Saltar apartados

Pregó, com a mantenidor, de les Festes de Moros i Cristians d'Ibi

Ibi, 10 de setembre de 2016

Molt bona nit.

Voldria, en primer lloc, agrair, en la persona del seu president, José María Rodríguez Mellado, a la Comissió de Festes de la Federació de Comparses de Moros i Cristians d’Ibi, l’amable invitació que m’han fet perquè oficiara com a mantenidor en les celebracions d’enguany, que confesse que vaig assumir sense sòlids coneixements sobre la localitat i les tradicions d’aquesta, però amb el pressentiment que la seua trajectòria, al llarg de l’últim segle, no només era una història de superació, de resiliència, d’adaptació innovadora, d’aprenentatge i, en definitiva, d’èxit, sinó, també i per tant, un exemple per a tota la província en els borrascosos temps que arrosseguem.

És cert que mai va haver-hi temps que no fora difícil, però actualment la taxa de canvi és tan accelerada i la magnitud d’aquest tan profunda que, si, per un costat, ens promet oportunitats, innovacions, creixement, transformació de nosaltres mateixos i del món, d’un altre, amenaça també amb destruir tot el que tenim, tot el que sabem, tot el que som: els ancoratges, en fi, de la nostres vides.

Ibi ha conegut de prop, en les successives crisis des dels anys 80, aquesta amenaça, i no obstant això ha sabut reinventar-se a consciència, i adaptar-se a les transformacions en l’estructura productiva i a les oscil·lacions dels mercats, sobre la base d’una forta cultura industrial, que conserva, no obstant això, un clar sentiment de comunitat i sòlids vincles interhumans, patents en la festa que, precisament, avui celebrem.

Veuran, les últimes dècades s’ha imposat un discurs que sosté que les nostres economies s’han transformat radicalment. Que hem accedit a una era “postindustrial”, i que la indústria manufacturera ha perdut rellevància, en favor dels serveis basats en el coneixement.

En temps més recents, amb la generalització d’internet, el progressiu finançament de l’economia i el sorgiment de “l’economia del coneixement” molts, fins i tot, van argumentar que la capacitat de generar, processar i produir informació i coneixement en comptes de béns s’havia tornat crucial. I que aquells sectors basats en aquests passarien a ser els sectors d’avantguarda en els països desenvolupats que estaven experimentant la desindustrialització. La indústria manufacturera era considerada, en conseqüència, una activitat de categoria inferior, que convenia traslladar als països en desenvolupament amb mà d’obra més barata.

No discutiré ací i ara fins a quin punt, en molts països desenvolupats, la caiguda de la participació del sector manufacturer en el PIB és només aparent.

Tampoc em detindré en el fet que el sector industrial ha sigut, des de sempre, el motor i el centre d’aprenentatge de l’economia, de manera que moltes de les innovacions organitzatives del sector manufacturer han sigut transferides a la resta dels sectors, i singularment als serveis.

Però sí que cridaré l’atenció sobre el fet que la qualitat del “coneixement”, abans que la naturalesa física de les coses produïdes, va ser sempre, i no solament ara, la que va enriquir els països més desenvolupats des de la primera Revolució Industrial. I que, com bé saben les vostres empreses, molts dels serveis d’alta productivitat (com disseny, enginyeria, consultoria, els serveis d’informació o d’I+D, la informàtica, el màrqueting, etc.) són tantes vegades serveis per a productors, que els seus principals clients són les empreses industrials.

Vivim, doncs, si es vol, en societats postindustrials des del punt de vista de l’ocupació, si obviem la subcontractació i la reclassificació estadística de moltes activitats de serveis, les destinatàries finals de les quals són empreses industrials.

Abandonem, doncs, el perillós somni d’una societat desindustrialitzada, tant més si prenem en consideració que les societats que millor han resistit els embats de la crisi recent són, precisament, aquelles que segueixen tenint una alta proporció de la indústria en la producció i, fins i tot, en l’ocupació (d’Alemanya a Corea del Sud, de Suïssa a Singapur).

