Saltar apartados

50 aniversari de la creació del CEU (Centre d'Estudis Universitaris)

Alacant, 8 de novembre de 2018

Entre els majors anhels, potser el primer, de la societat alacantina, en la segona meitat del segle XX, estava l’èxit de la Universitat. Aquest desig, molt notori i perceptible, era, per complet, comprensible i fundat. Constituïa una anomalia, un greuge comparatiu i, si se m’apura, un despropòsit, que una de les seues primeres províncies en generació de Producte Interior Brut, amb un potencial socioeconòmic i demogràfic concorde, mancara d’Universitat, màximament quan aquests organismes s’havien creat ja en províncies que no tenien una demanda d’estudis superiors comparable a la d’Alacant. En efecte, la societat alacantina, a través del PAES (Patronat Alacantí d’Ensenyament Superior) havia donat un pas ferm i costós al capdavant amb l’obertura, al novembre del 1968, del Centre d’Estudis Universitaris (CEU), que va suposar el funcionament del col·legi amb més oferta d’estudis universitaris que hi ha a Espanya, ja que en el mateix es podien cursar els primers cicles de las llicenciatures de Filosofia i Lletres, Ciències, Dret, Medicina i Ciències Econòmiques. Aquesta iniciativa va fer possible que la Universitat d’Alacant, creada una dècada després, nasquera, encara que tard, singularment robusta i completa, ni més ni menys que amb cinc facultats, coincidents amb les seccions del col·legi universitari. Per fi, la constància i l’esforç de la societat alacantina tenien correspondència.

Perquè, com he recordat en altres ocasions, la Universitat d’Alacant és contemporània de la democràcia, és la seua criatura després d’una gestació difícil i dolorosa, que va durar una mica més d’una dècada, des del 4 de novembre del 1968 (data de creació del CEU) fins al 1979, quan el Congrés dels Diputats va aprovar la creació de la Universitat d’Alacant, el 12 de setembre.

I el Centre d’Estudis Universitaris (CEU), el cinquantenari del qual celebrem avui, va ser el seu germen, la seua arrel i el seu origen, el seu indispensable fonament. Per a molts, de fet, una gran gesta. O, en paraules del nostre rector honorari i primer rector de la Universitat d’Alacant (1980-85), Sr. Antonio Gil Olcina, “l’esdeveniment més gran de la història d’Alacant”.

Exagerava per ventura el nostre primer rector? Quatre dècades més tard, crec que no. Escolteu si no com saludava els inicis del CEU l’aleshores alcalde d’Alacant, Sr. José Abad, el dia de la inauguració: “Això és tan important per a Alacant com quan es van inaugurar les primeres instal·lacions d’aigua potable a les cases, o la llum elèctrica”.

Efectivament, tan important o més, perquè sense els coneixements teòrics i aplicats que només les universitats proporcionen, no hauria sigut possible el desplegament generalitzat de les millores en les infraestructures i els habitatges, les xarxes sanitàries i pluvials, o en els transports terrestres, aeris i navals.

Tant com que estic convençut que les universitats continuaran fent un paper decisiu en l’impuls del progrés tecnològic i social a través de la investigació, la innovació i la creació i la transmissió del coneixement, i s’han de tornar més receptives i sensibles a les necessitats socials i convertir-se en agents de canvi que col·laboren en la resolució dels problemes locals i globals: una “xarxa de solucions actives” per a ajudar governs, empreses i societat civil a traçar el camí cap a l’èxit d’un desenvolupament intel·ligent i social i ambientalment sostenible.

Tant l’alcalde d’Alacant, en el moment de la inauguració del CEU, com el nostre primer rector, en el moment en què, finalment, es crea la Universitat d’Alacant, tenien per tant raó en les seues assercions. I entre els dos fets, algunes lliçons que cal extraure d’una història gens lineal i sense un final predeterminat, encara que l’educació siga la destinació, el camí ineluctable al benestar real.

Primera lliçó, la creació del CEU només va ser possible per la quasi unànime concertació d’interessos de grups socials molt diversos, fins i tot contradictoris, en tots els àmbits de la província. Per una conjugació d’esforços i aspiracions, que va aliar estranyament a les elits polítiques i econòmiques del moment –i recorden que el moment era franquista– amb les ambicions i els anhels de les majories socials i les reduïdes elits culturals.

I en aquest punt vull recordar un dels primers impulsors del CEU, obligat a l’ombra en la seua oficina privada, va ser Fernando Flores, alcalde a mitjan 60 d’Alacant, en aliança amb altres rellevants personatges de la vida política i econòmica de la província. Però tampoc que el terreny estava adobat, que no es tractava de la pretensió exclusiva d’unes elits, sinó d’una ambició que, finalment, no era sinó de democratització, d’una certa igualació almenys en les oportunitats i en les condicions de partida. D’ací els riscos que Fernando Flores atalaiava per al seu projecte en el context ideològic/polític del franquisme.

