Saltar apartados
  • UA
  • Oficina del Rector
  • Conferència "La vertebració europea a ..al Societat Econòmica d'Amics del País

Conferència "La vertebració europea a través de la mobilitat d'estudiants". Taula redona "Universitats públiques valencianes i model social europeu", de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País

València, 21 de novembre de 2016

Deixeu-me començar pel principi, pel títol que ens convoca en aquesta taula redona: “Universitats públiques valencianes i model social europeu”. Tinc clar, en efecte, quines i què són les universitats públiques valencianes, però, la veritat, em sent un poc confús sobre què és el model social europeu i quins els seus partícips. 

Sens dubte, allò que es coneix com el model social europeu –bàsicament format per una sèrie de polítiques socials dirigides a promoure el creixement econòmic, la millora del nivell de vida (“la participació en els fruits del progrés”) i les condicions de treball decents– va exercir un paper central en les societats desenvolupades europees en els anys de la postguerra, en els trenta gloriosos, l’era en la qual s’inicia la transformació social més gran i més intensa, ràpida i universal de la història de la humanitat. Una era d’innovacions socials inèdites que encara avui, diverses dècades més tard, segueixen constituint, per contrast, l’horitzó intel·lectual i moral respecte del qual mesurem la distància entre les nostres realitats actuals i les aspiracions i conquestes d’aquells anys. 

L’estat del benestar, en efecte, un senyal d’identitat quasi exclusivament europeu, s’orientava a l’assoliment de tres objectius –la plena ocupació, la garantia de certes condicions vida i la reducció de les desigualtats– mitjançant instruments com ara les polítiques laborals i la regulació del mercat de treball, les prestacions monetàries, serveis públics universals i les polítiques fiscals progressives com a mecanisme redistributiu i fórmula per a finançar els instruments descrits. 

L’estat del benestar, eixa novetat històrica radical –el compromís dels estats amb el benestar de les seues poblacions!– es va veure sotmès, tanmateix, des dels seus orígens a forts crítiques i, a partir de la crisi dels 70, a tensions derivades d’una profunda crisi fiscal –conseqüència, en part, de la mateixa crisi– i de l’embat de forces que advocaven per la dràstica retallada o la simple abolició. 

Així que va ser en els anys 90 del segle passat quan el debat sobre el model social europeu va reaparèixer de la mà de Jacques Delors, president de la Comissió Europea entre 1985 i 1995, com a element de cohesió europea en contrast amb els valors dominants als Estats Units i, en general, en les societats anglosaxones i, fins i tot, com a estratègia protectora davant dels efectes adversos de la globalització. Efectes, per cert, que, com admeten analistes de molt diversa orientació, subjauen a molt significats esdeveniments polítics recents, des del Brexit i l’elecció de Trump com a president dels Estats Units a l’auge de la xenofòbia i el nacionalpopulisme conservador en bona part d’Europa. 

La segona meitat dels 80 i els anys 90 del passat segle, en efecte, són els anys de la recuperació econòmica i moral dels Estats Units després de la seua dècada horrible dels 70 i els inicis de la revolució conservadora que va encarnar Ronald Reagan. En termes macroeconòmics (taxes de creixement, índexs de desocupació, millores en la productivitat), el model nord-americà no solament oferia millors resultats que les ranquejants economies desenvolupades europees –Alemanya, per exemple, era descrita com a líder en tecnologies del segle XIX, mentre que els EUA eren culpables en la “nova economia” financera globalitzada i de les punto.com–, sinó que va obtenir una preponderància ideològica que li permetia dispensar “recomanacions” i “consells” (les cròniques sobre les cimeres de Davos il·lustren a la perfecció el clima del període) sobre la necessitat de modificar dràsticament el model economicosocial europeu. 

És en eixe context que es recuperen els discursos sobre un “model social europeu”, diferent de l’americà way of life, capaç d’assegurar millors condicions de vida a les poblacions, en termes de seguretat en l’ocupació i la protecció social, malgrat circumstancials pitjors resultats macroeconòmics que els dels Estats Units (el Japó, l’altre integrant de la tríada –els espais de major desenvolupament econòmic– mai va tenir un estat del benestar, sinó un compromís de les seues empreses amb la plena ocupació o un nivell d’ocupació elevat). 

No obstant això, un model social europeu? Bé, com un tot i davant els EUA, tal vegada fóra possible identificar una particular diferència idiosincràtica europea. Però a l’interior d’Europa –eixe mosaic de diversitats que conformen el petit cap d’Àsia en què habitem– les diferències eren massa evidents. 

Què tenen a veure entre si, en efecte, més enllà que en els dos països trobem algunes polítiques socials més desenvolupades que als EUA, Dinamarca amb Espanya, Alemanya amb Irlanda? Així que prompte els experts van distingir, almenys, quatre models de protecció social, quatre tipus de règims del benestar diferenciats: un model liberal anglosaxó (Regne Unit, Irlanda); un model conservador/bismarckià (França, Alemanya i els països desenvolupats de l’Europa Central); un model socialdemòcrata (els països escandinaus) i un model meridional/mediterrani (els coneguts avui com els PIGS en la premsa anglosaxona: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya). 

