Saltar apartados
  • UA
  • Oficina del Rector
  • Investidura com a Doctors honoris caus..m. i Rvdm. Sr. Victorio Oliver Domingo

Investidura com a Doctors honoris causa dels Excms. Srs. Gerard Dufour i Gérard Chastagnaret, i Medalla d'Or de la Universitat d'Alacant a l'Excm. i Rvdm. Sr. Victorio Oliver Domingo

Oriola, 15 d'abril de 2014

Deixeu-me, primer de tot, que us done els gràcies per haver-nos volgut acompanyar avui ací, al Paranimf de la Universitat Històrica d’Oriola.

La Universitat d'Alacant acaba d'acollir en el claustre dos il•lustres professors de la Universitat d'Aix-Marseille, de dilatada trajectòria vinculada a l'hispanisme i que, des de dècades arrere, han teixit estretes relacions científiques i acadèmiques amb la Universitat d'Alacant.

En les respectives laudatio s’ha posat de manifest que els professors Gérard Dufour i Gérard Chastagnaret són prestigiosos hispanistes.

Permeteu-me que em detinga en la complexitat del terme “hispanisme” i el que ha representat per a la Universitat i la ciència espanyola.

Hispanisme és un terme polisèmic, de difícil definició. En els seus orígens va dominar l'accepció purament lingüística. Així, en la seua primera edició de 1726, el Diccionari d'Autoritats definia hispanisme com “la manera de parlar privativa i particular de la llengua espanyola”. Amb el temps va començar a entendre's com a “afició a l'espanyol, a les coses d'Espanya, hispanofília”. Però seria al llarg del segle XIX, gràcies als viatgers romàntics que van travessar la Península en totes les direccions, quan va créixer l'interès per “les coses d'Espanya”, com diguera el britànic Richard Ford.

Hi ha molts hispanismes (filològic, històric, artístic) i de molt diverses procedències (germànic, britànic, francès, nord-americà, japonès…). Però no és la meua intenció estendre'm en aquestes disquisicions, encara que sí recordar la vigència d'alguna definició vuitcentista. Com aquella que, formulada des del nostre país, considerava hispanista tot aquell que des de fora d'Espanya dedica el seu saber a l'estudi, negatiu o positiu, d'Espanya i la seua cultura, de manera que per aquesta raó no podia aplicar-se l'adjectiu a un espanyol, a un filipí o a un hispanoamericà.

Convé ací centrar-nos en l'hispanisme francès. Ha gaudit d'enorme puixança, posseeix arrels profundes i està sòlidament assentat. Va ser Alfred Morel Fatió qui, allà per 1879, va utilitzar el terme hispanista (“aquell que estudia científicament la cultura espanyola”, deia) per a diferenciar-ho d'hispanisant (“simpatitzant de l'espanyol”) i va establir les línies essencials de l'hispanisme francès científic. El Diccionari de la RAE, en l’edició de 1914, ja arreplegava que hispanisme era sinònim d'hispanologia ; això és: l'estudi científic dels temes d'Espanya. No entraré en majors detalls, però per a Morel Fatió estava ben clara la diferència entre l'hispanista romàntic i el científic. 

De 1886 data la creació a Tolosa de Llenguadoc de la primera càtedra de Llengua i Literatura Espanyola. En els darrers anys del segle XIX es va crear la primera Agrégation d'Español i es van fundar importants revistes (Révue Hispanique, Bulletin Hispanique). En 1909 van nàixer l'Escola d'Alts Estudis Hispànics i l'Institut Francès de Madrid i, al final, en 1928 es va fundar la Casa de Velázquez. Si fins als anys 30 del segle XX la major part dels hispanistes francesos procedia de la càtedra de Filologia, a partir d'aquella dècada foren més nombrosos els procedents de la d'Història i Civilització Espanyola. Com veieu, un procés revelador aquest de l'hispanisme francès i la seua influència en la ciència espanyola. Volguera ara, dedicar les meues paraules als nous doctors honoris causa: els professors (i hispanistes) Dufour i Chastagnaret. 

Tots dos pertanyen a una generació d'hispanistes francesos a la qual deu molt la Universitat espanyola i, en general, la recerca en Història i Literatura. 

La influència exercida sobre els investigadors espanyols per aquesta generació d'hispanistes va resultar decisiva en els anys setanta i vuitanta del segle passat per a renovar el camp d'estudi i, sobretot, per a donar a la recerca un enfocament interdisciplinari i ideològicament obert. Quedaven en el nostre país molts àmbits per estudiar, perquè durant el franquisme no era ben vist pels poders públics el tractament de determinats temes. A més, i sobretot, faltava valentia als nostres per a llançar-se a certes interpretacions o per a escometre determinades formes de fer Història i Literatura, com la biografia. Els hispanistes van emprendre les dues tasques amb extraordinària solvència, de tal manera que moltes de les seues obres s'han convertit en textos de referència per als universitaris espanyols i per als investigadors en general.

