Saltar apartados

Obertura del Curs Acadèmic 2015-2016

Alacant, 16 de septiembre de 2015

Molt bon dia,

Aquest any correspon a la nostra universitat l’obertura oficial del curs 2015-2016 del sistema públic d’universitats valencianes, circumstància que és un orgull i una satisfacció per a la Universitat d’Alacant. Gràcies a totes i a tots per acompanyar-nos.

President, vull agrair la vostra presència hui ací, a la nostra universitat; és un gest que mostra el vostre compromís amb l’educació superior i la ciència. Així mateix, vull fer extensiu el meu agraïment a tot l’equip de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports, encapçalat pel seu conseller. Moltes gràcies.

Alcaldes d’Alacant i Sant Vicent del Raspeig, alcaldesses i alcaldes de les nostres seus universitàries, la vostra presència mostra també el vostre compromís amb l’educació superior i l’extensió universitària. Gràcies.

La professora Ruiz Cantero ha ressaltat en la seua lliçó inaugural el paper fonamental que les polítiques d’igualtat de gènere tenen en l’àmbit de la salut pública. Vull felicitar-te per la lliçó i per la teua magnífica labor al llarg de tants anys en pro de la nostra universitat; enhorabona i moltes gràcies!

Permeteu-me expressar una particularment càlida salutació de benvinguda a la nova generació d’estudiants que s’incorporen en aquest curs, tant en estudis de grau com de postgrau. Una oferta d’estudis que, una vegada més, respon ajustadament a les demandes i a les expectatives de formació de la nostra societat.

Aquesta benvinguda, també la vull fer extensiva a tot el personal que s’incorpora en aquest curs. I al personal que ha deixat de prestar serveis en la universitat, li vull fer arribar l’expressió del reconeixement institucional pel seu treball i la seua dedicació.

Per als membres de la comunitat universitària que, dissortadament, ens han deixat al llarg del passat curs acadèmic, vull expressar-los el meu respecte i la meua consideració més sentits.

President, consellers, alcaldes, autoritats; benvinguts a aquesta casa –que també és la vostra– com a noves autoritats autonòmiques, provincials i locals sorgides de les eleccions del 24 de maig. Enhorabona a totes i a tots!

Permeteu-me ara un desig. Voldria que siguem ben conscients de la profunda responsabilitat que ens concerneix, amb vista a tornar a esperançar una comunitat i una província que han patit les conseqüències de la gran recessió amb major virulència que altres regions i províncies espanyoles: caiguda del PIB més aguda que la mitjana de l'estat; taxa d'atur més elevada; creixement exponencial de les mesures de pobresa de les famílies i d'exclusió social. 

President, aquesta comunitat i aquesta província tenen futur, un encoratjador i més pròsper futur si tots, els diferents governs, les institucions públiques i privades, els agents socials i l'entramat de la societat civil, aconseguim acordar els patrons i dibuixar el perfil que ha de tindre aquest futur. Cal identificar les amenaces que pertorben l’esdevenidor, però cal també trobar els denominadors comuns que ens uneixen i ens identifiquen. I si les justes demandes foren adequadament ateses, i els injustificables greuges en el finançament i la inversió pública equitativament reparats, aquest futur que tots somiem, el tindríem a l’abast de la mà. 

Que podem aportar des de les universitats públiques en la definició d'aquest futur? Permeteu-me afirmar-ho sense cap dubte i sense taca de corporativisme: MOLT. I permeteu-me, per recolzar la meua asseveració, exposar algunes dades i conclusions. 

De mitjana, i a escala global, un país augmenta els ingressos en un 15% cada any addicional d'ensenyament superior. I aquest percentatge augmenta més, com més pobre siga el país del qual es tracte. 

I ben lluny del vell i rebregat prejudici que fa de la universitat una fàbrica de subocupació i d'aturats, trobem el fet que, a Espanya, la taxa d'atur dels universitaris és substancialment més baixa que la del conjunt de la població. A més, per als titulats universitaris la probabilitat d'obtenir una ocupació augmenta un 25%, i s'estima que d’ací a 10 anys (el 2025) el 60% de les oportunitats laborals requerirà estudis superiors. 

Per últim, però no menys important, cal destacar que ningú dubta que una educació de qualitat i gratuïta —no solament universitària— és una de les més sòlides barreres contra la desigualtat extrema i, per contra, la més segura, rica i socialment rendible via per a una mobilitat social ascendent, i per a la sostenibilitat de l'economia i de les prestacions públiques. 

La universitat pública ha de ser, a més —i, si no ho és, aspirar a ser-ho—, la ròtula, la interfície entre les demandes socials i els poders públics, les empreses i les institucions de la societat civil. La universitat pública s’ha d’erigir en motor del progrés local, no solament a través de la docència i la indagació bàsica, sinó a través de la seua implicació en projectes de desenvolupament a escala del territori en el qual porta a terme les seues activitats. 