Afortunadament, Ibi, com d’altres, encara que insuficients, localitats del nostre país, va saber, i ha sabut més recentment, eludir aquest risc. I fer-ho des de la iniciativa dels seus mateixos veïns que, en un procés d’aprenentatge continu i de constants increments de la productivitat, han explotat amb èxit habilitats decantades al llarg de dècades.

Permeteu-me, per tant, dir-ho sense embuts: si hi haguera més “Ibis” a la nostra província, aquesta no estaria sumida en l’estancament que tants indicadors revelen. I, sobretot, no veuria encegat el seu futur i guanyaria autosuficiència i confiança.

A diferència, a més, d’altres localitats de la província no van ser els dons naturals d’Ibi els que van determinar la seua fortuna. Bé al contrari, una terra escarpada i poc fèrtil, un clima àrid i l’escassa extensió del terme municipal van limitar el creixement econòmic i demogràfic d’un municipi plenament dependent d’un sector agrícola per a l’explotació del qual no gaudia de bones condicions durant el segle XIX i bona part del XX.

En l’ocasió, no obstant això, la geografia no va segellar el seu destí. L’alternativa, en efecte, a una agricultura de secà poc productiva van ser el comerç de la neu i la indústria geladera derivada d’aquesta activitat, que va saber expandir-se per Espanya i àdhuc l’estranger des de finalitats del segle XIX, i va posar Ibi, per primera vegada, en el mapa i i va exposar als seus veïns al contacte amb un món tan ample com a aliè.

Que no hi ha sectors condemnats a la desaparició, sinó tecnologies obsoletes és, a més, un fet que a Ibi va començar a corroborar-se des de finalitats del segle XIX, quan uns llauners, que fabricaven utensilis domèstics –cresols, lleteres, setrills, motles per a gelats, etc.- van decidir replicar a una grandària reduïda els objectes que venien habitualment en les fires i mercats ambulants de la comarca, tot i que Ibi mancava llavors de ferrocarril i carreteres, i únicament disposava de camins de carn, de vies pecuàries amb Alcoi, Villena i altres nuclis pròxims.

I ja que els que manufacturaven les llaunes, les transportaven per a la seua venda en una tartana tirada per un burret, la tartana prompte va ser incorporada com un joguet desitjat pels xiquets i les xiquetes dels seus clients habituals, amb un èxit tan gran que avui és el símbol del poble i el màxim guardó que concedeix la vila d’Ibi a les persones i entitats que es fan mereixedores de reconeixement públic.

Des d’aquell llunyà 1910, fa més d’un segle, quan Ibi tenia poc més de 3.500 habitants, fins als anys 50 del segle passat, quan s’inicia el boom del joguet, tanmateix, la indústria no va descansar i va afinar les seues estratègies, va diversificar i va personalitzar els productes, va introduir rèpliques d’utensilis moderns i va incorporar el color.

Però és a partir dels anys 50 i, sobretot, dels 60 i 70, que els equilibris socials que, fins a aquell moment, havien romàs quasi immutables, es trastoquen, i la demanda de mà d’obra fa créixer desmesuradament la població iberuda, que passa de 4.000 habitants el 1950 a 20.000 el 1980.

És a dir, en només tres dècades la població d’Ibi es quintuplica i es modifica la seua composició. Si des que hi ha registres demogràfics, i al llarg de quasi un segle, els veïns d’Ibi van oscil·lar entre els 3.000 i els 4.000 habitants, amb una escassa participació d’immigrats de localitats adjacents, normalment per llaços matrimonials, a la conclusió d’aquelles tres dècades prodigioses Ibi canvia radicalment.

On predominava una població autòctona, culturalment homogènia i absorta, els arribats per la crida del gran enlairament econòmic van passar a representar dos terços dels seus habitants. I on hi havia niuat la desconfiança cap als “altres”, els desconeguts, els forasters, s’instal·la la diversitat, la variació, la mixtura, un procés inevitablement llarg i no exempt de riscos i fractures.

