Saltar apartados

Presa de possessió com a rector magnífic de la Universitat d'Alacant

Alacant, 25 de maig de 2016

Deixeu-me, primer de tot, que us done les gràcies per haver-nos volgut acompanyar avui ací, al Paranimf de la nostra estimada Universitat d’Alacant. I especialment al nostre president de la Generalitat i a totes les autoritats i representants de la societat civil alacantina, la vostra presència és per a mi i per a l’equip que m’acompanya un motiu d’enorme gratitud i reconeixement, perquè representa i fa visible el compromís que compartim amb aquesta Universitat, amb els seus valors i amb els seus objectius. 

Voldria, també, mostrar el meu agraïment al conjunt de la comunitat universitària per la renovada confiança que ha dipositat en mi i en els meus equips rectorals; en l'equip rectoral del passat mandat i en el que avui pren formalment possessió, amb les continuïtats i els canvis que el temps i les decisions personals dicten i aconsellen. 

No diré, en absolut, que l'absència de competència siga bona. Al contrari, la trobe inconvenient i empobridora, ja que el debat de les diferents propostes contribueix a mantenir viva la conversa pública i la diversitat d'opcions en les respostes a les mateixes preguntes, o en la renovació de les preguntes, per parafrasejar un dels nostres distingits honoris causa, Mario Benedetti. 

Voldria, no obstant això, interpretar la meua candidatura única com un signe que, en un temps d'expectatives minvants i de greu clausura d'oportunitats, el nostre govern ha merescut una aprovació significativa, fins i tot quan les circumstàncies deixaven poc de marge per a polítiques més expansives i ambicioses. I que la nostra gestió ha sigut considerada solvent i ajustada als límits del que era possible, però també creativa i proactiva en resposta a aquests límits. 

No puc sinó agrair, a més, a tots els que es van veure sotmesos a sobreesforços sense recompensa, que hagen tornat a confiar, amb prop d'un 75% del vot emès, en els qui ens vam veure obligats a administrar l'escassetat, racionalitzant la despesa, practicant la transparència, el control analític i l'ajust continu en funció de resultats, corregint les disfuncionalitats que els nous mals temps actualitzaven o posaven en relleu. 

No han sigut, no, anys fàcils, anys en els quals sonara una música fàcil i tranquil·litzadora per a les universitats públiques ni per al seu futur, amenaçat en múltiples fronts i per diversos factors i actors, com he tingut ocasió de subratllar en les meues intervencions al llarg d’aquests anys. 

I és per això que vull fer constar un agraïment molt especial als vicerectors i a les vicerectores que avui deixen el càrrec, i que em van acompanyar en el passat mandat: José Vicente Cabezuelo, Francisco Maciá, Cecilia Gómez i Aránzazu Calzada. I amb ells i elles, i a tots els qui, d'una manera o d’una altra, i en les responsabilitats més dispars, van treballar i treballen dia a dia, colze a colze, amb mi, perquè la Universitat millore constantment en les seues funcions bàsiques i cobre la visibilitat i la rellevància de futur que mereix. Sinceres i sentides gràcies a totes i a tots. 

També, en aquest capítol d'agraïments, voldria reconèixer el conjunt de la comunitat universitària per la seua implicació, durant el procés electoral, al debat sobre la definició d'un model d'universitat d'acord amb els temps; uns temps difícils però decisius, en els quals ens juguem un futur que urgeix, i en el qual la universitat està cridada a desenvolupar un paper decisiu. 

Tingueu la seguretat que l'equip de direcció que presidisc, format per dones i homes de provada solvència acadèmica i amb dilatada experiència en la gestió, sabrà estar a l'altura dels reptes que afrontarem els propers anys. A elles i a ells, finalment, vull agrair el seu indispensable suport, la seua col·laboració, implicació i compromís constant amb un projecte de modernització de l'educació superior. 

