Saltar apartados

Pregó de les Festes de Moros i Cristians de Petrer

Petrer, 26 d'abril de 2019

Voldria, en primer lloc, agrair a la Comissió del Pregó 2019, el ponent de la qual és el president de la Comparsa Estudiants, Rubén Escolano, amb l’atenta col·laboració de Pilar Sanchis, que tinguera a bé proposar-me com a pregoner d’enguany, en raó dels vincles que uneixen aquesta Comparsa amb la Universitat d’Alacant. Un alt encàrrec, un honor, que imposa una responsabilitat aclaparadora.

Com traduir l’ànima d’un poble, la cultura profunda d’aquest, en uns minuts, en unes paraules, que caldrà brunyir amb força perquè ressonen, com la pólvora; perquè exhalen, com les flors o la música; perquè sorprenguen, com els vestits de les bandereres de cada any; perquè brillen, com els alfanges i les pedreries?

No és una tasca senzilla, creieu-me, i encongeix el cor pensar a estar a l’altura del desafiament, sobretot si el pregoner no és del mateix poble del qual pregona les festes, si bé podeu tenir dues coses per molt certes.

Que cap població d’aquesta província, que té un sol tan intens, m’és aliena, que res m’agradaria més que la Universitat d’Alacant tinguera alguna presència en totes aquestes, com una de les malles que ens cohesionen i ens unifiquen. I que Petrer té consolidat un vincle específic i intens amb la Universitat d’Alacant, que fa més robusta una amistat que ve d’antic, i que, estic segur, redundarà en benefici mutu.

Que la Comparsa que em va enviar la invitació per a fer de pregoner enguany s’anomene Estudiants ho explica quasi tot. Fa 28 anys –exactament el 2 de març del 1991–, el meu antecessor en el càrrec de rector de la UA, Sr. Ramón Martín Mateo, tallava la cinta que inaugurava El Campus, la seu de la Comparsa a la ciutat, coronat amb el capell que la distingia. 

En dates més pròximes, el 29 d’abril del 2000, un altre dels meus antecessors, Andrés Pedreño, va fer de pregoner, en tasca idèntica a la que a mi m’ha sigut confiada enguany. I al gener del 2016 va quedar oberta la Seu Universitària de la Universitat d’Alacant en la localitat, i aquell mateix any vaig tenir ocasió de celebrar el 25 aniversari de la inauguració del Campus, les bodes de plata, per dir-ho així.

És a dir, la relació ve de lluny, i no és la primera vegada que gaudisc de les festes de Moros i Cristians de Petrer –sóc un fester confés–, ni falten petrerins entre els meus amics i amigues.

Petrer és una ciutat amable, acollidora, integradora, un municipi amb una població jove.

És un «districte industrial», un «saber fer», uns coneixements tàcits, forjats fa quasi un segle, que li han permès superar les crisis sectorials de les últimes quatre dècades i afrontar el futur amb incertesa, com a tants altres sectors que pateixen els rigors competitius de la globalització. Però sense paràlisi. Confiada que sabrà respondre el desafiament actual, com en els anys 80 del segle passat va saber diversificar les habilitats, les infraestructures i les experiències decantades en la indústria del calcer en favor de l’expansió d’un altre sector, la marroquineria, en el qual avui és capdavantera. O com en la segona meitat del segle XX va començar a modificar la seua especialització agrícola i terrissaire en favor de la indústria.

Petrer, d’altra banda, no és només indústria, encara que estiga amerada d’una cultura industrial que ha sabut reinventar-se i adaptar-se a les transformacions en les estructures productives i a les oscil·lacions dels mercats. Petrer és també el centre històric medieval, el Castell-Fortalesa, els monuments més importants (les cases-cova de la muralla, el forn romà de Vila Petrària, el Museu Arqueològic i Etnològic Dámaso Navarro, l’església de Sant Bartomeu, l’ermita de Sant Bonifaci, i l’ermita del Santíssim Crist), que donen compte d’una història llarga i densa. I un extens terme municipal quallat d’espais naturals d’una gran bellesa (com la serra del Cavall, l’Arenal de l’Almorxó, la serra del Cid o paratges com Caprala o Catí), que conviden a recórrer-los al llarg de 38 rutes senderistes.