Al capdavall, la universitat pública ha de servir per a moblar les ments, per a fer-les capaces de continuar aprenent. Per aprendre a fer, però també a ser. I per a trobar connexions on ningú les hi havia previst. Per a obtenir coneixement en un entorn en el qual la informació acumulada es duplica cada pocs anys, i la seua accessibilitat s'incrementa exponencialment a un preu cada vegada més reduït. La universitat pública ha de servir per fomentar la capacitat de pensar críticament, d'analitzar dades numèriques i raonaments en prosa creativament, i per saber exposar amb qualitat i elegància arguments i conclusions. 

Ajudarà a aquesta fi el Reial Decret pel qual es pretén modificar l'estructura dels estudis universitaris, el pas d'un sistema, com l'actual, 4+1, quatre anys de grau i un de màster, a un model 3+2, tres de grau i dos de màster? 

Bé, com va reconèixer la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles, la proposta no és, sense més, rebutjable, ja que l'actual estructura és minoritària, encara que no marginal. Però la CRUE i els rectors de les universitats públiques valencianes van demanar també temps i cautela, per raons que vaig detallar en el seu moment. 

Primer, perquè, malgrat la suposada rigidesa de la institució, les universitats s'han vist sotmeses en els últims anys a un accelerat estrès normatiu, que ha suposat un no petit desgast, un malbaratament d'energies i un increment de les càrregues burocràtiques, el funcionament i els resultats de les quals requereixen una pausada i serena taxació per a escometre’n la modificació o la millora i, tal vegada, de certa simplificació.

Segon, perquè la possibilitat que el Reial Decret obri, si més no opcionalment i voluntària, faria que la convivència dels graus de 4 anys i els de 3 anys no solament introduïra confusió i inestabilitat, sinó que implicara més problemes que solucions als dilemes plantejats.

¿Com explicar i argumentar, per exemple, que un graduat de tres anys tindria la mateixa formació bàsica que un de quatre anys, la qual cosa òbviament és impossible, llevat que es considere tota formació, en realitat, un luxe prescindible?

Suprema paradoxa, per afegiment. Abans d'aquest segle i després, el sistema universitari públic finançava llicenciatures de cinc anys a preus assequibles, tres comuns, el primer cicle, i dos, freqüentment d'especialització, el segon cicle, de tres-cents o més crèdits, un volum de crèdits que es va mantenir fins que les llicenciatures van ser reduïdes a quatre anys. No hauria resultat més operatiu i senzill mantenir aquella estructura? No sembla raonable sostenir que, abans de canviar alguna cosa o de canviar-ho tot, sapiem bé per a què i en quina direcció, i quines són les conseqüències i els efectes indesitjats o inesperats dels canvis que escometem?

Tercer, perquè pràcticament totes les universitats espanyoles estan immerses en un procés d'acreditació dels graus, que hauria de servir per a avaluar l'èxit o el fracàs en la implantació dels nous títols i les seues conseqüències en l'empleabilitat. 

Quart, perquè la competència entre universitats amb graus de quatre anys i de tres anys amb el mateix valor acadèmic forçaria una cursa desordenada entre aquestes per a donar el mateix per menys i atraure més alumnat. 

Cinquè, finalment, i aquesta és, al meu parer, la pedra de toc i la intenció última de la proposta del Reial Decret, perquè aquest canvi implicaria un encariment dels costos de l'ensenyament universitari, atesa la important diferència de preus entre el crèdit en els màsters i en els graus, a diferència de molts dels països d'Europa que s'utilitzen com a referents per al canvi de model, on els preus de matrícula en els graus i en els màsters són idèntics o bastant similars. 

En altres termes, i per a resumir, petites veritats que oculten objectius menys confessables. 

El més obvi, és la reducció de la despesa social en l'educació pública universitària, en un context en el qual, des de 2012, la universitat espanyola és una de les més cares d'Europa, a l’inrevés de les mesures adoptades pels països avançats del nostre entorn en l'epicentre de la crisi, en els quals predominen costos de matrícula substancialment més baixos, una àmplia i generosa política de beques, ajudes fiscals i un redoblat esforç inversor en I+D+i com a antídot essencial enfront de la crisi. 

En són dos, en conseqüència i segons el meu judici, els prerequisits que haurien d'aplanar el camí a la modificació de l'estructura dels estudis universitaris, del 4+1 al 3+2. Primer, com en la major part dels països que solen emprar-se com a referencia, una igualació significativa dels preus de matrícula del grau i del màster. Segon, una política de beques encertada i d'acord amb la igualtat d'oportunitats i la cultura de l'esforç. 

Molt s'ha tornat a parlar, en efecte, durant l'últim any, de les insuficiències de la universitat pública espanyola: l’escassa representació en els llocs més alts dels rànquings internacionals, l'endogàmia, la pesadesa burocràtica. No em referiré als rànquings. Sempre he dit, per a resumir plàsticament una discussió més complexa, que mentre les universitats espanyoles estan reconegudament entre els set millors sistemes universitaris del món, l'economia espanyola és la catorzena entre els dos-cents quatre països existents segons el Banc Mundial. 

Tampoc discutiré la nostra pesada càrrega burocràtica, perquè, en bona mesura, ens ve imposada per pràctiques que, en ocasions, són raonables (la transparència, la rendició de comptes) i, de vegades, perfectament innecessàries i una càrrega afegida al gruix dels nostres treballs essencials. La docència i la recerca. 

