Saltar apartados

Inauguració de la XXI reunió plenària de la Fundació

Alacant, 16 d'octubre de 2015

Bon dia i benvinguts a la Universitat d'Alacant, membres del Círculo de Montevideo, i molt especialment el seu president, Julio María Sanguinetti, que des d'ahir va quedar unit a la Universitat d'Alacant amb el seu nomenament com a doctor honoris causa d’aquesta.

Benvinguts també els membres de la societat alacantina, institucions públiques i privades, empresaris i components de la comunitat universitària, que avui ens acompanyeu en aquest acte obert al públic.

Des de fa quasi vint anys, exactament des de 1996, llavors a la capital uruguaiana i amb posterioritat en diferents capitals i localitats llatinoamericanes i espanyoles, el Círculo de Montevideo ha reunit un nodrit grup de polítics, intel·lectuals i representants d'organismes internacionals amb la finalitat d'analitzar els problemes del continent llatinoamericà.

És una satisfacció per a la Universitat d'Alacant que la vint-i-dosena reunió plenària del Círculo de Montevideo es duga a terme en la nostra Universitat. Per a això hem comptat amb la col·laboració i el patrocini del Banc Santander, que sempre ha estat donant suport de prop el món universitari, des de la creació el 1998 de la Divisió Universitat del banc, i amb la creació d'Universia com el principal exponent de suport, col·laboració i mecenatge de la Universitat, i, com deia el seu president: “La universitat és el projecte social més important”. Gràcies, president!

Vull agrair al professor Canales, catedràtic de Ciència Política i de la Administració, el seu compromís i gestions perquè aquesta reunió tinga lloc en la Universitat d'Alacant. Gràcies, José Manuel!

L'assumpte que avui i ací, no obstant això, ens reuneix és “La crisi de la governança de la democràcia representativa”.

Deixeu-me introduir algunes consideracions sobre aquest tema, que em seran també útils per a referir-me als nous requisits i discursos sobre les tasques de la universitat i sobre la governança universitària.

Si coincidim en la definició mínima de democràcia de Popper (democràcia significa la possibilitat de derrocar governs sense violència ni vessaments de sang), i que implica, com a prerequisits imprescindibles, la separació de poders (executiu, legislatiu, judicial), partits múltiples i veritablement plurals, premsa lliure i diversa en les seues orientacions, llibertat d'opinió, expressió i reunió, sufragi universal sense restriccions i eleccions regulars, estarem d'acord que, des dels anys 50 del segle passat, l'expansió de la “democràcia” ha sigut impressionant.

Mentre que en aquesta data només (aproximadament) el 15% dels governs del món eren triats en eleccions lliures, l'any 2000 ho eren el 62% dels més de 200 estats existents, un impuls democratitzador que va cobrar força, sobretot, en els anys 90 del segle passat, fins i tot amb importants excepcions a Àsia (sobretot, Xina), bona part d'Àfrica i l’Orient Mitjà.

De fet (com a múltiples enquestes regionals i globals documenten, o com va revelar Kofi Annan en la Cimera del Mil·lenni, o com han posat preocupadament de relleu els documents publicats pel Círculo de Montevideo), l'expansió dels procediments democràtics, la globalització de la democràcia i dels drets humans sembla que han coincidit amb el descrèdit de la democràcia realment existent, amb la seua deslegitimació o, almenys, la pèrdua de fe del públic en el fet que els governs els representen realment, o que no estiguen subjectes a “interessos especials”, fins i tot en els estats de més antiga tradició democràtica.

I, per descomptat, la paradoxal expansió i crisi de la democràcia ha coincidit amb l'últim cicle de la “globalització” i les seues seqüeles.

És a dir, la sempre afortunada expansió de la democràcia ha coincidit amb el seu debilitament, tant al nord com al sud globals, amb dificultats per al control efectiu dels que estan en el poder, en la política i més enllà de la política, i amb la possibilitat que la ciutadania puga fer sentir la seua veu i influir efectivament en l'exercici d’aquest.

Hi ha, per descomptat, moltes raons per les quals la democràcia s'ha debilitat o pot fragilitzar-se en la postdemocràcia, en una era postpolítica, de democràcia sense política.

El cas és que, com és ben sabut, les elits (i el poder, la tecnologia, les principals activitats econòmiques, els mitjans de comunicació, i els coneixements i les competències demandades) són globals, i els ciutadans, el públic, locals. I, com han assenyalat nombrosos autors, una vegada esclatats els marcs de l'estat-nació, es fa difícil compatibilitzar democràcia, sobirania nacional i globalització (o integració econòmica mundial).

