Saltar apartados

Obertura del Curs Acadèmic 2018/2019

Alacant, 13 de setembre de 2018

L’obertura de curs és un acte acadèmic solemne i tradicional, un cerimonial carregat de simbolisme, ritual que reuneix la comunitat universitària i els seus representants institucionals davant d’una àmplia representació de la societat alacantina amb la presència de les autoritats i representants dels nostres governs. Gràcies per acompanyar-nos.

Com correspon a un acte oficial, formal, d’obertura de curs acadèmic, inicie aquesta intervenció donant la benvinguda a la nova generació d’estudiants que s’incorporen aquest curs tant en estudis de grau com de postgrau.

Voldria ara dirigir-me a tots els companys que acabeu de pujar a l’estrada per a recollir la medalla de plata o la placa que la Universitat, la vostra Universitat, us ha concedit. Aquestes distincions no són més que una manera simbòlica de reconèixer la dedicació i l’esforç cap a la universitat, siga per fer 25 anys que esteu al servei d’aquesta institució o per haver arribat a l’edat de jubilació.

Per als membres de la comunitat universitària que, dissortadament, ens han deixat al llarg del passat curs acadèmic, vull expressar-los el meu respecte i la meua consideració més sincers. 

Voldria ara felicitar el professor Atienza per la lliçó inaugural, crítica amb la universitat espanyola, però no amb la voluntat de demolició interessada de tants discursos que he escoltat els últims anys, sinó amb ànim de millorament; la crítica d’un acadèmic concernit per l’evolució de la universitat.

Puc acceptar que l’estructura dels títols és massa rígida i hauria de ser repensada després de Bolonya, així com que la democràcia universitària corre el risc de convertir-se en una forma de corporativisme.

Però, no podem oblidar el bé comú i els interessos generals, i no la seua substitució per interessos particulars, o fins i tot pels propis desitjos, perquè forma part també d’aquest «esperit del temps», una mentalitat difusa i impalpable, una ideologia intangible, un conjunt d’actituds i comportaments que suren en l’ambient, i que tenen com a finalitat el cultiu del «més» (en lloc del «millor») i el desenvolupament dels drets individuals sobre un fons d’apatia política, de desinterès pel bé comú, pel que és col·lectiu i pel bé públic, en definitiva.

Permeta’m, en canvi, que discrepe cordialment de la seua qualificació del Pla Docentia, aprovat en l’últim Consell de Govern. D’una banda, perquè no és privatiu de la Universitat d’Alacant, sinó un Programa de Suport a l’Avaluació de l’Activitat Docent que obliga el conjunt de les universitats espanyoles, i que resulta obligat si considerem que la nostra activitat principal ha de ser sotmesa a taxació, com qualsevol altra activitat que depenga dels diners públics. De l’altra, perquè el model d’avaluació que s’implantarà aquest curs a la Universitat d’Alacant ha sospesat amb prudència i sindèresi les possibles i diferents maneres de valorar la docència i preservat els interessos de totes les parts implicades amb el mínim cost temporal i econòmic.

Res ni ningú és perfecte i, per descomptat, Docentia no ho és, ni l’èxit en la seua activitat està assegurat. Però estarà també sotmès a seguiment i a oportunitats de modificació, i, sincerament, creiem que millorarà substancialment els principis i mètodes d’avaluació presencial utilitzats fins ara.

Gràcies, en fi, professor Atienza, per les seues crítiques i suggeriments, un signe que encara la universitat és viva i que el seny i la conversa racional és el manteniment que la vivifica. 

Permeteu-me ara que detalle el que s’ha complit en el curs transcorregut, i que esbosse les bases del programa que pretenem dur a terme en el temps que ens resta de mandat: retre comptes del passat immediat i abordar les tasques del futur o, si més no, els principis que pretenem que les inspiren; la filosofia, si es vol, del projecte.

D’entrada vull subratllar que el curs que avui s’inicia serà el de la impartició de nous graus en Relacions Internacionals, en Màrqueting i en Gastronomia i Arts Culinàries, que, juntament amb Medicina, formaven part de la proposta programàtica del meu segon mandat.

