Saltar apartados

Obertura del Curs Acadèmic 2016-2017

Alacant, 15 de setembre de 2016

L’obertura de curs és un acte acadèmic solemne i tradicional, un cerimonial carregat de simbolisme ritual que reuneix la comunitat universitària i els seus representants institucionals davant una àmplia representació de la societat alacantina amb la presència de les autoritats i representants dels nostres governs.

Siguen, per tant, les meues primeres paraules d’agraïment per acompanyar-nos.

Gràcies per estar hui ací, al paranimf, de la nostra universitat.

Voldria ara felicitar el prof. Lorenzo Abab per la lliçó inaugural del curs 2016-2017. Gràcies, Lorenzo, per la lliçó i per la teua magnífica tasca al llarg de tants anys a favor de de la nostra universitat.

Com correspon a un acte oficial, formal, d’obertura de curs acadèmic, inicie aquesta intervenció donant la benvinguda a la nova generació d’estudiants que s’incorporen en aquest curs, tant en estudis de grau com de postgrau. Amb 6.150 places de nou ingrés oferides, cobertes en un 96%, i amb més de 2.000 estudiants en llista d’espera, la Universitat d’Alacant respon ajustadament a les necessitats de formació de la nostra societat.

Voldria ara dirigir-me a tots els companys que acabeu de pujar a l’estrada per a recollir la medalla de plata o la placa que la Universitat, la vostra Universitat, us ha concedit. Aquestes distincions no són més que una manera simbòlica de reconèixer la dedicació i l’esforç cap a la universitat, ja siga per fer 25 anys que esteu al servei d’aquesta institució o per haver arribat a l’edat de jubilació.

Per als membres de la comunitat universitària que, dissortadament, ens han deixat al llarg del passat curs acadèmic, vull expressar-los el meu respecte i la meua consideració més sentits. 

Iniciem aquest curs acadèmic en un context polític, econòmic i social molt complex, ple d’incerteses que condicionaran, sens dubte, l’activitat universitària i m'agradaria fer algunes reflexions en aquest context.

No hi ha anàlisi econòmica que no subratlle la relació entre despesa per països en I+D i èxit econòmic. Més encara, aquesta correlació no ha fet més que incrementar-se, a mesura que nous països s’incorporen amb èxit a l’economia global i aposten per sectors capdavanters capaços de generar més valor afegit.

I què ha passat a Espanya amb la I+D? Doncs que hem desfet part del camí que encetàrem el 1986, quan invertíem en I+D solament el 0,56% del PIB, mentre Alemanya invertia aquell mateix any el 2,6% del PIB, quasi cinc vegades més que nosaltres.

Per si algú encara no se n’ha adonat, ací teniu una de les més rellevants i acumulatives raons que expliquen la asimetria actual entre les economies d’Espanya i d’Europa central i del nord.

Entre 2009 i 2014, en efecte, la inversió en I+D a Espanya ha passat de l’1,35% del PIB a l’1,23%, és a dir, ha empitjorat pel que fa a 1986 encara més la nostra posició relativa no solament quant als països capdavanters que encapçalen el rànquing, amb inversions superiors al 3% (el Japó, Finlàndia, i Suècia) i, fins i tot, al 4% (Corea del Sud i Israel). En la UE solament anem per davant de països com Polònia, Eslovàquia i Romania, i a la zona euro únicament Grècia està en posició més desfavorable que nosaltres.

L’altre vector necessari en el sempre enunciat però mai en realitat abordat canvi en el patró de creixement és la millora de l’educació. I en allò que ens pertoca, de l’educació superior.

I de nou aquest estiu, amb motiu de la publicació del rànquing de Xangai i el del Center for World University, que llisten les millors universitats del món, hem llegit els tradicionals laments sobre el fet que solament hi ha una universitat espanyola entre les 200 millors del món.

Però, ¿què ens diuen, de nou, les dades d’aquests prestigiosos, encara que discutibles, rànquings quant a la qualitat de les universitats espanyoles i la resta dels assumptes esmentats? Bé, per a resumir una argumentació que després desenvoluparé amb més detall, ens diuen que si hi ha poques universitats espanyoles entre les més prestigioses, el sistema universitari espanyol és el vuitè millor del món. I que, a més de mostrar una gran eficiència, és barat, com mostren altres estudis de l’OCDE o de la UE.

Segons el rànquing del Center for World University, en efecte, hi ha 41 universitats espanyoles entre les 1.000 millors universitats del món –d’un món, faig notar, en el qual es comptabilitzen 204 estats i més de 22.000 universitats–, totes públiques excepte una privada (la Universitat de Navarra), malgrat la joventut del sistema universitari espanyol.

