyes, de les quals -cal dir-ho- la Generalitat és totalment aliena. Per això, és obligatori trencar una llança a favor de les universitats espanyoles.

No es pot afirmar que un dels problemes del nostre país siga que tenim un nombre excessiu d'universitats, que, si ho enunciem genèricament, dóna a entendre que sobren universitats públiques. No obstant això, davant d'aquesta afirmació les dades mostren que, llevat d’Holanda i Itàlia, tots els països europeus tenen un nombre d'universitats per milió d'habitants superior al d'Espanya; i això també té lloc als Estats Units. Tampoc es pot afirmar que el sistema universitari espanyol siga car quan, per exemple, en països europeus com França, Holanda o Finlàndia les transferències per estudiant aportades a les universitats per les administracions públiques són substancialment superiors a les que rebem a Espanya. Tampoc es pot afirmar que la taxa d'abandó dels nostres estudiants siga massa elevada, quan el 79 % dels estudiants que inicien els estudis universitaris obtenen un títol universitari, mentre que la mitjana de l'OCDE està en el 70 %. Tampoc es pot afirmar que accedeixen a Espanya massa joves a la universitat, quan la nostra taxa d'entrada està per davall de la mitjana de l'OCDE. Tampoc es pot afirmar que l'ocupabilitat dels nostres titulats siga comparativament molt roïna; per descomptat, és cert que últimament la taxa de desocupació dels titulats universitaris és inacceptable, però aquesta es troba un 41 % per davall de la mitjana per al conjunt de la població activa i un 27 % per davall per a la franja d'edat de 25 a 29 anys.

I si ens referim als resultats d'investigació, la valoració ha de ser clarament positiva. Segons les últimes dades, a Espanya es produeix el 3,4 % de la producció científica mundial, de manera que ocupa la 9a posició, només superada per països que tenen tots un PIB superior al nostre i, a excepció de Xina, també una renda per càpita superior. I si considerem el nombre de publicacions científiques per habitant comprovarem que les nostres dades, encara que allunyades de les del Regne Unit i de les dels Estats Units, estan molt pròximes a les de França i Alemanya, i per damunt de les del Japó.

D'altra banda, la qualitat de les publicacions científiques fetes a Espanya és també satisfactòria, ja que l'índex mitjà d'impacte normalitzat de les nostres publicacions és 1,16, és a dir, un 16 % superior a la mitjana mundial.

Totes aquestes dades posen negre sobre blanc que, en el context europeu i mundial, el pes, en quantitat i qualitat, de la producció científica generada a Espanya i en les nostres universitats, no solament no es troba per davall del pes relatiu d'Espanya a escala europea i mundial, sinó que es troba clarament per damunt.

A més, cal destacar que tots aquests resultats s'estan obtenint quan Espanya només inverteix en I+D+i un 1,39% del seu PIB, molt lluny del 2,3% que és la mitjana de l'OCDE.

Senyora consellera, les universitats som socialment i fiscalment rendibles. I el nostre rendiment, en formació superior i en investigació, està per damunt del pes que el nostre país té quan el comparem amb els grups de països del nostre entorn.

Ja he indicat anteriorment que som plenament conscients de la gravetat de la situació econòmica per la que travessem. I també he dit que som conscients que les universitats -la Universitat d'Alacant- tenim molt a millorar, perquè en el nostre interior hi ha ineficiències -ineficiències importants- que hem de corregir. Però si a Espanya no es produeix una aposta decidida per la formació, per la investigació i per la innovació -també ara, en aquests moments tan difícils-, estarem sacrificant el futur del nostre país, el futur dels nostres fills i dels nostres néts.

Hem de reclamar recursos per a la institució universitària, per a la investigació i la innovació. La inversió en I+D+i no s'ha de sacrificar en els moments de crisi, no ha d'estar tan allunyada de la mitja de l'OCDE. A Espanya tenim unes infraestructures físiques molt bones; sens dubte, de les millors del món, tant en ports com en aeroports, autopistes i en ferrocarril d'alta velocitat, i disposem sorprenentment, quant a aquesta última infraestructura, de la xarxa més extensa del món. Al llarg de les tres últimes dècades, els recursos invertits en aquestes infraestructures físiques han sigut considerables, i els seus resultats molt visibles i admirats per tots els que ens visiten. Però no ha passat el mateix amb la inversió en I+D+i, que és la que, si es porta a terme, ens permetria arribar a ser un país amb un nivell de vida elevat, com el del Regne Unit, Finlàndia, Suïssa, Holanda, Canadà, Califòrnia o Massachussets.

El nivell de vida futur no el determina la inversió en infraestructures físiques sinó la inversió en capital humà, i això -hem de reconèixer-ho- Espanya ho ha fet molt malament durant les últimes tres dècades. Molt possiblement és degut al fet que la inversió en formació i en I+D+i no és tan visible com la inversió en infraestructures, ja que no es presta a tallar cintes, i els seus resultats, encara que molt rendibles i segurs, només s'obtenen a llarg termini.