L’excel·lent acollida que, en termes de demanda de matrícula, han obtingut aquests graus és mostra de la capacitat de la Universitat d’Alacant per a exercir la seua responsabilitat, amb vista a atendre i identificar noves necessitats socials, vetes formatives inèdites i els senyals més recents dels mercats de treball. 

Voldria agrair, en conseqüència, a les comissions que han elaborat aquests plans d’estudi, el seu excel·lent treball en el disseny de programes actualitzats, interdisciplinaris, transdisciplinaris i competitius, que de ben segur contribuiran a formar professionals dúctils i aptes en l’horitzó d’un futur en el qual les barreres entre les tres cultures (la de les STEM –Science, Technology, Engineering, Mathematics–, la de les Humanitats i la de les Ciències Socials) es difuminen, es redefineixen, s’esmorteeixen o s’entremesclen, a la recerca d’una nova aliança entre la veritat, la bondat i la bellesa.

Aquesta és també la missió de la universitat, com després intentaré desenvolupar. O així em sembla.

Pel que fa a Medicina, com vostès ja deuen saber, l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (Aneca), organisme dependent del Ministeri d’Universitats i responsable d’acreditar les noves titulacions en les universitats, ha verificat positivament els estudis de Medicina a la Universitat d’Alacant. És a dir, ha validat que la Universitat d’Alacant compta amb tots els requisits (professorat, infraestructures, tecnologies, laboratoris i pràctiques) per a la seua impartició, i amb un Pla d’Estudis que no he dubtat a qualificar d’alta qualitat, innovador, creatiu i d’avantguarda, obert a les especialitats clàssiques i a especialitats que s’obrin al futur, i orientat a formar en les bases científiques de la medicina moderna i en l’aplicació de les noves tècniques de diagnòstic i les noves teràpies.

I tota la resta, si em permeteu dir-ho així, és… política, com política va ser la decisió de la segregació de la Facultat de Medicina de la Universitat d’Alacant el 1997.

Mireu, hem defensat en diferents fòrums i davant de les autoritats competents, la idoneïtat que la Universitat d’Alacant dispose d’estudis de Medicina, defugint polèmiques comprensibles però racionalitzadores d’interessos de part, i basant-nos en dades, encara que sé molt bé que els fets no fonamenten opinions. Que cadascú té dret a sostenir els seus propis punts de vista, fins i tot partint d’un contingut factual compartit. Que no és gens senzill accedir a una veritat vàlida intersubjectivament, ni criteri científic objectiu per a avaluar les decisions polítiques com a adequades o inadequades.

Així és que no els avorriré amb gaires dades i fets, encara que els assegure que els hem treballat i comparat. Preferisc, simplement, destacar algunes circumstàncies difícilment controvertibles i amb les quals, em sembla, ni els molt crítics amb el nostre projecte d’implantar Medicina a la Universitat d’Alacant podrien estar en desacord.

L’aposta de la Universitat d’Alacant per la implantació del grau de Medicina, per tant, és una aposta a favor nostre i contra ningú. Una aposta per al futur, no contra el passat. No per a reparar l’ahir, sinó per a guanyar el demà.

I un desafiament, al nostre entendre, que beneficiant-nos beneficia també la província, la cinquena d’Espanya per població i PIB, un fet que tendim a deixar de banda o a esmentar només retòricament, com la prova d’un èxit antic i esgotat, i que el menfotisme propi transforma, per gràcia de la seua passivitat, en menyspreu aliè. I en infrafinançament i infrainversió.

Segon, la demanda d’estudis de Medicina, malgrat el fort increment de l’oferta en aquest segle –un 48 % més entre 2001 i 2015, i un increment del 210 % de diplomats de Facultats de Medicina d’Universitats privades entre 2001 i 2017– continua sent elevada.