Segona lliçó, si el coratjós voluntarisme inicial va resultar reeixit, la corretjosa realitat es va encarregar d’encarar-nos amb els nostres límits. Límits, com ja he assenyalat, que tenien a veure amb la situació política i les dissonàncies dels seus representants a la província, amb problemes de finançament, amb obstacles legals, amb rivalitats amb les províncies limítrofes –encara l’any 1976 tant l’Ajuntament com la Diputació de Múrcia es van pronunciar en contra de l’aprovació d’estudis universitaris a Alacant, i la Universitat de València, de la qual depenia el CEU, no sempre es va mostrar favorable a la conversió del Centre en Universitat de ple dret.

El que va salvar la situació fins a desembocar en la creació de la Universitat d’Alacant, em sembla, va ser una estranya mescla de la tenacitat, la constància i el bon fer de les autoritats acadèmiques del CEU, de la seua fe i confiança en el projecte i de les pressions que la mateixa societat alacantina feia tant des de fora com des de dins del Centre, després que l’any 1971 el III Pla de Desenvolupament en matèria d’Ensenyament Universitari per al quadrienni 1972-75, deixara fóra a la província.

Des de fora, a través de les reivindicacions, fermes tot i que vetlades per la censura, en la premsa i les ràdios provincials, i els pronunciaments d’institucions polítiques (la Diputació Provincial, l’Ajuntament d’Alacant, que va instar els procuradors en Corts a pressionar al poder central, i l’Ajuntament d’Alcoi), inclosos organismes del Règim (el Consell Sindical Provincial), i de la societat civil (el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats, la Cambra d’Indústria i Comerç, el Consell d’Empresaris, l’Associació de Pares, instituts de secundària i col·legis privats i fins al Club Atlètic Montemar).

Des de dins, mitjançant una protesta de professors i alumnes, que no deixaria de créixer els anys següents, alimentada tant pel sentiment de desatenció i greuge com per les irrefrenables demandes democràtiques, quan les dues semblaven anar de la mà. Quan les dues, repetisc, semblaven anar de la mà, fet que ja està lluny de semblar-nos evident, inclús en temps recents i per successos que estan en la ment de tots.

És de subratllar que, com s’acaba d’indicar, la Universitat d’Alacant no va sorgir per generació espontània, va tenir darrere seu un esforç social prolongat i intens que, canalitzat a través del PAES, amb el suport decidit d’un conjunt d’institucions, especialment Diputació Provincial, Ajuntament d’Alacant i caixes d’estalvi d’Alacant i Múrcia, va permetre la creació i el sosteniment, durant una llarga dècada, del CEU.

Tercera lliçó, si el conjunt del teixit de la societat provincial no s’uneix en defensa de les seues reivindicacions legítimes, de les quals l’adhesiu hauria de ser la consciència de la nostra importància econòmica i demogràfica pròpia –som la cinquena província d’Espanya en els dos paràmetres–, ens veurem ineluctablement condemnats a la deterioració, i, finalment, a la irrellevància.

Lliçons que avui recordem en aquest acte commemoratiu del cinquantè aniversari de la creació del CEU. Per això agraïsc al comitè organitzador dels actes commemoratius de la fundació del CEU, membres del Consell Assessor de l’Arxiu de la Democràcia (Elías Alonso Dávila, Mercedes Guijarro Antón, Rosa Ana Gutiérrez Lloret, Juan Martínez Leal, Mónica Moreno Seco i José María Perea Soro) la seua contribució essencial a l’efemèride que avui celebrem.

I que tindrà continuïtat en els actes que, des d’avui fins al 40 aniversari de creació de la Universitat d’Alacant, commemoraran la trajectòria que va conduir a la fundació d’aquesta, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Ocupació i el Vicerectorat de Cultura, Esport i Llengües, organitzadors del programa d’activitats de l’aniversari, que a través del projecte institucional Alumni UA, que té lloc cada any, servirà com a punt de trobada per a tots els alumnes que pertanyen al col·lectiu, però molt especialment per als protagonistes d’aquells anys (antics docents, estudiants i personal d’administració i serveis).

No voldria oblidar, finalment, els protagonistes d’aquella gesta al llarg d’una llarga dècada, encara que, d’entrada, demane perdó per no poder nomenar a tots , ni subratllar la seua importància amb vista a la conversió d’una planícia polsosa i un conjunt de pavellons militars en l’esplèndida realitat d’un campus lluminós, on floreixen diverses espècies vegetals, i que allotja, a més, algunes de les obres arquitectòniques més reconegudament singulars de la segona meitat del segle XX a Espanya.