La determinació, en fi, de la millor aliança entre la veritat, la bondat i la bellesa. La consecució d'una universitat, com he repetit, que s’ha de comportar com una organització que aprèn, una organització intel·ligent en la «societat de l'aprenentatge», un agent actiu en la gestió del canvi i en el projecte de configurar una societat competitiva, oberta i plural, que ni oblida ni es mostra negligent amb els seus senyals d'identitat ni amb la seua llengua. 

És per això que assumisc com a propi el projecte de convertir la Universitat d'Alacant en una universitat socialment responsable, una universitat, com vaig assenyalar en el meu discurs de presa de possessió de fa quatre anys, que aposta per la qualitat. 

Una universitat que faça de la formació i la investigació, l'eix bàsic de la seua acció.

I amb aquesta finalitat, oberta a rebre les demandes socials en matèria de formació i investigació per al nostre entorn con es el cas de les demandes existents en estudis biosanitaris com el cas de medicina i el creixent clúster sanitari en el nostre territori alacantí. 

I, també, tant el conjunt de propostes que vaig presentar en el meu programa per a millorar la gestió de la recerca, com l'aposta pel Parc Científic, complementat pel Parc tecnològic, s’han d'entendre com la punta de llança d'un nou model empresarial basat en la recerca, la innovació i el coneixement, i en la generació d'una ocupació de qualitat en el nostre entorn. 

Una universitat internacionalitzada i global. 

Tant l'Espai Europeu d'Educació Superior com l'Espai Iberoamericà del Coneixement han de ser referència obligada en l'estratègia de la Universitat per a l'atracció d'alumnes i professors i en la promoció de la mobilitat internacional, a la recerca de la nostra integració en xarxes transnacionals de producció i transferència de coneixement. 

I el Campus Iberoamericà de la UA (CIUA), la prefiguració d'un campus d'excel·lència i una aposta de futur que pretén, bàsicament, coordinar i impulsar les iniciatives de la UA en matèria de formació, i investigació, amb l’Espai Europeu d'Educació Superior. 

Una universitat permeable als estímuls externs, sensible a l'ètica de la innovació (tecnològica, econòmica, social o cultural) i al valor de la creativitat.

Una universitat, també, compromesa amb el seu lideratge natural en la societat del coneixement, la innovació i el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació. 

Una universitat compromesa amb la promoció dels valors d'una societat democràtica, solidària i sostenible. 

I atenta al foment dels valors cívics dels quals és portadora, incloent-hi les polítiques socials que ja formen part del seu patrimoni i en les quals vam ser pioners: la solidaritat i el desenvolupament sostenible; la igualtat d'oportunitats entre homes i dones; l'atenció a la diversitat funcional, i l'atenció a la diversitat etnicocultural i a la diversitat afectivosexual. 

Una universitat que gestione els recursos públics de manera eficaç, eficient i transparent. 

Una universitat, lloc de trobada de tots els agents socials que poden i deuen definir l'orientació del futur del nostre desenvolupament, i que han de trobar-hi un espai encaminat a la qualitat i guiat per la competitivitat, internacionalitzat, obert, innovador i capaç d'assumir el lideratge en la societat del coneixement. 

Aquestes, entenc, són les peces d'una universitat socialment responsable. Però responsable davant de qui? Abans de res, davant de la societat local, que és el terrer que ens nodreix, en el qual arrela, i a l'arrelament, continuïtat i desenvolupament del qual hem de seguir contribuint. I ho farem apostant per una inserció més rica en el teixit econòmic, social i cultural de la província.

En el terreny econòmic, a través del Parc Científic i del Parc Tecnològic, com a referències de generació d'empreses innovadores i d'ocupació de qualitat, ja que, sobretot, l'objectiu fonamental d'un Parc Científic és incrementar la riquesa de la comunitat que l’acull i impulsa, i constituir-se en motor del seu desenvolupament, promovent la cultura de la innovació i la competitivitat de les empreses i institucions generadores de saber instal·lades al parc o que hi estiguen associades.