De fet, si observem el mapa de les Facultats de medicina existents a les províncies de la Comunitat Valenciana i a les limítrofes amb la província d’Alacant, trobem que Castelló (582.000 habitants) disposa de dues facultats de medicina, que reuneixen 150 places. València (2.800.000 habitants) disposa de tres facultats que sumen 520 places de pregrau. Pel que fa a Múrcia (1.463.000 habitants), disposa de dues facultat de medicina que suposen 290 places de nou ingrés. Albacete (390.032 habitants) compta amb una facultat pública, que acull 120 estudiants, que sumades a les de Ciudad Real (65 places) cobreixen l’oferta per a la població de Castella-la Manxa, amb 2.025.510 habitants i 185 places de pregrau. La província d’Alacant, per la seua banda, amb 1.855.000 habitants, compta amb una Facultat de Medicina amb 130 places.

No caldria, en conseqüència, més que disputar-nos sobre possibles duplicitats, o titllar de «provincians» arguments basats en dades contrastables, adduint el desfasament estatal entre el nombre de diplomats en medicina anuals i el nombre de places en les proves MIR que es convoquen, que ens centrarem a tancar una bretxa, que, de segur, més prompte que tard, serà aprofitada per l’ensenyament privat?

No estem, en tot cas, intentant obrir aeroports sense avions, com va adduir el Consell Estatal d’Estudiants de Medicina, sinó aeroports amb avions, encara que amb insuficients, però necessàries, pistes d’enlairament i aterratge. Un límit, segons sembla, que en altres condicions i circumstàncies i per a altres territoris ha resultat ser fàácil o raonablement corregible.

L’oposició frontal a l’obertura de noves facultats de medicina públiques no s’ajusta amb les projeccions demogràfiques del Consell General de Col·legis Mèdics d’Espanya segons recull l’estudi Estudi sobre demografia mèdica 2017. D’una banda, entre 70.000 i 90.000 metges es podrien jubilar d’ací a deu anys (pàg. 39) –el temps, per cert, de formació d’un metge especialista–, atès que 70.495 tenen més de 55 anys (el 31,9 %) i 20.231 més de 65 (9,1 %); és a dir, més del 41 % dels metges en actiu, que, a més, estan exempts de complir guàrdies.

Si, en canvi, atenem les projeccions demogràfiques del conjunt de la població espanyola, segons el mateix informe, el tram de població més gran de 65 anys, que en l’actualitat se situa prop del 19 % (18,7 %) de la població total, passaria a ser del 25,6 % el 2031, tres milions de persones més que ara. I resulta innecessari subratllar el seu impacte sobre l’increment de malalties cròniques i més necessitats d’atenció sanitària perfectament previsibles. Fins i tot en especialitats en les quals, tant per la seua qualitat de vida i la seua consolidada oferta turística, com per la contrastada rellevància i densitat del seu sistema sanitari públic i privat, han germinat i s’han consolidat a la província prestigiosos clústers de salut, amb especialitats capdavanteres i tècniques de prestigi reconegut, que requereixen l’aportació d’un elevat nombre de professionals mèdics d’alta qualificació en especialitats poc convencionals i ateses insuficientment.

No se sol, a més, reconèixer que, al llarg d’aquest segle, l’homologació de títols de Medicina obtinguts a l’estranger (i cite literal l’estudi de demografia mèdica) «va originar una forta demanda de professionals i un nou “efecte crida” per a la incorporació de metges procedents d’altres països» (fi de la cita). (En el període 2001 a 2011, es van donar 50.205 homologacions de títols extracomunitaris, mentre que el nombre de diplomats va ser de 46.194). I que aquest efecte crida és part substancial de l’actual desajust entre l’oferta i la demanda de places MIR en el sistema públic. Haurem de tornar a fer homologacions massives de títols d’altres països quan l’efecte de les jubilacions previstes comence a sentir-se?

Per què, en aquesta província, en tants assumptes rellevants maltractada i postergada, el que és possible mai es converteix en necessari, sinó en un llarg potser, en una posposició permanent, un demà sempre diferit, com en l’acudit de l’anunci de la barberia («demà afaitem de franc»), un etern demà? Per què, massa sovint, sembla que ens hem alçat contra nosaltres mateixos i hem esdevingut els nostres pitjors enemics? Mai, de fet, ha passat que es denegue la implantació d’un títol aprovat per l’ANECA.