Petrer és la seu de nombroses activitats culturals, hi és patent en festivals i certàmens (com la Setmana Internacional de la Guitarra, la Trobada Nacional d’Artistes de Carrer, l’art en Bitrir que acabeu de fer, els Concerts d’Estiu i els que tenen lloc en les Festes Patronals en honor de la Verge del Remei, o les visites teatralitzades pel Barri Antic els dissabtes de lluna plena, «Petrer es vesteix de lluna», entre d’altres), i des de fa uns pocs anys avivades per la programació i els cursos de la Seu de la Universitat d’Alacant.

I un centre d’una gastronomia tradicional deliciosa i entranyable (fassegures i gaspatxos, alls amb giraboix i gatxamigues, arròs amb conill i caragols), regada pels seus vins i endolcida amb mantegades i rotllos d’aiguardent autòctons.

Petrer, així mateix, és moda, com proven els prestigiosos Premis Model al disseny de bosses i sabates, que converteixen la ciutat, durant un dia d’octubre, en el centre de la moda dels complements a Espanya

Petrer és, doncs, naturalesa, història, cultura, indústria, però, sobretot, és un lloc que conserva, en temps líquids, sòlids vincles humans, i on predomina un clar sentiment de comunitat, patent en la festa, el preàmbul de la qual avui commemorem.

Aquesta Festa, per cert, en honor al patró de la vila, Sant Bonifaci de Tars, és una de les més antigues de les que se celebren a la Comunitat Valenciana i a Espanya, ja que se succeeix des del 1614 segons està documentat, encara que la primera regulació formal d’aquesta data del 1822, és el seu fonament i les seues motivacions similars a les d’altres poblacions de la Comunitat.

La tradició històrica, en efecte, es nodreix de diferents fonts, amb origen en la confrontació moro-cristiana de l’edat mitjana, però actualitzada per esdeveniments posteriors, des de la pressió conqueridora turca i la pirateria barbaresca sobre les nostres costes, que van instituir la Soldadesca que totes les poblacions concernides tenien l’obligació de mantenir, antecedent de les actuals comparses, fins a les guerres colonials de finalitats del segle XIX i les primeres dècades del XX al nord d’Àfrica.

Podríem dir que és una celebració de «xoc de civilitzacions», o de «guerra de cultures»? No, per descomptat que no, en el seu significat actual, en la seua versió contemporània, com es va encarregar de ressaltar amb vigor, la brillant pregonera de l’any 2017, Raquel Rico Bernabé, assessora en l’Organització de les Nacions Unides.

Raquel va dir «Perquè la veritat és que en aquest món atrafegat en què vivim, en què tantes poblacions pateixen l’horror de les guerres, les festes del meu poble són un exemple de com convertir un motiu històric de conflicte en una festa que celebra la pau. Són un exemple de la capacitat de la meua gent de celebrar l’entesa entre els pobles. Perquè en les festes del meu poble no hi ha vencedors i vençuts, sinó que tots junts, els d’un bàndol i els de l’altre, ens unim per a fer alguna cosa en comú, que és celebrar la pau, la vida i l’alegria».

Amén. Encara que ens quede tant encara per a aconseguir compaginar el desenvolupament dels drets humans universals amb els drets culturals particulars, en una espècie d’«universalisme pluralista», un plantejament veritablement universalista i inclusiu. Una cosa així, en fi, com aquestes festes, com les va descriure Raquel. Tal com són.

Què és la Festa? Per descomptat, d’entrada, una suspensió temporal de la rutina, un trencament dels usos ordinaris, una vacil·lació en la trama, uns dies d’estupor sense argila, un avís a la gent perquè recupere el sentit profund de l’amistat mai perduda, sempre recuperada, el plaer d’estar junts, la conversa infinita, com si mai s’haguera interromput.

Perquè la Festa implica també comunió, familiaritat, generositat, obertura als altres. Com si tornar a parlar i conèixer-se des de sempre fóra una sort del destí i la cosa més comuna de les nostres vides. Com si a l’hora de riure i menjar i beure junts respiràrem junts. Com si, per uns dies a l’any, festers i espectadors, dones i homes, autòctons i forasters, xiquets i adults, vells i joves foren convocats pel batec d’un únic cor, discordant, però uníson.

La Festa, no obstant això, existeix i persisteix perquè el temps no ens esborre, per a conservar el record del que hem sigut i constatar en què ens hem convertit, per a conjuminar memòria de la nostra història comuna i desig d’un present que no cessa de canviar. Per a continuar sentint-nos vius, com a baules en la cadena del ser i de la vida en la reiteració d’una festa bicentenària.