L’“indefectible trilema de l'economia mundial” és, segons Rodrik, el “teorema de la impossibilitat” de conciliar no més de dues d'aquestes realitats, però no les tres simultàniament i sense limitacions. És a dir, podem aspirar a tenir democràcia i globalització, però llavors hem de perdre i transferir sobirania. O sumar sobirania nacional i democràcia, però desafiliar-nos, si es poguera triar, d'una plena integració en el mercat mundial, una alternativa onerosa i que limitaria les nostres possibilitats de progrés econòmic i social. O decidir-nos per globalització i sobirania, però a costa d'una democràcia disminuïda.

En tot cas, i malgrat la proliferació de múltiples teories disjuntives, no sembla haver-hi alternatives significatives i amb un suport social majoritari a la globalització realment existent.

Jorge Castañeda (que va ser ministre de Relacions Exteriors de Mèxic entre 2000 i 2003) va assenyalar:

“Si hi ha un leitmotiv ideològic de la fi del segle passat (…) sens dubte resideix en els imperatius inapel·lables de la globalització. Tot –la modernitat, el desenvolupament, la democràcia- es pot gràcies a la globalització; res –la justícia, la regulació, el dissens, la igualtat, la nostàlgia- es pot per culpa de la globalització”.

Dilema difícil de desentranyar i resoldre. Perquè, d'un costat, no és perfectament evident que les tres grans receptes de la globalització (austeritat fiscal, privatització i liberalització dels mercats) hagen suposat avantatges clars i duradors per al conjunt dels països en desenvolupament, sotmesos a períodes d’auge i de caiguda alternes. És a dir, quan unes regions milloren, unes altres decauen; o bé, a moments de creixement ràpid en una regió donada li segueixen estancaments o recessions més o menys intenses en períodes següents.

En un món global, en fi, no hi ha desacoblament possible, mentre que aquestes mateixes receptes contribueixen també a erosionar el benestar i la inclusió de les classes mitjanes i treballadores del nord global, a través de l'increment del comerç internacional, la deslocalització/subcontractació i la immigració, conseqüència del fet que la reserva de força de treball s'ha triplicat amb la globalització i la incorporació del Segon Món a la divisió internacional del treball (Xíndia i la resta de països emergents), al mateix temps que incrementa les oportunitats de les classes altes i altament qualificades, beneficiàries de la major mobilitat del seu capital financer i humà i de la dificultat per a gravar els seus ingressos (desfiscalització, canvi de residència i domicili fiscal, paradisos fiscals, etc.).

Tot això és cert, em sembla, i ens enfronta a desafiaments formidables. Però deixeu-me evocar també un parell d'aspectes complementaris, en els quals no abundaré, però que han ocupat temps i, em consta, han provocat reflexió en el Círculo de Montevideo.

Primer, el 1928, davant un públic d'universitaris de Cambridge, Keynes va pronunciar una conferència sobre “les possibilitats econòmiques dels nostres néts”. Sense entrar en els detalls històrics i tècnics, que allargarien innecessàriament l'argumentació, Keynes va calcular que al voltant de 2030 la producció s'hauria multiplicat entre quatre i vuit vegades, la qual cosa permetria que almenys els habitants dels països avançats treballaren no més de quinze hores setmanals, i podrien dedicar la resta del seu temps “a preferir la bondat a la utilitat” i als plaers actius, no als merament passius i reparadors.

Doncs bé, tocant al creixement del producte i els ingressos reals per càpita, Keynes no va errar. En realitat, ja l'any 2000 els països anomenats desenvolupats eren en mitjana quatre o cinc vegades més rics que el 1930. No obstant això, la nostra jornada de treball mitjana solament s'ha reduït en un cinquè des de llavors, sense considerar l'incrementat temps dedicat al transport i les tasques domèstiques. I les classes mitjanes i altes es disciplinen en el treball interminable, mentre un percentatge significatiu de la població es veu confrontada al temps buit de l'atur total o parcial, de la “desocupació a causa de mitjans per a economitzar el treball a un ritme superior al qual podem donar nous usos al treball”.

Com és possible que si entre 1870 i 1930 les hores de treball van disminuir amb rapidesa, de les 72 o més a les 50, des de 1930 fins a l'actualitat, una era marcada per fabuloses innovacions tècniques, suposadament estalviadores de treball, el descens haja sigut tan lent?

Segon, tinc per a mi que l'estat del benestar és, probablement, la més alta conquesta de la civilització, el pinacle polític més significatiu de l'esperit humà, la més extensa i intensa innovació social, malgrat els indubtables excessos i errors en els quals haja pogut incórrer, les disfuncions que calga corregir i els ajustos que calga realitzar.