La Universitat d’Alacant, d’altra banda, és de ben segur la institució més internacionalitzada de la província. Tenim signats convenis i acords de mobilitat amb 135 països dels cinc continents en benefici dels seus estudiants, personal docent i investigador, i d’administració i serveis. És el nostre tribut a la globalització, la nostra necessària obertura a un món que, com el del coneixement, no coneix ni reconeix fronteres.

Com algú va dir, en el camí cap a la globalització, al temps i a l’espai els ha succeït una estranya aventura: han perdut importància alhora que guanyaven significació a través de múltiples vies.

És curiós, de fet, que «la compressió del temps i de l’espai», afavorida per la globalització, haja tingut el seu correlat en una revaloració del territori en les polítiques públiques i per a les mateixes empreses.

En la mesura que els accelerats processos de canvi impacten sobre territoris concrets, el global i el local formen el teixit de la nova societat.

Es tracta del que s’acostuma a conèixer com a «glocalització», un fenomen pel qual les localitats, els llocs adquireixen una nova importància amb vista a generar o preservar avantatges competitius en l’ordre global.

Doncs bé, a aquesta articulació interna, endògena, i a la inserció competitiva del nostre territori, de la nostra província, en el nou ordre global, és al que espera i aspira a coadjuvar decisivament la Universitat d’Alacant. És el nostre tribut a la «glocalització», l’altra cara d’una globalització que des de dalt, com hem après en temps pròxims, presenta riscos i genera resistències i rebuigs.

La Universitat d’Alacant està present, a través de dotze seus, incloent-hi la de la ciutat d’Alacant, i disset aules universitàries, en totes les comarques, de nord a sud, d’est a oest, de la costa a l’interior, de la muntanya a l’horta, de llengua predominantment valencianoparlant o castellanoparlant. I aquest mateix curs obrim campus a Alcoi, amb el grau de Mestre Infantil, que ja ha cobert íntegrament l’oferta de places, amb llista d’espera i amb l’expectativa d’ampliar la formació i el nombre d’estudiants. I a Dénia, amb el suport de l’Agència Valenciana de Turisme i de l’Ajuntament de Dénia (anomenada Ciutat Creativa de la Gastronomia per la UNESCO), estem impulsat GASTERRA (Centre de Gastronomia Mediterrània UA-Dénia), un centre que vol contribuir a la investigació, docència i difusió de la gastronomia alacantina com a referent, obert a la col·laboració d’altres institucions i de l’empresa privada.

És la nostra manera de contribuir a l’articulació del territori i a afavorir-ne la inserció en un món que, a l’ensems, s’integra i es fragmenta (fragmegració), tan ple de riscos com d’oportunitats, tan prometedor com incert, discontinu i insegur, tan caòtic i impredictible com prometedor. 

En l’últim Consell de Govern del curs acadèmic de la Universitat d’Alacant es va aprovar, també, el Primer Pla de Responsabilitat Social de la Universitat d’Alacant. Aquest primer pla és una aposta institucional per a instaurar una relació ètica i transparent de la institució amb la societat, fet que comporta l’establiment d’estratègies orientades a contribuir al desenvolupament sostenible de la comunitat, a preservar els recursos naturals i el patrimoni artisticocultural, a respectar la diversitat etnicocultural i a promoure la reducció de les desigualtats socials per qualsevol causa.

És, per tant, una aposta estratègica de la Universitat d’Alacant, que guiarà la nostra acció en la resta del mandat.

El pla assumeix que la responsabilitat social universitària és un objectiu progressiu, en construcció permanent, que requerirà la complicitat de la comunitat universitària i el suport d’altres institucions de recerca i professionals. Amb la seua aprovació ens situem entre el reduït nombre d’universitats que tenen una estratègia d’aquesta naturalesa.