De Gérard Dufour cal ressaltar la seua capacitat per a compaginar la docència i la recerca amb la gestió universitària. A propòsit d'açò últim, permeteu-me que hi afija algunes dades a les que ha assenyalat el seu padrí.

Catedràtic de civilització espanyola en la Universitat d'Aix-Marseille I de 1980 a 2005, ha exercit en aquesta Universitat diversos càrrecs administratius:

- Director de la Unitat d'Ensenyament i Recerca d'Estudis Romànics (de 1981 a 1986)

- Director del Servei d'Informació i Orientació a l'Estudiant (1986-1989)

- Vicepresident (càrrec equivalent aproximadament a degà en la nostra Universitat) encarregat del Sector Lletres i Ciències Humanes (1989-1997)

- President (rector) de 1997 a 2002. 

Durant el seu Rectorat de la Universitat d'Aix-Marseille I, va assumir la presidència de l'Associació Francesa per al Foment de les Noves Tecnologies en l'Ensenyament Universitari i, a nivell internacional, la vicepresidència de la Unió d'Universitats del Mediterrani.

Per la gestió realitzada, Dufour és, doncs, una personalitat rellevant en l'àmbit universitari francès i europeu. I com ell mateix ha dit en el seu discurs en aquest acte, manté des de 1983 una intensa relació amb la Universitat d'Alacant. Evidentment, açò ens honra. 

Gérard Chastagnaret és, com ha exposat en el seu discurs, un hispanista peculiar. Però, un hispanista de cap a peus per la seua dedicació a l'estudi de la Història d'Espanya i per estimar aquest país tant com a la seua petita pàtria natal. Els seus mèrits investigadors, acadèmics i personals han sigut desgranats de manera sintètica pel seu padrí. Però deixeu-me que us recorde alguna cosa que considere essencial: la seua gran capacitat de treball, la seua honestedat científica i el seu compromís social com a historiador, com a intel•lectual. Chastagnaret és referent imprescindible en la Història de la Mineria en el nostre país –i, per extensió, de la Història Econòmica- però també, és de justícia dir-ho, com a “constructor” de síntesis generals en les quals posa en relleu el seu excepcional domini i visió de la Història com a instrument d'anàlisi social i econòmica. Del passat, del present i, a pesar que els dolga i a pesar de molts, del futur.

El seu nomenament com a director de la Casa de Velázquez –el somni de tot hispanista francès- va suposar el reconeixement públic a una trajectòria irreprotxable i, per a la Universitat d'Alacant on tants companys i deixebles té, la satisfacció de veure “un dels nostres” –ja que així és considerat ací- regint les destinacions d'una institució que ha complit ja els 86 anys però que, per descomptat, no pensa en la jubilació. Al contrari; sota el mandat de Chastagnaret es va escometre la profunda remodelació estructural que ha convertit el centre modèlic de recerca i creació artística que ja era, en excel•lent residència d'investigadors i lloc de trobada científica.

Volguera, en nom de la Universitat d'Alacant, agrair als professors (i hispanistes) Dufour i Chastagnaret el seu compromís amb la Universitat d'Alacant i donar-los la més calorosa benvinguda al claustre de professors. 

Volguera, també, felicitar els professors Alberola i La Parra i agrair-los per les magnifiques laudatios sobre els nous doctors honoris causa, per proposar-los i per mantenir brillants vincles amb la ciència i l'acadèmia que fan que la nostra Universitat s'enorgullisca de vosaltres. Gràcies Armando i Emilio pel vostre compromís institucional i lleialtat i per honrar-me amb el vostre consell i ajuda permanent. 

Enguany commemorem el 35 aniversari de la creació de la Universitat d'Alacant mitjançant la Llei 29/1979 de 30 d'octubre. Som, doncs, contemporanis de la recuperada democràcia, plançons de l'efervescent història que s'inicia amb la fundació del Centre d'Estudis Universitaris en 1968, coetanis dels primers ajuntaments de la llibertat, tot i que els nostres antecedents històrics, com hauré de recordar més tard, es remunten a la Universitat d'Oriola en el segle XVII. 

Som fills i hereus de la transició a la democràcia i de la construcció i consolidació d’aquesta a Alacant des dels seus orígens. Som, en definitiva, una conseqüència, un resultat de la democratització, de l'aliança entre els drets civils i polítics llavors acabats de reconquerir i dels drets socials que començaven a esbossar-se en el nostre país. 

Considerant, no obstant això, els 35 anys transcorreguts des de la creació de la Universitat d'Alacant, permeteu-me que senta un legítim orgull pel que hem aconseguit, així com que done mostres del més intens i càlid agraïment als que la van fer viable i possible i als que continuen fent-ne un projecte d'indubtable futur.

Avui és un dia per al reconeixement, la gratitud i la reciprocitat. I per a la recuperació de vincles històricament recents que ens van fer hereus de la memòria i de les petjades d'un antic, però no cancel•lat, passat.