No és el meu desig estendre'm molt més, però no puc deixar de referir-me al Reial Decret Llei que, sobre mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l'àmbit educatiu, va ser publicat en el BOE el passat 21 d'abril. La posició dels rectors de les universitats espanyoles i dels rectors valencians sobre aquest Decret Llei ha sigut expressada en les últimes setmanes a través de diversos comunicats, i a aquesta posició em referiré a continuació.

Abans d'entrar en els continguts del Reial Decret Llei, el primer que s’ha d’afirmar és que és inacceptable que mesures de vital importància per al funcionament de les universitats, contingudes en aquest Reial Decret Llei, hagen sigut conegudes a través dels mitjans de comunicació i per mitjà de la seua publicació en el Butlletí Oficial de l'Estat. L'Estat de Dret té establits uns procediments preceptius de consulta que, sense cap justificació, han sigut, en aquest cas, ignorats pel Ministeri. Això ha portat que els rectors hàgem sol•licitat al ministre la convocatòria urgent d'una sessió del Consell d'Universitats perquè, d'aquesta manera, les universitats puguem traslladar al Ministeri la nostra opinió sobre qüestions de tanta transcendència per al sistema universitari.

A diferència de l'actitud del Ministeri, el Govern valencià ha procurat conèixer amb promptitud l'opinió de les universitats valencianes sobre els continguts del Reial Decret Llei i, així, els rectors valencians vam ser convocats per la nostra consellera el passat 30 d'abril. He de dir que, en aquesta reunió, la consellera va ser sensible als arguments que, en relació amb els preus públics a establir per al pròxim curs acadèmic, li vam exposar els rectors. Tot i comprendre la difícil situació financera de la Generalitat, els rectors vam expressar la nostra preocupació perquè una pujada important dels preus públics podria ocasionar una fallida del principi d'igualtat d'oportunitats i, per a evitar-ho, vam manifestar que seria desitjable que els preus públics se situaren en la part baixa de la banda establida en el Reial Decret Llei i que es posara en marxa un programa compensatori de beques.

Però el canvi de major gravetat que conté el Reial Decret Llei es troba en la modificació de l'article 68 de la Llei Orgànica d'Universitats, que entra directament en col•lisió amb el dret a l'autonomia universitària, dret al qual la nostra Constitució atorga rang de dret fonamental i que ha sigut referendat reiteradament pel Tribunal Constitucional. El Reial Decret Llei afig un segon apartat a aquest article en què estableix de manera taxativa i unilateral la dedicació docent que el professorat universitari ha de portar a terme, com si les universitats fórem simplement una delegació del Ministeri.

La redacció d’aquest apartat demostra un total desconeixement del funcionament de qualsevol universitat, està molt mal redactat i, entre els molts errors que conté, confon el concepte de crèdit docent, per la qual cosa, en la pràctica, es fa inaplicable. Per tot això, es fa imprescindible que aquest Decret Llei siga tramitat a les Corts com a projecte de llei, perquè així puga ser profundament modificat, eliminant tots els errors conceptuals que conté.

Senyora consellera, les universitats valencianes sabem valorar la importància que vostè concedeix a les nostres institucions, com a prova la seua presència en aquest solemne acte de clausura. Vull agrair-li l'actitud dialogant que vostè està tenint amb les universitats valencianes. El diàleg és sempre un valor en si mateix, però ho és encara més quan es travessen moments molt difícils, com els actuals.

D'ací a pocs dies, el professor Manuel Palomar Sanz serà el nou rector de la nostra Universitat que, amb seguretat, reforçarà els valors que distingeixen les institucions universitàries. Per això, senyora consellera puc dir-li que la Universitat d'Alacant continuarà posant tot el seu esforç per a continuar millorant. Igualment, tinc el convenciment que, en la nova etapa que s’inicia, aquesta Universitat continuarà col•laborant lleialment, des de la nostra autonomia universitària, amb totes les institucions públiques i amb les organitzacions socials i econòmiques, a fi de contribuir a prestar un millor servei al conjunt dels ciutadans a qui ens devem.

Vull acabar la meua intervenció en aquest solemne acte -l'últim acte acadèmic que em correspon presidir- dirigint-me, de nou, als nous doctors i doctores de la Universitat d'Alacant que, fa uns minuts, acaben –acabeu- d’arreplegar els vostres atributs doctorals. Vosaltres sou i simbolitzeu el futur d'aquesta Universitat. Sou un exemple destacat del treball que desenvolupem i, per això, en nom de tota la comunitat universitària, us reitere l'orgull que sentim i la nostra felicitació per l'èxit que heu obtingut.

Les meues últimes paraules han de ser d'agraïment a tots els membres de la comunitat universitària per la confiança que m'heu concedit.

No obstant això, el meu més profund agraïment he de dirigir-lo -vull dirigir-lo- al grup de persones que, formant part del meu equip, m'heu acompanyat durant tot aquest temps. Tinc un deute amb vosaltres que mai podré saldar.

Finalment, us vull dir a totes i a tots que, a partir d'ara, em trobareu al campus i em tindreu, com sempre, a la vostra disposició.

Moltes gràcies.

 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464