Entre aquestes, per cert, la Universitat d’Alacant, que ja constava en el rànquing de Xangai de 2014 entre les 600 millors universitats del món. I amb alguns estudis, com el de Química, entre els 200 millors del món.

Les dades diuen també que, per als qui afirmen que hi ha massa universitats i massa universitaris, a Espanya arriba a la universitat un 52% de la població en edat d’accés davant el 56% a la Unió Europea i el 58% de l’OCDE, si bé un 22% dels titulats espanyols treballa en ocupacions de menor qualificació, mentre a Alemanya o a França aquesta situació afecta el 15%.

Una realitat que no parla solament del desajust entre l’oferta universitària i el mercat de treball, sinó, de nou, de l’escassa grandària de les empreses espanyoles i de la incapacitat de la nostra estructura productiva per a absorbir i aprofitar la formació oferida.

El nombre d’universitats públiques continua, d’altra banda, estable des de fa quasi dues dècades, encara que en el mateix període, certament, han proliferat les privades, a costa, això sí, d’una dràstica reducció, en els últims anys, dels requisits per aprovar-les i d’ajudes públiques. Circumstàncies a les quals m'he referit amb preocupació en els discursos d’obertura i de clausura d’anteriors cursos.

És a dir, si em permeteu reprendre l’argument/resum inicial d’aquesta part del discurs, d’una banda, cal reconèixer que els resultats de les universitats públiques espanyoles en els rànquings internacionals resulten ser manifestament millorables; no aconsegueixen l’excel·lència a la qual hem d’aspirar, la posició que hauríem d’ocupar d’acord amb la nostra renda per càpita. D’altra banda, el que es desprèn d’aquests mateixos rànquings és que som el vuitè millor sistema universitari del món.

No m’interpreten malament, no és autocomplaença. Sabem que necessitem reformes, i que, en molts aspectes, necessitem eixir de la “zona de confort” en la qual correm el risc d’instal·lar-nos en un món extraordinàriament mòbil i canviant. Però per a elaborar una teràpia adequada, primer cal disposar d’un diagnòstic precís dels problemes que tenim. I molt tem que aquests problemes no són aquells amb els quals ens han entretingut en els últims anys, ni aquells dels quals se’ns acusa.

Per exemple, un primer problema és l’escassa capacitat redistributiva dels estudis universitaris. L’accés a la universitat encara està excessivament filtrat per la situació social de les famílies, i una adequada i suficient política de beques hauria d’assegurar, almenys, que “la carrera oberta als talents” no es vera compromesa per l’absència d’oportunitats efectives.

El segon problema és l’elevada precarització de bona part del professorat (alt índex d’associats i altres figures contractuals barates i amb escasses perspectives de promoció, forçosament dedicades quasi en exclusiva a la docència), a més dels baixos salaris relatius de tot el cos docent i l’escàs reconeixement social que reben.

Continuem amb una taxa de reposició d’efectius, imposada des del Govern central, insostenible, tant en personal docent i investigador, funcionari i laboral, com en personal d’administració i serveis.

Persones que veuen entrebancades, per les restriccions legals i pressupostàries, les seues legítimes aspiracions: estabilització i promoció del professorat acreditat, dedicació docent, línies de recerca dels/de les investigadors/es, professorat associat i carrera professional del PAS.

¿Com atraure, tal com he dit en altres ocasions, els “millors i més brillants” amb salaris més baixos que altres cossos de l’administració? ¿Com assegurar-nos la provisió de talent si la carrera docent és llarga i complicada i bona part d’aquesta es desenvolupa en condicions laborals precàries? ¿Es pot demanar al professorat una vocació sense incentius que en cap altra professió qualificada seria demanada?

Som coneixedors, no obstant això, que en els països amb bons resultats econòmics i amb institucions inclusives, obertes i sòlides, la carrera docent, en qualsevol nivell, si bé és molt exigent, rep el major crèdit social, i que les remuneracions s’alineen amb l’estima pública que els correspon.

Finalment, el problema central de la universitat pública espanyola i que engloba quasi tots els altres és el del finançament. Clar i ras, és impossible que amb un finançament tan baix per alumne/a puguem competir amb els centres universitaris més prestigiosos i millor dotats, molts amb una antiguitat centenària.

No és casual, en efecte, que els països que dediquen més recursos a l’educació superior siguen també aquells que presenten millors resultats en l’àmbit universitari.