Per què? Per una novetat radical, que importa ressaltar. Perquè, per primera vegada en la llarga història de la humanitat, els estats van passar a considerar-se responsables del benestar de les seues poblacions i garants dels seus drets i dels seus riscos, associats a l'edat, a les variacions econòmiques i als estats valetudinaris, al mateix temps que assegura que l'ascensor social, encara que limitat, funcione, i que les inevitables patologies socials es vegen limitades.

I d'entre totes les polítiques socials que conformen l'ordit de l'estat del benestar, em sembla que, fins i tot a risc d'incórrer en un groller corporativisme, la inversió en educació i en R+D és, tal vegada, la més rellevant per al futur dels pobles, fins i tot per damunt d'unes altres molt rellevants polítiques socials.

I així ho van comprendre els països que han aconseguit ascendir vigorosament en la divisió internacional del treball, dels nous països industrialitzats a Xina, i els més desenvolupats, que, fins i tot en l'epicentre d'aquesta devastadora crisi i sotmesos a polítiques de retallades fiscals i d'austeritat, van incrementar, no obstant això, els pressupostos dedicats a educació i R+D i van mantenir o van ampliar les facilitats per a accedir als estudis.

Cap error major, doncs, per al futur del nostre país, que les pronunciades retallades en inversió educativa i en R+D que lamentablement hem conegut en els últims anys. Perquè, com no m'he cansat de repetir, els països rics no inverteixen en educació i en R+D perquè són rics, sinó que són rics perquè van invertir i inverteixen en educació i R+D. Perquè no consideren l'educació una despesa, un luxe dispendiós, un malbaratament innecessari, sinó una inversió, la millor inversió de futur, tant més en un país com el nostre, en el qual un dels seus llastos estructurals, per al bon acompliment econòmic però també per a mantenir cotes decents de civisme i millors i més sofisticades maneres en la conversa pública, és el baix nivell educatiu de la població madura i més que madura.

¿Algun dia assumirem la delicada i gràvida veritat que inclogué el dictamen del que fóra rector de la Universitat de Harvard entre 1971 i 1991, Derek Curtis Bok: “Si creus que l'educació és cara, prova amb la ignorància”?

Si fóra així, i si s'admetera sense reticències ni miraments la sentència de Curtis, així en la societat com en el mercat i la política, no em cap dubte que prompte acordaríem les fórmules per a una educació ajustada i d'excel·lència, en comptes d'entretenir-nos en falsos debats, polèmiques retrògrades i increïbles i empíricament infundades justificacions de la bondat de variades formes de segregació, com cendres llançades als ulls, com una sort d'allargada “llum de gas”.

Perquè, en segon lloc, l'educació pública és, sí, també el major i millor instrument d'igualament social, la barrera més segura enfront de la desigualtat extrema, la via règia per a sostenir i ampliar una mobilitat social avariada en les últimes dècades.

Deixeu-me, a més, dir-vos que jo no crec que l'equitat estiga renyida o siga antagonista de l'eficiència, com no crec que hi haja una radical oposició entre la llibertat i la igualtat, aquesta màxima del, d'altra banda, tan apreciable patrimoni del liberalisme clàssic.

En els fets, on no hi ha llibertat, per definició, no pot haver-hi igualtat, perquè els qui tenen la capacitat de privar la resta de la seua llibertat no són iguals al conjunt, a la majoria; disposen, de fet, d'un poder desmesurat. I, per descomptat, no va haver-hi ni hi ha igualtat real on es va pretendre haver-la obtingut per decret.

La igualtat d'oportunitats hauria de servir no solament per a formar professionals competents i ocupables, que aporten valor allí on treballen, per important i decisiva que siga aquesta tasca, sinó per a captar las formes diverses de ser persona i per a assumir la nostra contingència i fal·libilitat, la nostra voluntat de superació, però també la perpètua incertesa en què la nostra condició es desenvolupa, com Felipe González va tenir ocasió de subratllar en la trobada que, precisament, sobre educació va tenir lloc a Perú.

I la universitat? Quin paper hauria de complir en el nou mil·lenni? Deixaré de costat, si m'ho permeteu, els debats, freqüentment mesquins i curts de mira, que són promoguts des d'alguns altaveus sobre la universitat espanyola. Bàsicament, giren, si em permeteu la simplificació, sobre per què no som capaços de competir amb Princeton o amb Cambridge, sobre per què semblem emmalaltir d'endogàmia, i sobre per què l'ocupabilitat dels nostres egressats és inferior a la que deuria.

I bé, és fàcil respondre aquestes imputacions, encara que les respostes no sempre s'òbriguen pas amb facilitat, o no siguen escoltades.