La Festa és també l’exaltació de la comunitat, de la fraternitat i de l’alegria, el ciment anualment renovat d’una societat que canvia, però que sosté la memòria del que va ser, del que ha sigut, l’ancora de les nostres amenaçades certituds en un món volàtil i insegur, quan «tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire» i ens veiem sacsats per un vent inclement deslligat per forces que no comprenem i que, ni molt menys, tenim les possibilitat de controlar.

«RAÍCES y alas. Pero que las alas arraiguen y las raíces vuelen», va escriure Juan Ramón Jiménez, com si prescriguera un programa personal i col·lectiu.

Les arrels, és a dir, el conjunt de tradicions, comportaments, pràctiques, valors i creences que comparteix una determinada societat, un determinat grup, ens defineixen, ens doten d’una certa consciència, d’un recollir-nos junts, d’una certa cultura, unificada, a més, per la persistència en el temps

Però les arrels han de volar i, de fet, volen, de manera que en comptes de romandre congelades evolucionen, varien constantment, s’obrin a les coses noves i inevitablement es veuen modificades al contacte amb inèdits successos o amb altres comportaments i valors. Sovint, fins i tot, s’hibriden o es fan mestisses.

Les ales, en canvi, que ens empenten sense treva cap al futur, haurien d’arrelar, concedir-se una treva, almenys en el temps sagrat de la festa, almenys en el temps en què tot el temps passat s’acumula en la rotunditat d’un present insomne i memorable.

El que està en joc, en fi, en aquest trànsit on creuen els somnis, en aquest vol d’arrels i arrelament d’ales, és, al cap i a la fi, la relació entre la tradició i la modernitat, entre el silenci detingut del passat i aquella sorollosa acceleració constant que hem convingut a anomenar «progrés».

A mi em sembla que Petrer ha aconseguit reunir les dues coses, arrels i ales, tradició i modernitat, reverència al passat i tribut al present, art de viure i atenció a produir, sentit espontani del gaudi i responsabilitat continguda, naturalesa i cultura, depòsit d’història i obertura al futur.

Posem l’accent, per exemple, en l’alta participació i en la importància de la dona en aquestes Festes, no ja en l’actualitat, sinó en una data tan llunyana com 1905, quan Ramona García, la Tia Ramona, amb la complicitat de son pare, «va baixar la bandera» dels Moros, i va instituir la figura de la Banderera, que després seria assumida en moltes altres festivitats de Moros i Cristians en tota la geografia espanyola.

I si durant el franquisme el paper de la dona, essencial però devaluat, va consistir a preparar els esplèndids vestits dels seus familiars i convertir l’habitatge propi en un complement dels «cuartelillos», on parents, amics i fins i tot forasters podien gaudir de la seua hospitalitat, a partir de l’últim quart del segle XX la seua sort va canviar substancialment, i van passar a ocupar progressivament llocs de responsabilitat, sense haver abdicat encara del compliment de les tasques tradicionals (la confecció i la preparació dels vestits) i de la feina de casa de «cures» (l’atenció als xiquets, la preparació de les cases, la disposició de menjar i beguda per als convidats).

Queda, doncs, molt de tram per recórrer abans d’un repartiment equilibrat de totes les tasques, festeres i vinculades a la festa, entre homes i dones. Però si fem la vista enrere, i en comparació amb tantes altres poblacions que fan festes semblants, el que han avançat les dones de Petrer no és poc.

En la revista de festes o programa, com us agrada anomenar-ho, del 2016, en un article signat per Inmaculada Pina López («Las que fueron, las que son y las que serán»), per exemple, he llegit que en aquell any «sis de les deu comparses que desfilen a Petrer estan presidides per dones», fet que dona compte que el treball incansable, silenciós i no reconegut de les seues antecessores no va ser debades. I en l’actualitat hi ha un percentatge més gran de dones que d’homes que participen en la festa.

És una sort per a Petrer per diverses raons. Primer, perquè les dones són també alguna cosa més de la meitat de la població, o alguna cosa més de la meitat del cel, com resa una expressió xinesa, i per tant meriten una proporció similar de representació en la festa.

Segon, perquè elles són la sal de la terra, i en elles i en la seua laboriositat silenciosa ha reposat i reposa la continuïtat dels nostres mons personals, familiars i col·lectius.

Tercer, però no menys important, perquè no crec equivocar-me si afirme que la integració plena de la dona en la festa ha suposat la revitalització d’aquesta i ha apuntalat la certesa de la seua continuïtat, amb la lliçó que donen de bon fer i sentit pràctic, de gràcia, intel·ligència i de bellesa.