No voldria avorrir-vos, de nou, amb dades a l’abast de qualsevol, però les diferències en finançament per alumne/a entre aquelles universitats d’elit, a la cua de les quals se’ns insta a militar, i les universitats públiques espanyoles són tan aclaparadores que el que costa explicar és que el sistema universitari públic espanyol estiga tan amunt.

I en el cas de les universitats públiques valencianes ens trobem, a més, amb una situació molt dolenta a causa del finançament insuficient que patim des de fa molts anys a la nostra comunitat i que posa en risc la qualitat dels serveis.

Estem d’acord, doncs, en què l’excel·lència no és solament qüestió de recursos econòmics. Podem coincidir que la universitat pública espanyola es veu llastrada per disfuncions apreciables, encara que la meua selecció d’aquestes no coincideix amb els habituals arguments dels crítics ni amb les propostes de reforma, centrades quasi sempre en l’exigència de més rendiments amb menors ingressos.

Però els bons resultats són inseparables dels diners invertits, si aquests són ben utilitzats i si s’exigeixen comptes sobre l’ús i sobre les prioritats ateses. I no resulta congruent, per descomptat, que amb una mà se’ns exigisca l’excel·lència i amb l’altra se'ns desarme i se’ns neguen els més elementals mitjans per a obtenir-la.

Senzillament, no és un sil·logisme que se sostinga afirmar que el desenvolupament econòmic depèn de l’educació i la I+D, retallar les dues, i assignar-los després la responsabilitat de no contribuir, com haurien de fer-ho, al creixement i al prestigi del país, de manera que una nova ronda de retallades en l’educació pública quede justificada.

La coartada que justificaria aquesta retallada, com ha quedat palès en les polítiques d’anys anteriors, consisteix a sostenir que l’educació universitària resulta essencialment un benefici personal i no beneficis per al conjunt de la societat. I que, atès que els/les graduats/des poden esperar majors ingressos, allò que han de fer és pagar per eixe privilegi, amb independència de les positives contribucions econòmiques, fiscals, socials, polítiques i culturals que els/les egressats/des aporten al conjunt social, ratificades en tants estudis als quals he fet referència en discursos anteriors. Per exemple, els de l’IVIE sobre la productivitat del sistema universitari valencià.

De manera que, suposadament, una educació finançada amb fons públics és insostenible i, per tant, negligible, encara que el sistema alternatiu resulte ser més car que l’anterior, i en el cas del nostre país menys eficaç i eficient, fet que enfronta les famílies i els/les estudiants a la possibilitat d’anys de deute que no és assumible, com ja succeeix en l’inequitatiu model universitari anglosaxó.

És eixe model una opció per al nostre país? Permeten-me que ho dubte, quan el gruix de la investigació i els millors professors fungen en el públic.

Sí, sense finançament suficient, estable i adequat –és a dir, dedicat a millorar l’eficiència i no a projectes ruïnosos i despeses improductives, que llastren el nostre futur– no hi ha paradís.

Ho saben bé aquells territoris, com la Comunitat Valenciana, que pateixen un dèficit reiterat de finançament i inversió, i que es veuen sotmesos a un espoli fiscal, pel qual una comunitat més pobra que la mitjana, amb una renda per càpita un 12% inferior a la mitjana espanyola i una desocupació més elevada, finança comunitats més riques i, fins i tot, algunes que tenen una renda per càpita superior a la mitjana estatal.

Una situació paradoxal que deriva no solament dels errors de les successives reformes del sistema de finançament autonòmic, que en cap moment van aconseguir que la mitjana d’ingressos per habitant de la Comunitat fóra equiparable a la mitjana de la resta d’autonomies, sinó que enfonsa les seues arrels en les menors dotacions públiques ja en el franquisme i en els primers anys de la Transició, la base sobre la qual es van calcular els recursos destinats a cobrir els serveis transferits, com ara sanitat i educació.

La discriminació, doncs, ve de llarg i no ha canviat res al llarg de dècades.

En conseqüència, donem suport sense fissures a la Generalitat Valenciana, com donàvem suport a l’anterior govern en la seua reclamació d’un sistema de finançament més just i també de nivells d’inversió per càpita ajustats al pes poblacional i econòmic de la Comunitat. I d’una reestructuració de l’inassumible deute que garantisca la suficiència dels recursos i l’equitat en la distribució. Que garantisca els drets i oportunitats dels/de les valencians/es en igualtat amb la resta dels espanyols, com és l’obligació, fins avui incomplida, de qualsevol govern.

Però demanem també un repartiment més equilibrat del finançament i de la inversió per càpita a l’interior de la Comunitat.