I en el terreny social i cultural, a través de programes específics que impulsen la comunicació a la societat de totes les iniciatives (formatives, investigadores, tecnològiques, culturals i de responsabilitat social) que tinguen l’origen en la universitat. I mantenint l'obstinació en noves i més riques formes de col·laboració amb entitats públiques i privades en favor d'actuacions i polítiques que siguen identificades com a decisives per a redefinir la posició de la província en el conjunt de l'estat i en un món que viu no una època de canvis, sinó un canvi d'època.

És també el nostre propòsit contribuir a vertebrar la província a través de la consolidació de la implantació territorial de la Universitat mitjançant el desenvolupament de la Xarxa de Seus Universitàries, ampliada als municipis amb els quals es tenen acords previs, garantint una programació estable en cadascuna i afavorint la interacció entre els municipis de cada comarca i entre les diferents comarques. 

Mireu, la província d'Alacant, la nostra província, és una paradoxa. Cinquena d'Espanya per població i aportació al PIB, ocupa, no obstant això, una posició dolorosament baixa en PIB per càpita i desconcertantment alta en altres indicadors negatius de desenvolupament com la taxa de desocupació, la precarietat en el treball, l'economia submergida, els nivells salarials o el grau d'opacitat.

I és segur que, d'entre totes les províncies de la Comunitat Valenciana, molt maltractada en termes de finançament i d'inversió pública.

No és una cosa de la qual puguem enorgullir-nos, quan vam ser un dels territoris més puixants de l'estat, amb un dels sistemes de ciutats més equilibrats i una estructura productiva diversificada, que, amb la crisi dels setanta, va començar a constatar els seus límits. I que, ja en els noranta, mostrava clars símptomes d'esgotament, malgrat les fructíferes reconversions d'alguns sectors productius, supervivents però aprimats, i interessants noves experiències en el teixit econòmic.

Pràcticament sempre, tanmateix, a esquena dels poders públics, sense comptar amb prou complicitat i suport institucional de la seua part, encastellats en el nostre tan tristament cèlebre individualisme: tan positiu, útil i mobilitzador d'iniciatives, d'una banda; tan incapaç i negatiu per a afrontar un futur incert, sumar recursos, compartir informació i guanyar dimensió, d'una altra.

«¿En qué momento se jodió el Perú?», es preguntaven Zavalita i Vargas Llosa en Conversación en La Catedral. «En qué momento se jodió Alacant?», podríem preguntar-nos nosaltres, si em permeteu l'expressió altisonant, que solament em permet utilitzar emboscat en la cita del mestre de la llengua i president de la Fundació Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, impulsada per la nostra Universitat. I per què i com?

Hi ha, de segur, moltes i molt diverses respostes a aquesta pregunta, tantes com diversitats hi ha a la nostra província, una dada freqüentment ignorada i origen, per cert, de nombrosos malentesos, fins i tot amb els qui compartim comunitat. Però convindreu, potser, amb mi que de la llarga, confiada i complaent letargia que ens ha conduït a aquesta crisi la universitat no n’ha sigut responsable.

Diria més, la universitat no solament no ha sigut part del problema, sinó tot el contrari. I que és part central de la solució. Ho crec intensament, apassionadament. Tan intensament i tan apassionadament com crec que Alacant i la Comunitat Valenciana tenen futur.

Si, i solament si, aconseguim posar-nos d'acord en el perfil que ha de tenir aquest futur.

Si, i solament si, en aquests temps foscos i insegurs reeixim a identificar els denominadors comuns que ens uneixen i podrien unificar les nostres voluntats i interessos.

Si, i solament si, les demandes que ens animen, a la Comunitat Valenciana i a la província, són ateses de manera equitativa i adequada.

Si, i solament si, som capaços de reivindicar-les amb la determinació de les evidències que les avalen.

Si, i solament si, les institucions públiques i les semipúbliques i les de la societat civil es mostren decidides, lentament però constant, a no ser reus d'un futur en el qual no volem ser observadors passius, sinó participants actius.