Res d’això, per descomptat, hauria estat possible sense el suport explícit d’un poble laboriós i tolerant, que encara el futur en comptes de quedar atrapat en el passat. Que accepta i entén que sostenir les tradicions requereix, de vegades, si se’m permet l’expressió, destradicionalitzar-les. Que no s’entreté en debats bizantins i estèrils, a contrapeu d’una cultura democràtica que incumbeix a tots… i a totes.

Petrer, en efecte, combina, sense paradoxa aparent, un zel íntim, un orgull profund, una cura escrupolosa en la preservació de la singularitat de la seua Festa de Moros i Cristians, i alhora l’ànsia de fer partícips d’aquesta al conjunt de la seua societat i encara més.

Una singularitat, i no menor, de les Festes de Moros i Cristians de Petrer són els vestits que s’hi llueixen. I molt fonamentalment els vestits de les Bandereres, els Capitans i les Rodelles. Aquests vestits es beneficien d’una centenària tradició artesana, que reuneix una destresa singular en la realització i l’acabat i una cura i una renovació constant en el disseny, que és marca distintiva de Petrer.

Cada any, efectivament, els vestits, amb abundant pedreria, han de ser actualitzats, i no es permet que els vestits de gala siguen llogats, excepte que, si ho són, siga un vestit a estrenar i supervisat per una comissió artística, que assegure que el hom veu en cada desfilada no es repeteix en altres poblacions.

Quasi íntegrament, els vestits, molt més elaborats i costosos que els d’altres municipis, es confeccionen en la mateixa població, i els dels càrrecs festers s’exposen els dies previs a les festes en diversos aparadors del centre de Petrer. Fins llavors, el disseny d’aquests, ajustat a estrictes controls d’autenticitat, és un secret zelosament guardat i una dels senyals d’identitat de la localitat.

Una vegada més, per tant, en l’exemple dels vestits de la festa petrerina, trobem aquesta aliança inèdita entre la tradició, patent en la vella saviesa artesana que els confecciona, i la modernitat, manifesta en l’evolució constant dels dissenys, a la recerca d’una esplendor i varietat més grans.

Les festes de moros i cristians actuals són, segons els experts, el resultat de la fusió de tres festes diferents i molt antigues totes aquestes. A la festa patronal inicial, s’hi va unir la festa militar, en la qual participava la Soldadesca, que no era més que la companyia d’arcabussers de l’antiga milícia, que acompanyava la imatge del patró o de la patrona disparant els arcabussos en la processó i en les romeries. I a aquestes dues festes, s’hi va unir la festa de moros i cristians pròpiament dita, que existia des d’antic i que consistia en la representació de les dues ambaixades, la mora i la cristiana, el desembarcament o batalla naval, i, ja en el segle XIX, les ambaixades humorístiques que parodiaven les ambaixades «serioses».

Devoció –en aquest cas a Sant Bonifaci, màrtir–, en agraïment a la intercessió demandada al patró davant de les calamitats i desastres, sempre a l’aguait, que podrien abatre’s sobre les comunitats (sequeres, catàstrofes naturals…). Exaltació de la defensa de la terra pròpia enfront d’amenaces externes. I, finalment, festa fundant, que redunda la devoció i la defensa en la gojosa naturalitat i en la bellesa de l’alegria compartida amb la ciutat com a escenari, com a suport tangible de la celebració intangible.

Una ciutat és un cúmul i un dipòsit de memòries individuals i de referències col·lectives, de consciència col·lectiva. Un conjunt de traces que, més enllà de les evocacions personals, o com a suma d’aquestes, es refereix a successos que ens interpel·len a tots. La memòria col·lectiva, no obstant això, s’arrisca a esvair-se si no s’inscriu en un relat, en una narració que aporte significat i comprensió, més enllà dels signes muts del traçat urbanístic d’aquesta, la seua arquitectura o els seus espais i monuments il·lustres.

Res perdura, en fi, si no som capaces de donar-hi nom, de nomenar-ho. I he assenyalat en altres ocasions que m’agrada pensar en els pregons com una part d’aquest relat anualment reiterat, sempre igual i sempre diferent, una nova capa d’un mateix vernís que afig matís, grossària i perdurabilitat a la narració d’aquesta memòria col·lectiva que ens dota d’identitat i sentit, quan el passat no ha acabat de passar, quan «hoy es siempre todavía, toda la vida es ahora», com va escriure Machado.