Molt especialment, els successius dirigents del CEU, Mariano Aguilar Rico (director entre 1968 i 1976) i Justo Oliva (subdirector en el mateix període), Juan Ferrando Badía (director entre 1976-77), Alfonso Puchades (director entre 1977-79) i Antonio Gil Olcina, president de la Gestora de la Universitat d’Alacant, i que després en seria el primer rector (1980-85) i el gran arquitecte acadèmic, tots ells grans investigadors en els seus respectius camps i entusiastes i tenaços perseguidors d’un somni col·lectiu en la consecució del qual no van desmaiar ni en els moments en què semblava amenaçar ruïna.

El nostre reconeixement als professors que van estar al capdavant de las seccions acadèmiques, de Filosofia i Lletres, Sr. Antonio Gil Olcina; de Ciències, Sr. Francisco Ruiz Bevià; de Medicina, que van estar dirigides per Sr. Francisco Mallol i per Sr. Francisco Sánchez del Campo; d’Econòmiques, per Sr. Diego Such i la de Dret, per Sr. Luis Garrido.

Importa també destacar la contribució, des de la política institucional, de Luis Romero, secretari general del Govern Civil al llarg de tot el període, i per a molts el cervell a l’ombra, l’eminència grisa del projecte, el savi estrateg legal en l’intricat clima polític de l’època, des de l’origen mateix fins a la culminació: fins a l’adveniment del seu “sisè fill”, com ell mateix va voler qualificar la flamant Universitat d’Alacant.

I des de la societat civil, Eliseo Quintanilla, primer president del Patronat del Col·legi Universitari d’Alacant, en ple inici de la transició (1976), que amb intel·ligència i vigor poc comuns va saber travar les aliances que conduirien al reconeixement de la Universitat d’Alacant per la Universitat de València, amb la connivència inicial dels seus rectors del moment, Manuel Cobo del Rosal, després director general d’Universitats i secretari d’estat d’Universitats, i Vicente Gandia, persuadits que el desdoblament universitari era la millor solució, l’única possible, als problemes estructurals del CEU. El cercle, de fet, el tancarien Antonio Gil Olcina i Vicente Gandía. El fet que el professorat del CEU tinguera o estiguera a punt d’aconseguir el títol de doctor, va induir a pensar en la figura de professor adjunt contractat, l’anomenada “Solució Alacant”, que des d’ací va irradiar a tota la universitat espanyola, i que va contribuir a alleugerir la difícil situació del professorat no numerari.

Això també caldria dir-ho de la dotació en bloc de les disset càtedres que integraven aleshores el currículum acadèmic de la llicenciatura de Medicina i Cirurgia; o de la creació de l’Escola Universitària d’Òptica. En el primer cas, perquè el CEU havia mantingut, amb la impartició de les assignatures bàsiques, el primer cicle de la disciplina de Medicina. Pel que fa a l’Escola Universitària d’Òptica, poques persones són les que coneixen la seua condició cronològica de tercer centre d’aquesta naturalesa a Espanya, ja que fins aleshores només en tenien les dues universitats majors del país, Madrid i Barcelona. Objecte de desig, com era natural, per a la resta d’universitats espanyoles, vindria, no obstant això a l’acabada de crear Universitat d’Alacant. En això va tenir molt a veure el grup de físics, d’òptics, procedent del CEU, articulat al voltant de Justo Oliva, i que tenia entre les línies de treball, l’holografia.

Ara voldria destacar una actuació més (diria que transcendental per al nostre magnífic campus universitari), actuació del PAES i del mateix CEU, la primera mutació demanial de terrenys, l’any 1975, entre els Ministeris d’Aire i Educació, aproximadament 200.000 m2, marcarien el camí que calia seguir, per difícil que fora, per a la seua ampliació i la configuració actual del campus.

I amb això, cal destacar i reconèixer l’arquitecte Juan Antonio García Solera, autor desinteressat de la primera ordenació general del campus (1968-1972) i de l’adaptació urbanística d’aquest, la contribució i l’obstinació del qual han sigut insuficientment reconeguts per la Universitat fins a temps massa recents. Vaig tenir l’honor de lliurar-li el premi Maissonave de la Universitat d’Alacant l’any 2015. Avui, en canvi, sabem el que li devem.

A tots ells i a tots vostès, moltes, moltes gràcies. I felicitats per aquests 50 anys d’estudis universitaris a Alacant. 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464