Diversos estudis, en efecte, sobre els comptes públics territorialitzats, fonamentalment els presentats per INECA (Institut d’Estudis Econòmics d'Alacant) mostren que la província d’Alacant no solament ha sigut discriminada en inversions en infraestructures en els Pressupostos Generals de l'Estat en els últims anys (2008-14), d’acord amb el pes productiu i poblacional d’Alacant, sinó també en les inversions de la Generalitat Valenciana.

No entraré en xifres, i sense ser economista m’ha semblat entendre que les balances fiscals les carrega, en ocasions, el diable, i que hi ha diverses formes de càlcul que llancen resultats diferents (per flux monetari o per càrrega-benefici).

Però hi ha algunes dades incontrovertibles. Per exemple, la renda per càpita dels/de les alacantins/es és inferior a la de la Comunitat en més de 2.000 euros, la qual cosa, en si mateix, justificaria una major inversió de la Generalitat, que aproxime la renda dels/de les alacantins/es a la mitjana de la Comunitat i asfalte les seues oportunitats de futur. I tampoc és gens segur que els/les alacantins/es rebem serveis i estiguem dotats d’infraestructures al mateix nivell que altres territoris de la Comunitat, atesa la intensa centralització asimètrica.

Que jo sàpia, d’altra banda, no hi ha dades sobre comptes territorialitzats per al període anterior a 2008. Però sí un cert sentiment de greuge, que abans de condemnar convé analitzar perquè és d’antiga data.

El president Puig, en el seu discurs de presa de possessió, va assenyalar que es proposava cosir tots els territoris de la Comunitat, “des del Pilar de la Foradada fins a Vinaròs”. I també que detestava “el victimisme, però més encara la injustícia”.

Hi estic totalment d’acord, tant amb la seua voluntat de vertebrar el territori com amb el seu rebuig a un victimisme que solament produeix ressentiment i divisió. ¿Però podem afirmar que el finançament per habitant de la província d’Alacant ha sigut just en relació amb les altres dues províncies que formen part de la Comunitat? Som els que vivim i treballem a Alacant menys productius que els nostres veïns de la Comunitat?

Fins i tot si fóra així, i no ho crec en absolut, una col·lectivitat política ho és si és solidària entre si, si es fa ressò del mateix afany d’equitat que serveix de reclam en un conjunt polític més ampli.

La província d’Alacant, com la Comunitat sencera, és molt diversa. I malgrat el monocultiu de la construcció i del turisme en els anys previs a la crisi, quan moltes empreses van preferir obtenir grans i ràpids guanys invertint en el sector immobiliari en comptes d’adaptar les seues estructures a la redoblada competitivitat de l’escenari global invertint en tecnologia i capital humà, conserva les potencialitats i recursos d’un sistema de ciutats equilibrat amb capacitats productives insuficientment explotades i pobrament recolzades pel sector públic.

Els nostres reptes són, d’altra banda, els del conjunt de la Comunitat Valenciana amb vista a guanyar competitivitat: millorar clarament la productivitat de les nostres empreses, afavorir i donar suport a la seua internacionalització; procurar millores significatives en la qualitat dels serveis del sector públic, un sector públic que ha d’apostar decididament per un canvi de model productiu basat en la reindustrialització i en la requalificació dels sectors tradicionals; millorar en educació i progressar en la col·laboració entre empreses, universitats i institucions públiques i privades.

No hi ha, em sembla, un altre fonament sobre el qual recolzar les nostres possibilitats de futur. I si així és, hem de demanar que les millores en l’educació superior siguen també equitativament finançades sobre la base de criteris objectius i no de proximitat geogràfica al poder polític o a la continuïtat de mals hàbits que reforcen, en els usos interns, una centralitat injusta. No siga que el que reclamem de l’estat central i li imputem, no es complisca i siga descurat en els nostres llocs.

Habitem, certament, un territori privilegiat, ple de cultures productives, de múltiples talents i de riques i, en el millor dels sentits, exportables tradicions.

No hem perdut encara eixe horitzó possible, en un dels espais potencials més rics d’Europa, encara que ens hem obstinat a malbaratar-lo a força de curtterminisme, de conformitat, de feroç i asocial individualisme, d’autocomplaença, d’esquilar el territori i d’incapacitat per a imaginar i connectar amb un futur que, quan ja crèiem tenir les respostes, ens ha canviat les preguntes.

Necessitem, en canvi, visió i imaginació estratègica. Necessitem tornar al nostre passat, no tan llunyà, per a reconstruir el nostre futur. Necessitem creure en nosaltres i dotar-nos de les eines per a explorar-lo a fons. Necessitem… educació, eixa paraula.

Moltes gràcies. 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464