El vector essencial d’aquest canvi formidable, al mateix temps cultural i demogràfic, va ser la indústria del joguet, una indústria vibrant i protegida, que, no obstant això, ja en els anys 80 va patir l’embat de la doble competència dels joguets d’alta qualitat procedents de la llavors Comunitat Econòmica Europea, a la qual Espanya començava a incorporar-se, i dels productors amb mà d’obra molt més barata del sud-est asiàtic i altres països de nova industrialització.

Afortunadament, però gens estranya, tant el sector com Ibi van saber respondre al desafiament i reinventar-se gràcies a les economies externes de localització, que permeten una major especialització en un dens teixit de petites i mitjanes empreses, que van possibilitar l’obtenció d’economies d’escala i d’aglomeració, una elevada diferenciació del producte final i una gran flexibilitat productiva.

Després de la crisi dels 80, assistim, doncs, a Ibi a un procés de diversificació industrial, en bona mesura induïda per la reestructuració del sector del joguet, raó per la qual les grans fàbriques externalitzen diverses fases de la producció, i promouen la creació de petites empreses especialitzades, que fan activitats auxiliars i complementàries, que proveeixen de productes semielaborats a les empreses del joguet.

Aquesta mateixa elevada especialització facilitarà, no obstant això, que aquestes petites empreses cobren autonomia davant del joguet, i possibilitarà el subministrament de productes a empreses que pertanyen a altres sectors, de manera que, malgrat el pes que encara conserva el sector del joguet, a Ibi es donen cita des dels anys noranta les indústries més diverses: plàstics, transformats metàl·lics, matriceria, motles, embalatges, siderúrgia, automoció, etc., que formen una àrea d’una forta especialització en la subcontractació de processos industrials, amb més de 500 empreses, que té, a més, el tercer polígon industrial més gran de la província, malgrat ser Ibi per població el municipi número 21 de la província.

En el cas d’Ibi, a més, importa ressaltar el paper que ha fet un conjunt d’agents institucionals i socials, com IBIAE, l’Associació d’Empresaris d’Ibi, o AEFJ, Associació Espanyola de Fabricants de Joguets, les accions concertades dels quals fan un gran paper, en facilitar la col·laboració entre els mateixos empresaris i la posada en marxa d’iniciatives que beneficien el sistema productiu local en el seu conjunt, en aliança amb l’Institut Tecnològic del Joguet (AIJU) i altres centres d’investigació, com la mateixa Universitat d’Alacant.

En aquest terreny, no obstant això, la meua impressió, només la meua impressió, és que queda molt per fer. Les administracions han de donar suport més centralment i sistemàtica a les empreses que formen la base de l’economia local. I aquestes, al seu torn, han de col·laborar més entre si tant per a superar, en molts casos, les limitacions de l’escassa grandària d’aquestes amb vista a tractar transformacions i problemes de gran magnitud i d’ordre global, com per a associar-se en l’accés a determinats inputs i serveis en els quals la col·laboració interempresarial rendiria més rèdits que les solucions individuals i la competència.

Ibi és, de totes maneres, molt més que economia, molt més que treball, encara que la tenacitat emprenedora i el treball defineixen la seua medul·la. És, a més, una ciutat amable, acollidora, integradora. Hi ha prou, per a saber-ho, amb repassar l’evolució demogràfica d’aquesta, constantment i puixant ascendent des dels anys 50 del segle passat fins a l’actualitat.

En conseqüència, una localitat que des de fa més de sis dècades acull persones nascudes en altres llocs s’ha consolidat com un lloc de convivència, de pluralisme moral, fusionador de cultures diverses i en el qual el caràcter emprenedor de la seua gent es va aliar amb la comprensió que no hi ha una única manera de respondre la pregunta sobre com cal viure.