No temeu, no m’estendré en l’exposició de les diferències entre els diferents models. Però és que, a més, entre 2004 i 2007 es van incorporar a la Unió Europea els països de l’est d’Europa (el Grup de Visegrád, els països bàltics, Eslovènia, Bulgària i Romania), i el 2013, Croàcia, amb graus de protecció i polítiques de benestar netament diferenciables dels dels models anteriorment esmentats. 

Per tant, quan parlem d'un “model social europeu”, de què estem parlant si pretenem parlar amb propietat? És més, en la seua trajectòria, diguem-ne, al llarg de les dues últimes dècades, comparteixen aquests models alguna característica comuna? Podem detectar algunes tendències convergents entre els diferents models? 

En realitat, sí: un cert replegament dels diversos règims de benestar, fins i tot amb intensitat espacial variable i diferenciada, sobre el model de protecció social residual anglosaxó. I les conseqüències econòmiques, socials i polítiques, que no detallaré ací, però que podem resumir en uns pocs termes: austeritat gens expansiva, desigualtat creixent i deslegitimació de les institucions i dels mateixos estats, incapaços de (o incapacitats per a) corregir els profunds corrents de fons derivats de la globalització, la tecnologia i la financerització de l’economia. 

Naturalment, a més, aquests problemes es veuen agreujats, en els últims anys, per les divisions entre països “creditors” (del centre i nord d’Europa) i “deutors” (del sud d’Europa, sobretot), que experimenten els efectes de polítiques de contracció fiscal i de devaluació salarial interna. I entre l’oest i l’est d’Europa, encara que la crisi dels refugiats ha posat en relleu alguna fatal convergència entre aquests espais: l’auge, consolidat a l’est i creixent a l’oest, de moviments fortament conservadors, nacionalpopulistes i xenòfobs. 

¿Què va ser, d’altra banda, de l’Estratègia de Lisboa (2000), que pretenia fer de l’economia de la UE “l’economia del coneixement més competitiva i dinàmica del món abans del 2010, capaç d’un creixement econòmic durador acompanyat per una millora quantitativa i qualitativa de l’ocupació i una major cohesió social”? 

¿I què de l’Estratègia Europea 2020, que proposava cinc metes essencials: reduir l’índex d'abandó escolar un 10% i incrementar un 40% el nombre de graduats universitaris o el nivell equivalent entre els 30 i els 34 anys; invertir el 3% del PIB de la UE en I+D; reduir un 25% el nombre de ciutadans que viuen per sota del llindar de la pobresa; disminuir significativament les emissions de gasos d’efecte hivernacle; incrementar l’índex d’ocupació fins al 75% entre els 20 i els 64 anys, augmentar la participació dels col·lectius més vulnerables (joves, treballadors de més edat, persones amb baixes qualificacions) i integrar millor els immigrants en situació regular? 

Deixe que vosaltres mateixos feu, a data d’avui, el balanç d’aquests, per descomptat, atractius objectius. De fet, ja no és el “model social europeu”, sinó el mateix projecte de la Unió Europea com a rellevant actor global en un món multipolar el que corre un risc cert. 

Si 2005 va representar l’auge del projecte europeu (10 països de l’Europa central i de l’est havien entrat en la UE; hi havia un disseny de Constitució europea; la moneda única, l’euro, semblava sòlida, malgrat els advertiments en contra; països com Espanya, Grècia o Portugal s’aproximaven, en termes de riquesa i benestar, als països de més antiga industrialització; Europa semblava l’exemple d’un nou ordre internacional basat en valors plurals i democràtics), la trajectòria posterior a la crisi de 2007/2008 (els problemes estructurals de l’eurozona, els milions de refugiats, la suspensió de fet del Tractat de Schengen, el Brexit, l’auge de la ultradreta i de la xenofòbia) ha posat en relleu les moltes i profundes línies de fractura en el pacientment teixit, al llarg de moltes dècades, cobertor europeu. 

Hi ha, s’ha escrit, dos files que uneixen tots els retalls d’aquest cobertor: el d’un nou futur possible i el d’un passat que pot tornar per a turmentar-nos amb els seus dimonis. Confrontada amb els gegants emergents, els països europeus, fins i tot els més rellevants manquen d’una dimensió (demogràfica, econòmica, política, social i cultural) que solament la Unió pot donar-los. Però si aquest és un argument racional, intel·lectualment convincent, manca d’atractiu emocional. No és, en fi, capaç d’establir un donem europeu, una llar comuna en la qual individualment ens reconeguem com a europeus, amb independència del nostre passaport o del signe i les polítiques dels nostres presents governs. 