En 1998, en efecte, i gràcies a la decisiva intervenció de l'excel•lentíssim i reverendíssim senyor Victorio Oliver Domingo, llavors bisbe d'Oriola-Alacant, la Universitat d'Alacant, complits els tràmits necessaris davant la Seu Apostòlica, va obtenir la condició d'antecedent més immediat i Hereva de la Universitat d'Oriola, que durant dos segles, entre 1610 i 1808, i en aquest mateix recinte, va impartir estudis en les facultats reconegudes de l'època (Arts, Cànons, Lleis, Medicina i Teologia), permetent als estudiants de la zona, religiosos i seglars, obtenir els graus de batxiller, llicenciat i doctor.

Abans, per cert, en 1993, s'havia signat un conveni entre el Bisbat d'Oriola-Alacant i la Universitat d'Alacant pel qual es creava una Càtedra de Teologia en aquesta última, i quedava comprès i integrat aquest conveni en un de posterior, amb data 14 de gener de 1998, pel qual es creava la CÀTEDRA “ARQUEBISBE LOAZES” en la nostra universitat, al mateix temps que el Bisbat d'Oriola-Alacant es comprometia a dur a terme els tràmits necessaris davant la Santa Seu Apostòlica per a atorgar a la Universitat d'Alacant l’esmentada condició d'Hereva de la Universitat d'Oriola.

Finalment, el 12 de juny de 1998, durant la celebració de la sessió corresponent del Patronat de la Càtedra Arquebisbe Loazes, monsenyor Oliver va poder anunciar, fetes les pertinents consultes davant la Congregació per a l'Educació Catòlica, i coneixent per carta la resposta d'aquesta Congregació, l'esperada notícia sobre l'absència d'obstacles per a l'assumpció, per part de la Universitat d'Alacant, del llegat universitari d'Oriola en les condicions prèviament aprovades pel Patronat de la Càtedra Arquebisbe Loazes.

En correspondència, la Universitat d'Alacant va donar a conèixer els estudis universitaris que, des del curs acadèmic 1998-99, s'impartirien en les aules del Col•legi Diocesà de Sant Domènec, seu de l'Antiga Universitat d'Oriola, fent que aquests es compliren, per quasi també dos segles, interromputs desigs de Fernando de Loazes respecte de la seua ciutat natal i de l’anhel dels oriolans per recuperar les activitats universitàries que van animar la seua ciutat i la van engrandir.

A aquests efectes, n’hi ha prou amb recordar que de les seues aules van eixir professionals (metges, juristes, lletrats) de prestigi, alts càrrecs de la governació, virreis i ministres del Rei, com el comte de Floridablanca, així com que, més tard, perduda ja la condició universitària, en les seues aules van estudiar i es van formar escriptors de la talla de Miguel Hernández i Gabriel Miró.

Els serveis que monsenyor Oliver, en l'actualitat bisbe emèrit d'Oriola-Alacant, ha prestat a la Universitat d'Alacant no acaben, no obstant això, ací, com han posat en relleu els exrectors, Antonio Gil Olcina i Andrés Pedreño Muñoz, en elevar al Consell de Govern de la Universitat d'Alacant, de data 27 de febrer de 2014, la seua proposta per a la concessió de la Medalla d'Or de la Universitat d'Alacant a l’excel•lentíssim i reverendíssim senyor Victorio Oliver Domingo.

Més enllà de la col•laboració institucional, que va dotar de vímets i continuïtats històriques a una jove universitat, i que va permetre estendre la presència d’aquesta en territoris com el Baix Segura i el Baix i Mitjà Vinalopó, que no s'hagueren beneficiat de les seues activitats sense l'eficaç mediació de la Càtedra Arquebisbe Loazes, monsenyor Oliver, en circumstàncies preocupantment adverses per a la Universitat d'Alacant, va voler i va saber, enfront de pressions i amenaces provinents del poder polític, mantenir una llibertat de criteri que, al meu entendre, és la marca d'una cultura veritablement independent, com la que la universitat hauria de representar en una societat desitjable.

Assumisc com a pròpia, en conseqüència, amb l'explícit suport del Consell de Govern, i amb el sincer agraïment a la proposta dels meus predecessors en el càrrec, Antonio Gil Olcina i Andrés Pedreño Muñoz, la concessió de la Medalla d'Or de la Universitat d'Alacant, la més alta distinció que atorga, a Victorio Oliver Domingo, en reconeixement al seu decidit suport a la institució i a la seua lleialtat, fermesa i independència en la defensa de l'autonomia universitària. 

Per finalitzar aquest acte històric en aquesta seu històrica de la Universitat d'Oriola, on avui hem recuperat la tradició universitària com a hereus d’aquesta, voldria reiterar la nostra felicitació més sincera i el nostre agraïment als professors Dufour i Chastagnaret, i a Victorio Oliver, pel seu suport a la Universitat d'Alacant i pel seu compromís amb l'educació superior, amb la ciència, amb l'acadèmia, amb la cultura i amb el saber universal. 

Moltes gràcies i bon dia! 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464