L’esmentat pla s’estructura en set eixos d’intervenció, que inclouen vint objectius, dels quals es deriven setanta-dues accions que s’han de desenvolupar entre 2018 i 2020. Els set eixos d’intervenció abracen diferents àmbits universitaris, com ara: governança; recerca i transferència del coneixement; formació universitària; contribució econòmica responsable i suport a l’entorn; gestió ambiental; cooperació universitària al desenvolupament i visibilització, i sensibilització i transparència. El pla es relaciona amb els disset objectius que marca la Declaració de les Nacions Unides.

L’RSU representa l’assumpció plena de la responsabilitat pels impactes universitaris en la societat com a conjunt de conjunts (medi ambient i demografia, tecnologia i economia, política/sistema jurídic, societat/cultura). És una crida en favor de la responsabilitat de l’organització pels impactes socials i ambientals que genera.

Aquests impactes són de quatre tipus, divisibles en dos eixos: organitzatiu i acadèmic. Els impactes que provenen de l’organització mateixa, des del seu campus fins al personal que treballa en diferents funcions; els impactes provinents de la formació que s’imparteix als estudiants en diferents nivells; els impactes derivats de la recerca i de les seues decisions acadèmiques, i els impactes que sorgeixen de les seues relacions amb l’entorn social i el territori.

Una política que no és d’una visió unilateral i filantròpica, i que, per contra, volem que estiga atenta a la gestió i rendició de comptes dels seus impactes, sense els quals és poc probable que cap dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS d’ara endavant) es puga complir.

L’RSU constitueix, doncs, un gir cultural de la institució, un punt crucial i una estratègia de gestió holística; implica una política integral que obliga a considerar els impactes diversos de la mateixa organització universitària i a concebre sinergies disciplinàries i institucionals en favor de la comunitat de referència. I tot això en aliança amb altres organitzacions públiques i privades, no en termes de donació, compromís o ajuda unilateral, sinó d’estricta responsabilitat. Al mateix temps, d’una banda, representa un camí costerut, difícil, contradictori i complex; i, de l’altra, obri una via perquè la universitat es reinvente i legitime el seu paper en el segle XXI, un temps que ens demana conjugar una economia intel·ligent, basada en el coneixement i la innovació, integradora i sostenible ambientalment.

Les universitats impulsen el progrés tecnològic i social a través de la recerca, el descobriment, la creació, l’adopció i la transmissió del coneixement. Les universitats atrauen i nodreixen el talent i la creativitat, i són actors clau en els sistemes d’innovació regional i nacional, funcions que són fonamentals per a ajudar la comunitat local i global a comprendre els desafiaments, oportunitats i interaccions entre els factors econòmics, socials i ambientals. En aquest sentit, els ODS ajuden a identificar, a desenvolupar i implementar solucions; a desenvolupar i avaluar opcions de polítiques i vies de transformació, i a fer un seguiment del progrés realitzat.

Però les universitats han de repensar també quin ha de ser el seu paper en el segle XXI, quan ja no tenen el (quasi) monopoli de la producció i transmissió del coneixement especialitzat i quan es veuen sotmeses a inexorables tensions: universalització i banalització dels títols, mercantilització i instrumentalització permanents.

Podem fer-ho, perquè estic convençut que en les universitats públiques espanyoles –i, per descomptat, en la d’Alacant–, es concentra el gros dels jaciments de qualificació i de talent amb què compta aquest país. I perquè la qualitat d’una institució depèn de la qualitat dels seus treballadors i alumnes, del seu capital humà.

La Universitat d’Alacant, com altres universitats i institucions, ha afrontat situacions delicades en aquesta llarga dècada de crisi. Si les hem resistides no ha sigut sinó perquè els seus treballadors, PAS i PDI, s’han mostrat diligents i resilients davant de l’adversitat. Ara que comencem a tenir certa folgança, voldria agrair-los la seua determinació. I començar a tornar-los part del seu esforç, tal com ja hem fet amb la implantació de la carrera professional en el PAS i l’aprovació dels complements al PDI.

Moltes gràcies. 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464