Si, per a ser més precís, se sostenen i reforcen els serveis públics que són la base d'una societat desenvolupada i decent, i conseqüència d'un procés de democratització en clara regressió des de la crisi i fins i tot abans: sanitat, serveis socials, educació bàsica, secundària i avançada.

Si optem decididament per un nou model productiu i per noves indústries –la societat de la informació no és la societat postindustrial o el contrari de la societat industria, i convé assenyalar que els països que més bé han resistit la crisi conserven una forta base secundària, sense el desenvolupament de la qual el terciari sol ser de baixa qualificació–, no deixant de donar suport als sectors tradicionals i la seua renovació, de manera que aporten més valor afegit.

Si desenvolupem una política cultural avançada i enèrgica, que impulse i glocalitze les nostres molt estimades i riques tradicions, els nostres irrenunciables senyals d'identitat, tan lamentablement soscavats i adulterats, el nostre patrimoni mediambiental i artístic, parcialment derruït pel mal gust i l'especulació, i la nostra llengua, la nostra llengua, com a part d'una herència secular que estem obligats a cuidar, preservar i fomentar.

Deixeu-me per a acabar, i a risc de resultar reiteratiu, tornar al començament d'aquest discurs, de tots els meus discursos i, cosa que és pitjor, incórrer en el lleig hàbit de l'autocita.

Sí, no hi ha inversió més rendible que la del coneixement, ni pitjor error que una inversió insuficient en capital humà.

I de la mateixa manera que donem suport a la Generalitat en la seua reivindicació davant del govern central d'un finançament més just, res no ens distraurà de la nostra reivindicació d'un marc de finançament suficient i estable, que permeta augmentar les transferències ordinàries i revertir els alts costos de matrícula, que han convertit la universitat espanyola en una de les més cares de la Unió Europea, i situat les valencianes entre les més cares de l'estat.

I és que, recordeu, les universitats del sistema universitari públic valencià mai hem gastat el que no teníem, mai hem viscut per damunt de les nostres possibilitats.

I, per tant, no considerem raonable pagar excessos que no ens corresponen, ni renunciar al que se’ns deu i que redundarà, indubtablement, en benefici, sense excepció, de tothom.

Acabe. De la mateixa manera que la Universitat d'Alacant reclama per a ella i per al conjunt de les universitats del sistema públic valencià un marc de finançament suficient i estable, demanem per a la nostra comunitat, unint la nostra veu a la de la Generalitat i a la d'altres col·lectius de la societat civil alacantina i valenciana, un finançament més just i equitatiu i una inversió en infraestructures més d'acord amb la nostra aportació a l'economia del conjunt de l'estat.

Senzillament, no és de rebut, com es desprèn de la informació aportada per les balances fiscals o sistema de comptes públics territorialitzades, que siguem l'única comunitat que, estant per davall de la mitjana estatal en renda per càpita, aporte diners no solament a comunitats més riques que la nostra, sinó a altres amb un nivell de riquesa superior a la mitjana nacional. I això sense comptar-hi les despeses territorialitzables, en les quals la Comunitat Valenciana torna a ser la més perjudicada, amb un saldo negatiu per càpita de menys set-cents cinquanta-quatre (-754) euros per habitant.

La universitat no ha d'intervenir en la política ordinària. En canvi, ha de fomentar l'espai d'una cultura independent que, juntament amb la protecció de les llibertats bàsiques, un mercat sense traves i veritablement lliure i l'estímul a la fraternitat necessària són els signes, a parer nostre, d'una societat desitjable.

Considerant, tanmateix, que aquest dèficit en el finançament i en la inversió afecta, sobretot, l'educació, la sanitat i els serveis socials específics, el canemàs d'un compromís imprescindible entre les administracions públiques i la recerca d'una vida digna i decent per al conjunt social, a més d'escanyar les nostres possibilitats de desenvolupament, s'entendrà que, tocant a aquest assumpte, donem suport a una reivindicació que no abona la querella, que ens uneix a tots molt més que ens separa. 

Moltes gracies.

 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464