Ibi és, per descomptat, a més, les seues cèlebres i nombroses festes, i d’entre aquestes la que m’ha portat ací, en la seua companyia: les Festes patronals de Moros i Cristians en honor de la Mare de Déu dels Desamparats, una festa que és, al mateix temps, una celebració religiosa, tradicional i lúdica, com moltes altres que tenen lloc en la nostra geografia.

Que és una festivitat de caràcter religiós es dedueix del fet que les festes patronals tenen l’origen en la devoció al patró o patrona de cada localitat, i en agraïment a la intercessió demandada als mateixos davant de les calamitats i els desastres, sempre aguaitants, que podrien abatre’s sobre les comunitats (sequeres, catàstrofes naturals, guerres, pandèmies, etc.).

En el cas d’Ibi, per exemple, és a partir 1731, quan arriba a la localitat la primera imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, que comencen a celebrar-se les festes de setembre, de manera que, com ha posat en relleu José María Ramírez Mellado, l’enciclopèdic cronista d’aquestes festes i el president de la seua Comissió, la Festa es troba indefectiblement lligada a la devoció mariana, una devoció documentada des del 1586 i que està en el centre de cadascun dels esdeveniments importants que la jalonen.

La tradició històrica es nodreix de fonts diferents, amb origen en la confrontació moro-cristiana medieval, però actualitzada per esdeveniments posteriors, des de la pressió conqueridora turca i la pirateria barbaresca sobre les nostres costes, que van instituir la Soldadesca, antecedent de les actuals comparses, que totes les poblacions concernides tenien l’obligació de mantenir, fins a les guerres colonials de finalitats del segle XIX i les primeres dècades del XX en el nord d’Àfrica.

Finalment, està, sense més, la festa, l’exaltació de la comunitat, de la fraternitat i de l’alegria, el ciment anualment revocat de la societat, l’embolcall de les nostres escasses certeses en un món incert i insegur, quan la comunitat, la família, la religió, la nació, l’autoritat i, fins i tot, la identitat o el sentiment de pertinença a una classe s’estan veient sacsats per un vent inclement deslligat per forces que no comprenem ni, molt menys, controlem.

La Festa existeix, per tant, perquè el temps no ens esborre, per a conservar el record del que hem sigut i constatar en què ens hem convertit, per a conjuminar memòria de la nostra història comuna i desig d’un present que no cessa de canviar. Per a seguir sentint-nos vius, baules en la cadena de l’ésser i de la vida i en la reiteració d’una festa centenària, present etern que es fa història i es replica a si mateix, persistència que el temps modifica.

I és que algunes tradicions, com aquesta Festa que celebrem, són els esculls de coral de les nostres vides, l’ancora de les nostres biografies, la confirmació, un any més, que estem vius i la celebració d’aquest fet i de la vida amb els nostres éssers més volguts, els que sempre ens van acompanyar i acompanyen; els que, coneixent millor que ningú les nostres indefectibles defectes, no obstant això, van aprendre a apreciar-nos; els que, col·laborant estretament en el treball es disposen a compartir també els espais i els temps del seu oci festiu.

Crec saber que la trama d’una comunitat ve confirmada per la seua història i les seues tradicions compartides, els seus costums i els hàbits comuns, que las festes commemoren.

I què és la festa? Per descomptat, d’entrada, una suspensió temporal de la rutina, un trencament dels usos ordinaris, uns dies d’estupor sense argila, un avís a la gent perquè recupere el sentit profund de l’amistat mai perduda, sempre recuperada, el pler d’estar junts, la conversa infinita, como si mai s’hi haguera interromput.

Com si parlar i haver-se conegut fóra el més comú en les seues vides. Com si en riure junts respiraren junts. Com si totes les comparses que comparteixen la festa i els seus espectadors foren un únic cor discordant, però uníson.

Un cor que es balanceja al compàs del deliri hipnòtic de la música quan aquesta es referma, que es complau en l’olor acre de la pólvora, en la fascinació dels brodats, en el rumor i el frec del joc interminable, en el públic, en el tronar incessant de la pólvora, en aquest breu temps inhàbil i festiu d’intensitat madura, com de vi constantment renovat en odres vells, quan setembre ens regala el feliç somriure de qui ha begut massa.