Europa és, com també s’ha escrit, “filla de l’economia i òrfena de la política”, sotmesa a dures disciplines financeres i econòmiques, però laxa en la consecució d’objectius politicosocials, escassament transparent en el govern i poc democràtica en el funcionament. 

En realitat, podria ser, com afirma una broma molt seriosa, que solament el Programa Erasmus i la Champions League hagen sigut les institucions que més han contribuït a soldar les relacions entre les diferents nacions de la Unió Europeua. Però mentre que el futbol divideix tant com uneix –en la nostra memòria estan els reiterats incidents entre hooligans d’equips de diferents països–, Erasmus és la prefiguració d’una Europa pacífica, col·laboradora i diversa. 

Des de 1987, en efecte, milions de joves europeus s’han beneficiat d’un programa l’objectiu explícit del qual era “millorar la qualitat i enfortir la dimensió europea de l’ensenyament superior, fomentar la cooperació transnacional entre universitats, estimular la mobilitat a Europa i millorar la transparència i el ple reconeixement acadèmic dels estudis i qualificacions en tota la Unió.” 

Però més enllà de tan lloables objectius acadèmics, els diversos programes Erasmus han contribuït a l’enllumenament d’unes generacions (les “generacions Erasmus”) que es beneficien de l’aprenentatge d’altres llengües i no solament fomenten l’enteniment de la cultura i els costums del país amfitrió, sinó que cimenten un sentiment de complicitat i comunitat entre estudiants de diferents països. 

És així que s’ha convertit en un fenomen social, més enllà d’allò estrictament acadèmic, i un dels programes d’intercanvi cultural més importants de la història, que crea llaços d’amistat transfronterers, assenta una clara consciència de ciutadania europea i fomenta la cohesió i el coneixement de la Unió Europea entre aquells que hauran de definir, a curt i mig termini, el seu futur. 

Importa destacar, a més, que Espanya és el país de la Unió Europea que més estudiants Erasmus rep i, en la mateixa proporció, el que més emet (al voltant de 45.000 aquest curs). I que al llarg de la història, el Programa Erasmus ha oferit una experiència internacional a més de 3 milions d’espanyols, de manera que l’actitud davant la Unió Europea dels joves espanyols és més favorable, en diferents graus, que euroescèptica en una proporció de 5 (partidaris) davant 1 (detractors); que el coneixement de la rellevància de la UE en les nostres vides i de les seues institucions creix entre els joves, com també el suport a la unió política; i que aquells que es poden categoritzar com declaradament europeistes (61,1%) no solament superen clarament els euroescèptics (36,9%), sinó que són també aquells amb estudis universitaris (Font: Institut de la Joventut, Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat: Jóvenes y Unión Europea, 2015). 

Succeeix, a més, que un informe de 2014 de la Comissió Europea, amb 80.000 enquestes i entrevistes directes a empresaris, professors i alumnes de 8 països europeus, va concloure:

que ser graduat/da Erasmus redueix un 23% la taxa d’atur cinc anys després de la graduació, i a la meitat la possibilitat de ser aturat/da de llarga durada (més de 12 mesos);

que un 77% dels Erasmus graduats fa 10 anys té una ocupació directiva mitjana o alta;

que el 85% dels Erasmus ho fan amb la finalitat de poder tenir la possibilitat d’una experiència laboral a l’estranger, i que el 40% ho aconsegueixen, i es muden de país almenys una vegada des de la seua graduació davant el 23% dels que no van cursar el programa;

que la iniciativa és inclusiva i ofereix possibilitats a joves que provenen d’entorns familiars sense estudis superiors (el 46%);

que Erasmus+, el nou programa Erasmus, podria beneficiar fins a 4 milions d’estudiants durant 7 anys, incloent-hi estades de pràctiques, formació professional i experiències esportives;

que el 27% dels Erasmus coneixen la seua parella en les estades Erasmus, i el 33% assegura que la seua parella estable procedeix d’un país diferent del seu, un 20% més que els qui no han viatjat amb el programa;

que les parelles Erasmus han produït una collita de més d’un milió de bebès. 

No és poc. En realitat, ja és bastant comú (de vegades, desgraciadament, per la impossibilitat de tornada i la pèrdua de talent que implica) que els nostres joves es preparen laboralment a l’estranger; que formen parella amb persones foranes; que mantinguen un intercanvi fluid mitjançant xarxes socials amb persones de múltiples nacionalitats que van conèixer durant la seua estada; que viatgen a les seues localitats de residència o que els acullen i acompanyen en la pròpia. Una densa xarxa de contactes que, de segur, enriqueix les seues vides i amplia les seues possibilitats de treball en xarxa a una escala inèdita. 

Deixeu-me concloure. No sé què serà del Model Social Europeu, ni tan sols de la Unió Europea, d’ací a una o dues dècades: hi ha ombres incertes que planen sobre els dos projectes. Però em sembla que si han de sostenir-se, ho hauran de fer sobre la base del patró i de les relacions que el Programa Erasmus va anticipar i exemplifica. 

Moltes gràcies. 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464