Deixen-me, doncs, centrar-me breument en el que em sembla el vertader problema de la universitat pública espanyola: el finançament. 

L'agut problema del finançament. Simplement, no és factible aspirar al nivell dels centres d'excel·lència universitària del món amb una inversió per alumne més baixa que la d'aquells. 

Les universitats públiques valencianes s'han vist sotmeses a una severa dieta de finançament en l'últim decenni, entre 2004, bastant abans que la crisi s'anunciara i en coincidència amb una inversió pública alternativa i ruïnosa en múltiples grans projectes i ciutats temàtiques, i 2014. 

Necessitem, en fi, per al bon compliment dels nostres compromisos, no solament el manteniment i l'eventual millora de l'acord aconseguit sobre el deute històric, sinó una llei de finançament de les universitats que ens permeta desenvolupar el nostre treball en un marc d'estabilitat pressupostària i normativa, també dins de les restriccions que imposa la situació financera de la Comunitat. 

Un model que responga als principis de suficiència, eficàcia i equitat. L'educació és un dret fonamental, i com a tal, el seu finançament no pot estar subjecte als vaivens del cicle econòmic, un model econòmic que assegure la suficiència financera de les universitats. Un model que incloga el compliment d'objectius per a promoure i incrementar l'excel·lència i la qualitat. Els universitaris som molt conscients que els recursos són escassos i s’han d'assignar només sota criteris d'eficiència. 

Finalment, el model ha d’assegurar l’equitat institucional, ha de distribuir els recursos públics de manera transparent i neutral. 

Deixen-me anar acabant. Hem passat i, en part, solament en part, superat temps terribles i ombrívols, que podrien tornar. Un malson del qual volem despertar i que ens ha fragilitzat enormement com a poble i com a universitat. Malgrat la càrrega d'aquesta vulnerabilitat, podem albirar un futur més sobri, potser, però més prometedor i més digne, més auster en allò prescindible, però sòlid i constant en l'essencial. 

Al llarg d'aquest curs hi haurà eleccions rectorals en la nostra universitat. És, doncs, temps de balanç, de rendició de comptes. Sabem que no tot el que importa es pot mesurar, i que no tot el que es pot mesurar importa, com va afirmar amb autoritat Einstein. Però també que tot el que es pot mesurar és millorable, i que no pot dir-se el mateix del que no és mesurable, dels intangibles, que també han de ser considerats. 

En el meu discurs de presa de possessió vaig citar Derek Curtis Bok, rector de la Universitat de Harvard durant dues dècades, entre 1971 i 1991: “Si creus que l'educació és cara, prova amb la ignorància”. Des de llavors, no he fet més que acumular proves cada vegada més robustes i convincents de la profunda veritat que hi ha en aquesta rotunda afirmació. 

Vaig assegurar també, en el meu discurs de presa de possessió, que, malgrat les dificultats que estàvem passant, apostaríem per una universitat pública de qualitat. Una universitat compromesa amb el seu natural lideratge en la societat del coneixement, la innovació i l'aposta per les tecnologies avançades. Una universitat internacionalitzada i global. 

Una universitat compromesa amb la promoció dels valors d'una societat democràtica, solidària i sostenible, però també amb el que s'ha anomenat la cultura de l'esforç. Una universitat involucrada amb la igualtat d'oportunitats entre homes i dones. Una universitat emprenedora en tots els sentits. 

Una universitat, per tant, que gestione els recursos públics de manera eficaç, eficient i transparent. Una universitat, en fi, lloc de trobada de tots els agents socials que poden i deuen definir l'orientació del futur del nostre desenvolupament, i que esperen trovar-hi un espai encaminat a la qualitat i guiat per la competitivitat, internacionalitzat, obert, innovador i capaç d'assumir el lideratge en la societat del coneixement. 

No em correspon a mi jutjar si ho hem aconseguit, si ho estem aconseguint, ja que el programa dissenyat llavors, fa poc més de tres anys i mig, no era de curt recorregut sinó de llarg alè. Ho jutjarà, en el seu moment, el conjunt de la comunitat universitària, a la qual solament puc assegurar un esforç constant, un intens treball per al seu més ampli compliment. 

En aquesta singladura, espere i desig trobar-me amb els que, avui i ací, ens acompanyen, segur que la nostra sort mútua està lligada. I tinguen també per cert les autoritats autonòmiques, provincials i locals, els agents socials (organitzacions empresarials, empreses i sindicats) i les institucions públiques i de la societat civil, que ens trobaran en el suport sense fissures a aquelles demandes i reivindicacions justes i necessàries, en favor d'un finançament equitatiu, del qual tant depèn el nostre futur, d'una inversió d'acord amb el nostre pes demogràfic i econòmic, del desenvolupament de les infraestructures necessàries, i de tota mesura que contribuïsca a millorar el benestar dels quals ací treballem i vivim i un ordre social més just i inclusiu. En suma, més democràtic.

Moltes gràcies.

 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464