Però deixeu-me dir-vos, la festa és de tots, és una festa inclusiva, participativa, emotiva, divertida i sentida. I són els càrrecs del 2016 els qui la representen, la lideren i la guarden. Són els capitans moro i cristià … (de … ) i … (de … ) els qui la lideren i els màxims representants de la festa; Les bandereres les qui porten la bandera de les comparses del bàndol moro i del bàndol cristià, fet que es considera un alt honor, els senyals d’identitat de la festa, les banderes Mora i Cristiana, l’orgull de la festa. A tots ells, als càrrecs moros i cristians 2016, vull felicitar-los, donar-los la més sincera enhorabona i desitjar-los unes magnifiques festes en què representen la festa morocristiana iberuda.

Deixeu-me anar acabant, perquè, com a solc dir, el que és breu, tant si bo com si és dolent, millor.

Què m’ha ensenyat Ibi?

El que he après d’Ibi és que l’atzar és bon soci de la necessitat.

Que la innovació és més probable en el sector industrial, que, a més, de crear vincles amb altres indústries, genera més externalitats positives per a la resta de l’economia.

Que la majoria de les millores en els nivells de vida són resultat dels augments en la productivitat, i que els increments en la productivitat són endògens, resultat d’un aprenentatge acumulatiu i continu.

Que la localització del coneixement (tant a nivell espacial com tecnològic) permet no solament aprendre-fent sinó aprendre a aprendre aprenent; és a dir, aplicant-se a fer cada vegada millor les coses mitjançant innovacions successives.

Que res d’açò hauria sigut possible sense el suport explícit i la voluntat constant d’un poble admirable, laboriós, tolerant i procliu a la innovació, amb agents institucionals i socials actius, sempre disposat a encarar el futur en comptes de quedar atrapat en la sal del seu passat.

No és poc. Però la festa, reparadora dels treballs i els dies comuns, ens espera, amb la seriositat dels motius religiosos, però també amb la commemoració de les tradicions i les continuïtats que ens doten d’identitat i sentit. I, per descomptat, amb la celebració de l’alegria de saber-nos vius i units, muscle contra muscle, com quan desfilen les comparses, com si ni tan sols l’eternitat poguera canviar-nos.

He escrit en algun altre pregó que una ciutat és un immens dipòsit de memòries individuals i referències comunes. És, en definitiva, memòria de l’espai i del temps, el registre de col·leccions de successos que han transformat el lloc i d’esdeveniments assentats en la memòria col·lectiva després de passar pel tamís de la durada, el temps llarg de la història.

I que res no perdura, no obstant això, si no som capaços de donar-hi nom, de nomenar-ho, d’inscriure-ho en una narració, en un relat, que els aporte ordit i raó: de donar-hi, en fi, un significat.

M’agrada pensar en els discursos i pregons en els quals he participat com a part d’aquest relat anualment reiterat. I em plau pensar que, des d’avui, forme part de la història d’Ibi i de la seua festa, fins i tot a escala molt menuda, de la mateixa manera que Ibi, de la trajectòria de la qual tant he après, ja forma part de la meua història.

Festers i festeres, iberuts i iberudes, que la festa comence!

En nom de la Universitat us desitge fortuna, felicitats per a tots els agents actius de la Festa, festers i festeres, per als alegres partícips, iberuts d’origen, i per a tots aquells que, acollits en la ciutat en temps més recents, la senten com a pròpia, com la promesa d’una integració duradora en un entorn que ha aconseguit conjuminar la calor i la intimitat d’un poble laboriós i els serveis, les provisions i les oportunitats d’una ciutat amb futur i que prospera. D’una ciutat que no mira cap a arrere i que practica l’esperança activa.

Moltes gràcies, i que la bellesa d’aquestes festes us acompanye. Sempre.

 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464