No estem en el top 100, senzillament, perquè el nostre finançament per alumne és moltes vegades inferior a les d'aquelles que sí que ho estan. Malgrat tot, per cert, mentre Espanya és, per PIB, la catorzena economia d'entre els 204 estats existent, les universitats espanyoles estan reconeguts entre els set o deu millors sistemes universitaris del món.

En el mateix sentit, patim d'endogàmia, perquè els salaris del professorat universitari no inciten a la mobilitat.

Finalment, no és, al meu judici, la formació rebuda la que dificulta l'ocupabilitat dels nostres egressats, sinó l'estretor del mercat de treball qualificat espanyol, conseqüència de l'escassa grandària i internacionalització de les empreses nacionals, i la seua marcada desatenció cap a l’R+D+i, l'obstacle essencial per a la ràpida i adequada inserció laboral dels graduats universitaris.

Quina universitat, llavors, necessitem? En la meua opinió, no una universitat laboral, no una universitat gremial, que forme alumnes especialitzats en ocupacions específiques adaptades al mercat de treball present, i que probablement no existiran ja quan concloguen la seua formació. No mitjançant una acomodació a les necessitats actuals i concretes, però finites, del mercat de treball, sinó mitjançant una formació intel·lectual que capacite per al desenvolupament d'oportunitats sempre canviants en el món modern, avui més mudables i obertes que mai.

Encara que, de debò és aquest imperatiu tan absolutament recent? Van estudiar els distingits membres del Círculo de Montevideo per a ser presidents de govern, directius d'organismes internacionals, grans empresaris? Em vaig formar jo en alguna escola preparatòria per a accedir a un rectorat, per a dirigir una universitat?

Per descomptat que no. Ho vam aprendre en el nostre passejar vital i professional, sempre per darrere del que haguera sigut òptim, sempre a remolc de les metamorfosis d'una realitat inabastable. Però amb la motxilla d'unes capacitats per a aprendre i innovar, que vam aprendre a conrear en la nostra trajectòria educativa i, singularment, en la universitat.

La universitat, en fi, no ha de ser serva del mercat i els seus senyals en el curt termini. La universitat ha de servir per a organitzar i moblar les ments, per a fer-les capaces de continuar aprenent. Per a aprendre a fer, però també a ser. I per a trobar connexions on ningú n’hi havia previst. Per a obtenir coneixement en un entorn en el qual la informació acumulada es duplica cada poc temps, i la seua accessibilitat s'incrementa exponencialment a un preu cada vegada més reduït (further, faster, cheaper and deeper). Per a fomentar la capacitat de pensar críticament, d'analitzar creativament dades numèriques i raonaments, i per a saber exposar amb qualitat i elegància en l'escriptura arguments i conclusions.

I també la universitat ha de servir, de la mateixa manera que no he deixat d'assenyalar i reclamar en els últims anys, com a lloc d'encontre de tots aquells agents (governs, empreses, institucions) que es mostren disposats a inquirir i a reconèixer futurs alhora possibles i desitjables per a las societats en les quals la seua activitat s'insereix. En línia amb les claus estratègiques i les propostes d'actuació aprovades en la coneguda com la Carta Universia Rio 2014.

La Carta Universia Rio 2014 és una crida i una ocasió per a la internacionalització de les universitats iberoamericanes.

Pocs coneixen, fins i tot en la universitat i entre el públic informat, que la Universitat d'Alacant té signats convenis de mobilitat i és sòcia de més de 700 universitats en més de 100 països repartits entre els cinc continents. I pel que fa a Hispanoamèrica, convenis amb tots els països i amb més de 200 universitats, instituts i centres de recerca. I menys encara són conscients del potencial d'aquesta extensa i atapeïda xarxa de relacions, no solament per a la universitat, com a ambaixadora i carta de presentació de la província, sinó per a les seues ciutats i, potencialment, per a les seues institucions i empreses.

Tampoc som massa conscients, ni per descomptat hem sabut traure el degut profit, del fet que l'espanyol siga, segons l'Institut Cervantes, la segona llengua nativa més parlada del món, darrere del xinès mandarí, i el segon idioma de comunicació internacional.

Els iberoamericans ens faríem, en conseqüència, em sembla, un flac favor si no consideràrem els estrets vincles que ens uneixen, més enllà d'un passat que ens divideix i unifica. Si no tinguérem en compte el seu potencial i el mutu benefici que podríem obtenir d'una col·laboració més estreta entre els membres d'una comunitat que, en bona part, parla la mateixa llengua i que agrupa quasi 500 milions de persones, més la imponent aportació brasileroportuguesa, més de 200 milions de persones.

Us desitge a tots molt bones i profitoses jornades.

Moltes gràcies. 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464