Tota la vida, en efecte, és ara que les Bandereres, les vertaderes reines de les festes, les seues figures centrals, resplendeixen d’honor i de bellesa, d’emoció i història feta present, d’orgull per representar les Comparses que personifiqueu i amb les quals vau contraure, com una malaltia benigna, l’amor incondicional a una festa que, en molts casos, us ha embolcallat des de xiquetes, tal vegada havent sigut ja rodelles; en la qual vau créixer fins a fer-vos dones, i que heu cuidat com només s’acaronen les experiències més íntimes, les sensacions més volgudes, els hàbits que es converteixen en dolces ferides.

Sé també que sou conscients de la responsabilitat que heu contret, i de fins a quin punt esteu disposades, més enllà de la sana rivalitat, a trenar complicitat i amistats, oïdes obertes i cors preparats per a esprémer el suc d’una experiència única, per a compartir les mels i minorar les fels, per a aprendre una mica més d’aquest joc estrany i complex i desconcertant que és la festa de la vida, la vida com a festa, la festa com a vida.

Virginia, Natalia, Zuleyma, Virginia, Almudena, Aránzazu, Lourdes, Beatriz, Begoña i Nadia.

Gaudiu aquests instants. Solaceu-vos amb la vostra alta responsabilitat, que, per a vosaltres, serà inoblidable i magnífica. Recreeu-vos amb l’expectació que alçareu i amb la sorpresa que els vostres passos conciten. Arreleu-vos a l’arbre de la Festa, exhibiu les vostres sedes i granadures, desenvolupeu somriures, escampeu salutacions i besos, però no oblideu mai que la matèria dels vostres somnis en la festa s’ha nodrit dels materials dels vostres prolongats treballs en aquesta.

Com han fet durant aquest últim any Mayte, Cristina, Pilar, Paula, Ana, Juncal, Aurora, Verónica, Amelia i Nuria. Felicitats!

Que aquests dies de Festa, tan gràvids i exaltants, us siguen lleus i benignes! Que els capitans i les rodelles, aquestes figures protectores, i totes les comparses, us assistisquen en la vostra alta comesa!

I a tots vosaltres, autoritats i càrrecs, festers i festeres, senyores i senyors, amics i amigues, us anuncie que ja són pròximes les dates de la desreglamentada alegria, de la joiosa suspensió del temps quotidià, de la inversió de l’existència ordinària, de la ruptura del temps i la derrota del rellotge.

I que per a assumir les dolces càrregues que implica la disposició d’aquests pocs dies, d’aquesta breu epifania d’unitat espontània, resulta forçós estimar la Festa, viure-la, gaudir-la, com una prolongació de l’afinitat que ens defineix, com una manifestació del nostre gust purificat per la bellesa i la pólvora, als matins transparents, somnàmbuls i els crepuscles dilatats, per la música de les nostres bandes, la sal cremada i els cors perfumats.

Festers i festeres, us pregone la proximitat de la Festa, us anuncie el seu tímid inici, que esclatarà en la segona meitat del maig vinent!

En nom de la Universitat d’Alacant, a la qual esteu ja inextricablement units, us desitge felicitat i fortuna a tots els agents actius de la Festa, avui ací representats. I als alegres partícips, petrerins de naixement i acollits a la ciutat en les passades dècades, us demane que la sentiu com a pròpia, els uns, i com la promesa d’una integració duradora, els altres, en un entorn que ha aconseguit aliar la calor i la intimitat d’un poble amable, plural i laboriós i els serveis, les provisions i les oportunitats d’una ciutat proactiva i amb futur. D’una ciutat que només mira cap endarrere per a seguir cap endavant.

Moltes gràcies, i que la bellesa i l’alegria d’aquestes festes us acompanye. Sempre.

Visca Sant Bonifaci!

Visca Petrer! 

Oficina del Rector


Universitat d'Alacant
Carretera de Sant Vicent del Raspeig s/n
03690 Sant Vicent del Raspeig
Alacant (Spain)

Tel: (+34) 96 590 3866 / 9372

Fax: (+34) 96 590 9464

Per a més informació: informacio@ua.es, i per a temes relacionats amb aquest servidor web: webmaster@ua.es

Carretera de Sant Vicent del Raspeig, s/n - 03690 Sant Vicent del Raspeig - Alacant - Tel.: 96 590 3400 - Fax: 96 590 3464